Opinió

Elogi de les coses petites

«La persona que és incapaç de valorar la importància de les coses petites, no pot tenir la capacitat de saber valorar les més grans»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 23 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Ja deu fer vora deu anys que cada mes i mig, pam dalt, pam baix, ens reunim cinc amics per a fer un esmorzar d'arengada en un poble de l'Alt Camp i, amb aquell punt de conya que sempre és imprescindible per sobreviure, en diem l'ACA (Agència Catalana de l'Arengada). Un cop en vaig fer un tuit, explicant-ho, i més d'un em va fotre a parir, sigui dit en termes constitucionals: que era una vergonya que en plena crisi econòmica, jo em permetés el luxe de menjar arengada cada mes i mig, o bé que estava contribuint a l'eliminació d'aquesta benemèrita espècie animal.

Pobre innocent, em vaig pensar que anaven de broma i me'n vaig felicitar, perquè el sentit de l'humor acostuma a ser un senyal d'intel·ligència, però no, ho deien de debò. O sigui que, un servidor, en desconec els motius, no té dret a menjar arengada. La veritat és que no sé si la prohibició afecta tot el grup o, com em temo, només a mi.


Aquest cap de setmana, en resposta a un tuit de l'amic Toni Mollà que assegurava tenir "ganes de senda" i hi apareixia abillat de rigor com a caminador professional, vaig dir que jo tenia "ganes de pizza", acompanyant l'afirmació amb una foto d'aquesta menja italiana, ja que feia més de mig any que no en tastava cap. Bona una en vaig fer! A l'instant algú em va recordar que sempre m'havia defensat quan militava en un partit, davant els meus adversaris, però que això d'ara, el de la pizza, era intolerable i que mai no s'ho hagués esperat de mi.

No sé si era perquè tenint coca de recapte, no esmentar-la i prioritzar, en canvi, la pizza, era un gest clar de dimissió nacional, o bé perquè se suposa que hi ha certs productes alimentaris que em són personalment vedats, no en sé pas les raons i confesso que em costa d'imaginar-me-les, com no sigui preocupació aliena per aplicar-me una dieta sana.


Crec, sincerament, que ens ho hem de fer mirar. Es veu que hi ha gent que només té la independència al cap o, més aviat, el procés cap a la independència i així va fent. Esmorza, dina, berena i sopa procés. I això no engreixa, però, pel que es veu, alimenta, si més no alguns. Estic francament preocupat, perquè al ritme que anem, tot fa pensar que el procés no serà gaire curt i, doncs, que haurem de patir raonaments simplistes, fanàtics i sectaris com els que he descrit, durant temps. Si al cap només hi tenen això, aquesta gent no viu, perquè no dona importància a allò que també en té i molta. O, en tot cas, renuncia a una suma de petites coses de la vida que són, al capdavall, les que acaben per omplir la nostra quotidianitat, donar-hi sentit i aportar-hi il·lusió, distracció i alegria.

Em nego, doncs, a parlar només d'un sol tema, a pensar només en una sola cosa, a omplir el meu temps amb una ocupació única. Per això reivindico el dret a seure en un banc d'un passeig o a la terrassa d'un bar, tot badant veient passar la gent, llegint un llibre o fullejant el diari. A treure la veu del televisor quan parla segons qui o a canviar de canal davant segons què, per veure una comèdia o un film de suspens, sense tenir el deure patriòtic d'empassar-me uns programes determinats on fan malbé la llengua cada cinc segons. A acompanyar els néts al parc i anar de bòlit mentre un baixa pel tobogan i l'altre s'enlaira a l'engronsador. A dur-los a la Casa de la Festa i gaudir, enguany que tenim la Santa Tecla més trista, de tota l'alegria del seguici popular, el bestiari, els nanos i els gegants, repetir-los un altre cop tot el que en saps i tornar-los a fer les fotos de sempre.


Reivindico poder llegir poesia, història, memòries i assaig, sense l'obligació de fer-me addicte a tota la literatura i subliteratura que està convertint el procés en un negoci editorial i un subgènere literari. A anar a veure una exposició que no tingui res a veure amb la política, el procés o la independència, simplement pel gaudi dels sentits davant la bellesa estètica. A deixar-me emportar pel desig d'aventura i endinsar-me en carrerons que no conec gaire, o no gens, a veure què hi trobo i sorprendre'm amb les botigues que han tancat i els establiments nous que hi han obert i comprometre'm que un altre dia hi tornaré. A passar pels llocs de sempre, però mirant enlaire, cap a un cel que no té límits, per descobrir-hi detalls de la façana que, fins llavors, em passaven desapercebuts, tot i que cada dia hi passés pel davant. A aturar-me davant d'un aparador qualsevol i trobar-hi aspectes interessants o originals que et cridin l'atenció, per minúsculs o insignificants que siguin.

Defenso de passar estona a la meva llibreria de confiança a veure'n les novetats, remenar llibres dels prestatges de sempre, tafanejar-hi els que hi ha per damunt dels taulells i cercar-hi sorpreses amagades en els prestatges, potser un llibre de poemes, un de cuina o bé un d'història local, cap dels quals no faci referència al monotema. I tornar a escriure articles, fer conferències arreu del país i presentacions de llibres, participar en taules rodones i prendre part en col·loquis i simposis de temàtiques ben diverses i variades: cultura popular, dissidència religiosa, divulgació biogràfica, etc. I el dret a passejar per paisatges urbans o naturals, on no acostuma a haver-hi mai ningú, per sentir tota la plenitud del silenci.

Enyoro coses tan importants com fer castells, posar-me la camisa lila de la meva colla, la faixa, el mocador, tancar els ulls, abaixar el cap i fondre'm en una mar de braços, cossos, crits i emocions i tornar a sentir l'Amparito a tot drap, a totes hores, perquè sí. O tornar a quedar amb els amics per compartir taula, bona teca, bon mam i actualitzar el nostre inventari d'informacions, xafarderies i rumors. I retrobar-me amb gent que fa temps que no veig, posar-me al dia de com li va la vida, fent un cafè o un vermut amb quatre olives i patates de bossa, parlant del temps, sense presses, perquè el temps no en té mai.

I freqüentar els restaurants de sempre, amb la companyia de sempre, per a menjar-hi el de sempre i tornar a assegurar, com sempre, que el proper cop que hi vagis tastaràs un plat nou, sabent que no ho faràs, perquè tornaràs al plat de sempre. Ras i curt, sostinc que tothom és lliure de menjar el que vulgui, llegir el que li interessi, escoltar la música que li agradi i caminar per on li doni la gana, mentre no sigui pel mig del carrer o la carretera. En fi, la persona que és incapaç de valorar la importància de les coses petites, dels petits moments, dels petits plaers, no pot tenir tampoc la capacitat de saber valorar els més grans.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
28/10/2020

Sense problema no hi ha solució

21/10/2020

Per la revolució catalana

14/10/2020

Companys i els protestants

07/10/2020

País de gestos

30/09/2020

Vergonya en comú

23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

Participació