opinió

Espectacle per a convençuts

«Una remodelació inspirada i/o teledirigida des de Waterloo devalua encara més l'autoritat de la presidència de Catalunya»

per Francesc-Marc Álvaro , 3 de setembre de 2020 a les 22:00 |
El problema principal de la crisi de Govern que ha fet el president Torra no és ni el biaix partidista al servei dels interessos de JxCat, ni l'obscenitat d'encobrir una purga interna per reforçar Puigdemont, ni tan sols la frivolitat de cessar una consellera eficient com Àngels Chacón, que tenia una bona interlocució amb els sectors dels quals depèn la creació de riquesa. Tot això és poc estètic i és de vol gallinaci, però ho hem vist fer abans, per exemple en executius de Pujol, Maragall, González i Aznar, sense anar més lluny. Qui més qui menys treu i posa peces a conveniència.

No ens enganyem, el problema real d'aquesta cerimònia d'electoralisme descarnat i maldestre és tot un altre, i és doble. Primer: el fet de ser una remodelació inspirada i/o teledirigida des de Waterloo, la qual cosa devalua encara més l'autoritat de la presidència de Catalunya, ja molt afeblida. Segon: el moment en què es produeix, quan només queden les molles de la legislatura i -com va dir Torra públicament al gener- aquest gabinet ja no té recorregut; novament, ens trobem amb un dels grans defectes dels dirigents del procés: dir una cosa i fer-ne una altra, actitud que genera el que els experts anomenen "dissonància cognitiva".


El resultat d'aquesta suma de despropòsits converteix la política catalana, un dia més, en una mena d'Els Pastorets de sessió continua, un espectacle apte només per a l'autoconsum dels més convençuts. Tot és molt prim, tot sembla de fireta. Sí, ja ho sé: no es pot fer aquesta crítica si no recordem també la forta repressió policial i judicial de l'estat espanyol. La recordo i ho faré tantes vegades com calgui, perquè es tracta d'un factor clau per entendre el fracàs del procés i perquè és absolutament inacceptable que avui hi hagi persones pacífiques tancades a la presó, com si fossin delinqüents.

Dit això, no podem desenfocar l'anàlisi: que els poders estatals hagin criminalitzat un conflicte d'abast històric no deslliura els dirigents independentistes de la responsabilitat d'evitar el ridícul, la sobreactuació, la confusió i la creació d'expectatives falses. Que els jutges es dediquin a perseguir l'independentisme no pot justificar que aquest tracti als ciutadans com a criatures. Sense confrontar-se amb la veritat, qualsevol idea política és una fantasia que mena a la frustració. Quantes vegades haurem de repetir-ho?


I quina lliçó podem extreure d'aquest darrer episodi protagonitzat pel president vicari? Que hi ha un independentisme més ocupat en les seves misèries que en els greus problemes de la gent, i un personal polític que -assegut a la cadireta del poder autonòmic- no vol punxar la bombolla encara que això signifiqui degradar la institució fins a fer-la irrellevant. La imatge que es desprèn d'aquestes trifulgues és la d'un Govern Torra que ha desconnectat del carrer i la d'un independentisme que balla sol al ritme espasmòdic d'uns càlculs electorals que només interessen els que en viuen.

El president Torra tindrà aviat el seu momentum, arran de la seva previsible inhabilitació, una nova escena de gesticulació sacrificial que servirà de metadona a aquells que encara creuen que la República "és a tocar". La majoria ho contemplarem perplexos. El teatre de la confrontació voluntarista i sentimental i els interessos d'una part dels que volen tenir càrrec (autonòmic, esclar) conflueixen sense cap problema. Per això, entre els nous i entusiastes fidels de Puigdemont no hi falten figures conspícues que ho van aprendre tot als passadissos del pujolisme. Per cert, si la inhabilitació prospera, alguns voldran jugar a les desobediències de "tot a cent", per provar que "es planta cara a l'Estat". Ens espera alguna tarda que oscil·larà entre els Germans Marx i Sergio Leone.


La història del catalanisme és un esforç per convertir una contracultura en poder. Per fer-ho, els catalanistes van fer tot el possible per actuar com a professionals, un objectiu que van assolir per primer cop Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Avui, els aficionats dominen el panorama i sembla que hem oblidat d'on venim. Cal dir, en aquest sentit, que la definitiva escissió de l'univers postconvergent té la virtut de presentar sense filtre la victòria diferida -contra tot pronòstic- d'aquella versió independentista de cromo infantil que van encarnar personatges com Carretero, López Tena i Laporta.

En privat, suposo que Torra admet que no anem bé. El president ha llegit els nostres clàssics, sap de què va aquesta empresa. Serra i Moret -per exemple- va escriure l'any 1911 que els homes "s'agrupen obeint a forces internes que no saben capir ni analitzar". Ha passat més d'un segle, ja tocaria anar corregint aquesta tendència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

01/10/2020

Fita de glòria i forat negre

17/09/2020

El simbolisme que es devora a si mateix

03/09/2020

Espectacle per a convençuts

23/07/2020

La història imaginada

09/07/2020

El mentrestant i la força

25/06/2020

De traïdors, sants i honors ferits

09/06/2020

De Jordi Pujol a Quim Arrufat

26/05/2020

La fe, la necessitat i el ridícul

12/05/2020

Lluny de Badalona

Participació