Opinió

Tota pedra fa paret

«Ja fa temps que ho sospitava, però ara no tinc més remei que declarar-me agnòstic en matèria de política catalana»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 19 d'agost de 2020 a les 20:00 |
Ja fa temps que ho sospitava, però ara no tinc més remei que declarar-me agnòstic en matèria de política catalana. De política catalana independentista, per a ser més precisos. Sigui dit en confiança, no entenc res. Vull dir que em costa d'interpretar el sentit real dels gestos, iniciatives, paraules, actituds, discursos, protagonitzats per les forces polítiques que asseguren un dia i un altre que són partidàries de la independència del Principat de Catalunya (i Deu dirà què en fem de la resta de l'àmbit nacional!). No comprenc, no desxifro, no descodifico els missatges profunds que de segur que deuen amagar-se rere cada acció o declaració feta amb la denominació d'origen Independentista.

Començo a tenir una edat i vull pensar que, ben probablement, la meva incapacitat per comprendre les giragonses governamentals i els audaços moviments tàctics dels partits deu ser atribuïble a això. Però com que no som pocs els que estem més a prop dels setanta anys, que no pas dels seixanta, no descarto que el meu agnosticisme polític sigui compartit també per més jubilats i pensionistes, asseguts al banc de la perplexitat, gaudint de les poques estones de fresca que tenim aquesta temporada.


Més enllà d'assegurar voler la independència del Principat de Catalunya, desig íntim d'allò més lloable i emotiu, tenen pensat com fer-ho per arribar-hi? M'ho demano perquè, vist el que veiem cada dia que passa, aquest deu ser el secret més ben guardat del món, atesa la cura amb què en conserven l'exposició a la llum pública. De fet, ja està bé desconcertar l'adversari, però fer-ho amb els propis ja pertany a una categoria de sofisticació política que no és a l'abast de tothom.

En una guerra o, si es vol dir així, en una confrontació, acostuma a ser d'utilitat saber a favor de què lluites i contra què, és a dir, tenir ben identificat l'adversari i també les forces aliades. La cosa va així: es dispara contra l'adversari i es guanyen posicions, braç a braç, avançant amb els aliats. O sigui, no pas a l'inrevés, vull dir que no es dispara contra els aliats ni es figura al costat de l'enemic. Han passat més de 80 anys i, a hores d'ara, encara no se sap si a Durruti el va matar una bala franquista o bé el va pelar una que procedia de la mateixa trinxera. És bo, doncs, d'anar ben orientat sempre, però en segons quines circumstàncies més encara.


Pel que portem vist els darrers anys, els objectius tàctics de l'independentisme deuen estar confiats als mateixos que duen la Grossa, és a dir, a l'atzar. Cada nova batalla no es fa per debilitar l'adversari, més encara quan aquest no passa per gaire bon moment, sinó que sempre, invariablement, l'ona expansiva de la metralla posterior a la victòria pírrica acaba fent mal a les pròpies files. Costa d'entendre i molt que cada nou objectiu que es proposi s'encomani a la mare de déu de Montserrat i a veure què passa, sense calcular-ne les conseqüències de tot tipus: legals, professionals i polítiques.

Sembla com si presentem batalla no contra la monarquia espanyola i el règim que mútuament en permet l'existència, sinó contra nosaltres mateixos, a veure qui dels nostres pren més mal. Cada nova passa endavant en la rotunditat simbòlica d'allò que s'aprova comporta, a l'instant, l'inici d'hostilitats a la mateixa trinxera i un desgast enorme de la confiança de la gent en la capacitat política dels dirigents. Com que no hi ha tàctica, ni estratègia, ni full de ruta, ni carta de navegació, ni res que s'hi assembli, això fa tot l'efecte d'una improvisació permanent. Es va a cada nova fita sense preparar, ni preveure, l'escenari posterior, amb la mateixa alegria inconscient amb què els infants van d'excursió nocturna pel bosc, a colònies, sense tenir-ne en compte els perills.


D'aquesta manera, en lloc de consolidar el terreny guanyat, cada nova iniciativa esdevé un problema, perquè no forma part de cap estratègia convinguda i és tan sols un gest isolat. Cada nou pas és una pedra enmig del camí que, amuntegada a les anteriors, va alçant una paret, un mur esdevingut ja del tot infranquejable. En comptes d'afeblir els contraris, ens afeblim nosaltres. Es tracta, pel que veig, no pas d'aprofitar els problemes actuals de l'Estat a benefici nostre, sinó en contra nostra, competint a veure qui és més valent i més independentista no pas per a aconseguir la independència, sinó amb finalitats electorals. El ple del Parlament per esquerdar la monarquia i l'Estat, amb un rei fugat, amb les mans brutes i enmig d'un escàndol internacional, ha estat un nou camp de batalla on hem exterioritzat les contradiccions internes de l'independentisme i no les d'Espanya.

No ens podem permetre més immaduresa, més inconsciència, més irresponsabilitat, més jocs de criatures, perquè, per aquest camí, no arribarem enlloc. Per dirigir un país cap a la seva independència nacional no n'hi ha prou amb ser uns patriotes i unes bellíssimes persones. Com per fer una instal·lació elèctrica, en una casa, el patriotisme i la bondat personal no són les qualitats fonamentals requerides si resulta que no ets lampista. Em nego a creure que les formacions independentistes no comptin, entre els seus rengles, amb persones amb la capacitat de direcció, la visió política i el sentit d'estat que ens cal en aquests moments. I, posats a demanar, una mica malparits, amb aquell punt de malla llet que fins ara no hem exhibit encara. Amb molts lliris no s'aconsegueix la independència, sinó una floristeria o un jardí. I com que de jardins i floristeries ja en tenim, el que volem és la independència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
21/10/2020

Per la revolució catalana

14/10/2020

Companys i els protestants

07/10/2020

País de gestos

30/09/2020

Vergonya en comú

23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

Participació