opinió

De monarquies, repúbliques i democràcies

«Per justícia democràtica, dignitat i respecte a la nostra memòria històrica, tenim el dret inajornable i irrenunciable de triar entre monarquia i república»

per Manuel Navas , 27 d'agost de 2020 a les 12:00 |
Estat i nació, no són termes sinònims. Es tracten de construccions socials que s'han anat configurant al llarg de la història basades en guerres, el domini militar o econòmic, així com vicissituds de tota mena en què el poble ha estat el subjecte receptor dels d'abusos i crueltats de les castes (noblesa, militars, església) i/o utilitzat com a carn de canó per als seus insaciables interessos imperialistes. En qualsevol cas, sembla evident que en tractar-se d'un resultat contingent fruit de l'activitat humana, no cal apel·lar ni a designis divins, ni a l'esoterisme essencialista, ni a mites o relats falsos o incontrastables, ni a cap unitat de destí d'allò universal per justificar-ho, perquè, tant el que és, com el que no és, és bastant mundà i trivial.

Així les coses, en síntesi, l'Estat fa referència a l'organització política i jurídica d'una societat integrat per un poble, un territori, la sobirania i el reconeixement internacional i la nació al conjunt de persones amb una llengua, cultura i història comú, donant-se la particularitat que, segons per avatars històrics, la pràctica totalitat d'estats inclouen diverses nacions i hi ha nacions que manquen d'Estat propi (Catalunya o País Basc, entre moltes altres a tot Europa), i fins i tot que una nació sense Estat integri un altre poble que es considera nació com seria la Vall d'Aran a Catalunya.


Per la seva banda, els estats poden ser centralistes (França, ....), federals (Suïssa, EUA, ...) i descentralitzats (Espanya, ...) per fixar la distribució de poder i competències entre governs. Mentre que, en el terreny polític trobem dictadures i democràcies i models d'estat republicans i monàrquics que no sempre tenen el mateix contingut: existeixen repúbliques o monarquies que són dictadures i repúbliques i monarquies democràtiques i socialment avançades. I és que, l'hàbit no fa al monjo.

Ni tan sols el terme "democràcia" és unívoc donat que hi ha dictadures que es defineixen com "repúbliques democràtiques" com hi ha democràcies formals de baixa estofa i altres més avançades. Malgrat davant de tal galimaties hi ha uns mínims perquè un Estat es consideri democràtic: principi de legalitat, separació de poders, sistema de partits, eleccions lliures, llibertat de reunió i associació, ... Tanmateix, és un fet que la democràcia semiautoritària guanya pes a marxes forçades a tot el món i que la sobirania, amb un poder econòmic que mou els fils del món al seu gust, està ferida de mort.


Constitucionalment Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de Dret, el qual el règim polític és la monarquia parlamentària i un model territorial descentralitzat. En aquest cas (com en tots), un exercici de deconstrucció dels termes ens descobriria el que hi ha de formal i de real, precisant el grau de democràcia en el qual estem instal·lats. Per exemple, pel que fa a l'Estat Social, comparativament amb els 15 de la Unió Europea, Espanya es troba a la cua per exemple, i entre altres coses, en inversió per habitant en temes socials (sanitat, serveis socials, educació, habitatge ...); sobre l'Estat democràtic, hi ha fets i dades que l'allunyen del grup de les democràcies més avançades del nostre entorn i sobre l'Estat de Dret, la divisió de poders està més que qüestionada d'acord amb la composició dels alts tribunals com el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem i les decisives indicacions polítiques en les resolucions judicials en determinats casos.

Tals dèficits democràtics (alguns radicalment inacceptables) actuen de revulsiu en els sectors de la població que aspiren a una societat més equitativa i una ciutadania empoderada. Una tasca difícil però imprescindible aquí i a tot arreu. És la lluita eterna per l'emancipació social i la més actual per la preservació del planeta.


A Espanya, a més, és impossible no tenir en compte el substrat ideològic i social que va generar els 40 anys de dictadura feixista i que, en no produir-se una ruptura democràtica amb el passat i acceptar el "creu i ratlla", es va eximir de responsabilitats a psicòpates com Billy el Niño i no es va dur a terme cap tipus de depuració de l'Estat (aparell militar, judicial, ...), amb l'agreujant que, convertir Espanya en una monarquia i designar el cap de l'Estat (Joan Carles I), com el seu successor, ho va decidir el dictador Franco.

I allò va comportar un cap d'Estat que ningú ha votat i que, a més escarni pertany a una dinastia (la Borbona) amb una història de personatges cruels, corruptes i inútils i que, seguint la tradició, l'emèrit actual, fent mèrits, no es queda a la saga dels seus avantpassats en corrupteles.

I si en general, i en qualsevol part de món, optar pel sistema republicà enfront del monàrquic és de sentit comú, per ser infinitament més democràtic que el cap de l'Estat depengui dels nostres vots i no de fet de ser fill d'una mare determinada, a Espanya, amb una monarquia imposada per un dictador i ratificada per una transició que no va ser modèlica, que és de les més corruptes d'Europa (sense que això vulgui dir que les altres en surtin impol·lutes), per justícia democràtica, dignitat i respecte a la nostra memòria històrica, els/les ciutadans/es reclamem el dret inajornable i irrenunciable de triar entre monarquia i república.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació