Com vols que sigui casa teva?

"Tenim les cases adequades a la vida que volem o simplement el nostre dia a dia s’ha adaptat al model de casa que ens podem permetre?"

per Oriol de Balanzó , 13 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Ens ho hem repetit sense gaire fe: la pandèmia és una oportunitat de canvi de paradigma. Els alumnes d’arquitectura de l’UPC-ETSAV s’ho han cregut i han dedicat els dies previs a l’inici de curs a repensar i replantejar com haurien de ser el espais educatius de Catalunya. Repartits en grups i comissions de 10 alumnes s’han fet una pregunta senzilla i complexa: Quin sentit té l’espai escola o universitat? Per a què serveix l’edifici, el receptacle, el contenidor de l’educació? Actualment tenim el que necessitem?
 

Qualsevol alumne d’arquitectura aprèn que una edificació
, una construcció, no té sentit per si mateixa. Té sentit per l’ús (o els usos canviants) que se li vol donar. Aquesta premissa té un revers tenebrós: un edifici condiciona la manera en què s’exerceix la docència. En temps de pandèmia i grups bombolla, aquest fet és més evident que mai. I la pregunta es fa grossa: Els nostres centres educatius fan que estiguem donant una bona educació als nostres alumnes? Un model que no s’ha canviat en desenis, continua sent últil? Hauríem d’enderrocar les universitats? Les classes s’han de fer en una classe?
 

El mateix dia que l’alumnat i professorat d’arquitectura posaven en comú les seves idees, el Parlament aprovava la llei que regula els preus del lloguer (fins que la tombi el TC i sentim les lamentacions de rigor). En qualsevol cas, l’accés a la vivenda és un dels temes irresolts més importants dels nostres dies.
 

Durant el confinament molts s’han replantejat
la seva manera de viure a ciutat. Han trobat a faltar espais oberts, accessos exteriors. De nou s’ha fet evident que un habitatge et pot condicionar la salut. Això fins i tot ho sabien els anglesos victorians que van dissenyar la “terraced house” pels obrers amb un mínim de pati on poder-hi respirar o plantar. La caseta i l’hortet que diria Macià. Per tant: tenim les cases adequades a la vida que volem o simplement el nostre dia a dia s’ha adaptat al model de casa que ens podem permetre?
 
En l’àmbit cultural les preguntes i la problemàtica podria ser la mateixa. Durant dècades s’han entès les ajudes públiques com la “construcció” d’espais. Edificis. Llocs que havien de donar sentit a la creació. I en canvi els festivals de música han deslocalitzat i aglutinat allò que abans es feia en una sala o auditori. Ara mateix, ciutats com Barcelona tenen bons museus però no sé si les seves parets són prou poroses. No sé si els hauríem d’enderrocar (poèticament, que ningú s’espanti) i que els referents de la creació arribessin als seus propietaris, la gent, d’una altra manera. Ni sóc el primer en fer-se la pregunta ni sóc el més adequat per donar-hi resposta.
 
Més. Quin sentit té un l’edifici d’un Parlament
on no es pot quasi ni parlar ni legislar? De què serveixen les sucursals bancàries? Els carrers són vies de trànsit per a la gent o per a les mercaderies que demanem per Internet sense parar?
 
L’any 1970 l’escriptor de ciència ficció Ray Bradbury va publicar un article al diari LA Times (amb un títol que semblava una cançó de RUN DMC: The Girls Walk This Way; The Boys Walk That Way) on l’autor imaginava com havia de ser el centre comercial del futur. Una espècie de microciutat amb un buit ajardinat al mig. Un espai on trobar tot el que necessites a 5 minuts caminant i trobar-te amb la gent que coneixes. Sense cotxes. Ara mateix, per bé o per mal, la majoria de centres comercials del món responen a la idea exposada per Bradbury.
 
Potser hauríem d’aprofitar i demanar a la bona nova generació d’escriptores catalanes que ens imaginin com ha de ser casa nostra. De moment, els alumnes d’arquitectura ja s’hi han posat. Com a mínim escoltem-los.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
25/10/2020

Quina mandra, la democràcia

11/10/2020

​Apologia de l'error

13/09/2020

Com vols que sigui casa teva?

19/07/2020

Una pandèmia plena de caspa

05/07/2020

Estem confinats en una sèrie

21/06/2020

Encara fem olor de petroli

07/06/2020

La pandèmia dels idiotes

24/05/2020

La Catalunya esgotada

10/05/2020

Catalunya capital, Madrid

26/04/2020

La generació Urquinaona i el virus

Participació