opinió

Catalunya: un país més enllà de 1714 i 1939

«La història política dels catalans dins la monarquia hispànica ha estat marcada per molt més que un parell de derrotes militars»

per Aleix Sarri , 23 d'agost de 2020 a les 20:00 |
Un país es construeix també amb els seus referents històrics. Quins personatges del passat decideix homenatjar, sobre quins temes es fan documentals i programes per al gran públic, quin dia és la diada nacional, etc.

Penso en el nostre país, en el record perpetu de la derrota de 1714 i en la conflació interessada del concepte de memòria històrica amb el record de l'última guerra civil espanyola que vam patir a Catalunya entre el 36 i el 39 del segle passat. Poden ser aquests els únics pals de paller de la nostra memòria col·lectiva?


Tinc la sensació que quan ens fixem només en les dues grans derrotes que ha viscut el nostre país, construïm una memòria col·lectiva parcial, com si la persecució contra els catalans fos simplement derivada d'un parell de malaurades però puntuals derrotes militars.

És així? Com més es llegeix sobre la nostra història més evident sembla que no. Molts dels greuges que ha patit el catalanisme durant el segle XX i que finalment han portat l'independentisme a representar la meitat de la població del país, vénen de molt lluny i s'han mantingut estables al llarg dels segles i les dècades governés qui governés. Parlo de l'espoli fiscal (aquí un recorregut històric), però també de la violació continuada de lleis catalanes (es diguin Estatut o Constitucions), de la persecució sense treva contra el català (aquí un altre article al respecte) o fins i tot de la castellanització forçada dels bisbes i el clergat, que ja era un fet en ple segle XVI, i que a Montserrat va portar a greus conflictes interns fa més de quatre-cents anys amb la nova jerarquia trasplantada directament des de Valladolid.


Podem afrontar el problema secular de la reforma d'Espanya sense tenir en compte el bagatge dels diputats catalans a Madrid del segle XIX o el fracassat intent de la 1a República? Es pot parlar de catalanofòbia sense tenir en compte les campanyes infames de boicot i odi que s'han promogut políticament des de l'Espanya castellana cada cop que Catalunya ha intentat aixecar el cap fos el 1919, el 1932, el 2006 o el període 2017-2020? I per acabar, podem parlar d'exili i presó com si fossin una anomalia i no un patró que es repeteix un cop i un altre i un altre de segles ençà?

A la vegada, estem disposats a reivindicar les virtuts del constitucionalisme català, que abans de ser estroncat per Felip V era un dels més avançats d'Europa? Pensem reivindicar la voluntat de sobirania de Pau Claris i la generació que el 1640-41 va atrevir-se a trencar amb la monarquia hispànica per defensar les llibertats dels catalans? Quan recordarem la vaga de botiguers de 1718 contra l'ocupació borbònica o el tancament de caixes de 1898? I la importància de la Mancomunitat de Prat de la Riba pel redreçament del país, posteriorment anihilada pel dictador Primo de Rivera?


La història política dels catalans dins la monarquia hispànica ha estat marcada per molt més que un parell de derrotes militars. Hi ha la voluntat permanent de ser lliures, de ser normals, i de construir un país a l'avantguarda.

Un apunt final. 1714 i 1939 tenen la característica comuna d'assenyalar no només la derrota de les llibertats catalanes, sinó també d'una altra Espanya possible (l'austriacista, la republicana). Aquest fet però, ha estat més l'excepció que no pas la norma com veiem actualment i amaga que tant durant l'època austriacista com republicana, la política de l'Estat no va ser menys lesiva cap als drets i les institucions dels catalans. Pensem un moment en l'autoritarisme de Felip II (I, per cert, de Catalunya i Aragó), el centralisme fanàtic del Conde Duque de Olivares durant la primera meitat del XVII o la catalanofòbia explícita del govern de Lerroux i Gil Robles durant la 2a República.

Felip V i Franco són dos dels personatges més funestos que mai hagin governat Catalunya, i les derrotes de 1714 i 1939 són fites que no hem d'oblidar perquè demostren fins a quin punt el poder castellà-espanyol ha tingut la voluntat d'aniquilar els drets i les llibertats dels catalans, però són símptomes extrems d'un problema molt més profund.

I és que des de mitjans del segle XVI, cap generació de catalans ha viscut sense veure com les seves institucions i lleis eren atacades, els seus líders empresonats o exiliats o ells mateixos reprimits pel simple fet de ser i parlar en català, però a la vegada cap generació de catalans s'ha rendit.

El 1714 i el 1939 els nostres predecessors van perdre una guerra, però malgrat l'autoritarisme de la monarquia hispànica i espanyola, ni abans ni després els catalans van deixar de lluitar. Aquesta fermesa i aquest afany de llibertat constant són la millor lliçó que ens dóna la història, i mai l'hauríem d'oblidar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
30/11/2020

Memòria d’un confinament, amb Joan Maragall a la Setmana Tràgica

15/11/2020

Adeu a un «petit» activista

18/10/2020

(També) Depèn de nosaltres

04/10/2020

Era un 4 d'octubre

20/09/2020

Reconquerir Barcelona

06/09/2020

Bankia-Caixabank: nefast per a Catalunya

23/08/2020

Catalunya: un país més enllà de 1714 i 1939

09/08/2020

Lluís Puig lliure; Juan Carlos i la legalidad: a la fuga

26/07/2020

Lliçons neerlandeses: de cimeres europees i abjuracions

12/07/2020

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

Participació