OPINIÓ

L'independentisme en temps de pandèmia

«Si l'independentisme diagnostica bé la crisi i és capaç d'oferir un projecte que respongui a la realitat de 2021, pot veure's impulsat per aquesta crisi»

per Jordi Muñoz , 12 de setembre de 2020 a les 20:00 |
Com afectarà la pandèmia a l’independentisme? Què passarà amb el procés (o post-procés) després de la pausa imposada pel Covid? Circulen, aquests dies, dues hipòtesis. La primera és que la crisi sanitària, econòmica i social imposa necessàriament un canvi de prioritats a la gent i per tant la reivindicació independentista quedarà en un segon pla. Davant la urgència immediata, pensar en projectes a llarg termini és, segons aquesta hipòtesi, un luxe que la majoria no es podrà permetre. Abans que les banderes van les coses de menjar.

Però també s’ha formulat la hipòtesi contrària. La pandèmia com a finestra d’oportunitat: la crisi agreuja i agreujarà les contradiccions d’un estatus quo decadent, i d’unes institucions incapaces de protegir de manera eficaç la gent davant les noves amenaces. Seria, doncs, una oportunitat per reforçar la recerca de nous horitzons, com el que ofereix l’independentisme.


Amenaça o oportunitat, doncs? La resposta honesta és que no ho sabem. Les dues hipòtesis són raonables. Potser el lector esperaria una resposta més segura: és el que fan els gurús que tant d’èxit tenen en temps d’incertesa. Però parlar amb molta seguretat, tanmateix, no redueix la incertesa, només l’amaga.

Ara bé, alguna cosa sí que sabem. No sembla gaire agosarat dir que aquesta crisi tindrà efectes polítics profunds, com tenen totes les crisis. Té un origen sanitari, sí. Però és fonamentalment una crisi social que altera moltes coses. Per això, tot i que no podem anticipar en quina direcció, és raonable esperar que la pandèmia canviï moltes coses també a la societat i a la política catalanes.


I, tanmateix (i això és el que fa patir més), sovint veiem que la pràctica i els discursos de l’independentisme semblen una mica impermeables a la realitat de la pandèmia. Escoltant molts líders polítics i socials independentistes aquesta diada feia una mica la sensació que no s’havia incorporat prou la reflexió sobre l’impacte de la pandèmia. I és un error. Perquè qui segueixi pensant, fent discursos i plantejant projectes per la Catalunya de 2017 (o de 2019) s’equivocarà.

La Catalunya del 2021 (el món de 2021, de fet) serà diferent en moltes coses de la Catalunya de 2019. Les urgències, necessitats i prioritats son ja radicalment diferents. La nostra economia ha rebut un sotrac molt fort i, sobretot, molt asimètric. L’impacte és molt variable entre sectors i entre territoris. La por i la sensació d’inseguretat han obert noves clivelles a la nostra societat. Hi ha qui pateix molt pel virus i qui pateix, sobretot, per l’aturada econòmica. Hi ha qui està preocupat per les amenaces a la llibertat, o per les conseqüències socials i psico-socials dels confinaments i qui en canvi demana mà dura i grans sacrificis per minimitzar l’impacte del virus, al preu que sigui.


A més, l’horitzó temporal en què vivim s’ha escurçat significativament: davant tanta incertesa, és més difícil fer plans a llarg termini. I tant els ciutadans, en la nostra vida privada, com les empreses i institucions fa l’efecte que han assumit que només podem viure al dia i anar fent com podem. Passa el mateix amb els horitzons geogràfics: les restriccions a la mobilitat (siga per feina, per plaer o per raons personals i familiars) ens han reclòs en una esfera de proximitat que només trenquen, de manera molt imperfecta, les pantalles.

Per això, qui més encerti l’anàlisi de totes les arestes d’aquesta crisi serà capaç d’intuir abans i millor com serà el nostre país el 2021 o el 2023, i segurament tindrà més capacitat de connectar-hi i plantejar un projecte viable.

Per això, el fet que la pandèmia acabi sent una amenaça o una oportunitat pel projecte del republicanisme català dependrà de la capacitat que tingui el moviment sobiranista per plantejar un projecte que connecti amb les noves necessitats, urgències i prioritats de la societat. Per això, un independentisme reclós en la gàbia melancòlica de 2017, que mira enrere i cap a dins, molt centrat en les seves baralles internes i en una certa dinàmica de replegament identitari i simbòlic ho tindrà difícil per adaptar-se a la nova realitat. I probablement entraria en decadència. Ho hauria fet igualment, però segurament la pandèmia acceleraria el procés. El país va canviant. I qui es quedi atrapat en el 2017 se'n desconnectarà irremeiablement.

Per contra, si l’independentisme diagnostica bé la crisi i és capaç d’oferir un projecte ple de contingut, que respongui a la realitat de 2021, pot veure’s impulsat per aquesta crisi com va passar, en certa mesura, amb l’anterior. Això passa per utilitzar els instruments d’autogoven per afrontar els nous reptes, però alhora per visibilitzar la necessitat de disposar de més instruments i de trencar les estructures de poder i altres obstacles que impedeixen una resposta més eficaç i garantista de drets socials i polítics.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
12/09/2020

L'independentisme en temps de pandèmia

30/08/2020

Protestar en temps de pandèmia

01/08/2020

Cinc tesis sobre el diàleg

18/07/2020

Semillibertat

04/07/2020

L'envelliment de TV3 com a símptoma

20/06/2020

Rebaixes a Madrid?

06/06/2020

Seran sis mesos sense anar a escola

23/05/2020

Dos mesos sense cobrar

09/05/2020

Prohibir les mentides?

25/04/2020

Confiança en temps de (des) confinament

Participació