Una Catalunya republicana sense República

"L’independentisme, amb tots els seus errors, precipitacions i preu altíssim que encara en paga avui, ha estat l’únic projecte polític capaç d’oferir una proposta subversiva a l’status quo heretat del Règim del 78"

per Laura Pinyol , 9 d'agost de 2020 a les 20:00 |
L’espectacle de la fugida del rei emèrit Joan Carles I amb l’empara del govern espanyol –el més progressista de la història–  ha coincidit amb l’inici de les vacances d’agost. Qui sap si la Casa del Rei comptava que l’assumpte quedés apaivagat més ràpidament, potser amb l’experiència recent d’haver renunciat a l’herència offshore de 100 milions d’euros del vell rei i anunciar que li retirava l’assignació reial de l’erari públic les 24 hores següents a la declaració de l’estat d’alarma.

Però, de moment, i a l’espera de saber on s’hostatja, el serial està servit. Aquesta desconnexió de la Zarzuela amb la reacció ciutadana m’ha fet pensar amb el discurs del 3 d’octubre de Felip VI quan després de la violència policial de l’1 d’octubre va sortir a avalar-la, va tancar files amb l’Espanya uniforme i centralista i va renunciar al paper mediador de la Corona i a seguir regnant sobre Catalunya. Un desconeixement a la desafecció catalana amb la monarquia que ve de molt lluny i ha coincidit amb el creixement del sobiranisme, però que remunta en les forces independentistes des de fa molt més de temps.


L’independentisme, amb tots els seus errors, precipitacions i preu altíssim que encara en paga avui, ha estat l’únic projecte polític capaç d’oferir una proposta subversiva a l’status quo heretat del Règim del 78. Denunciar que la Transició no va ser ni modèlica ni pacífica o que la Constitució va feta a mida del Rei –nomenat Príncep d’Espanya per Franco, que el 1969 va jurar els principis feixistes del Movimiento Nacional– ha acabat convertint els partits polítics catalans, bascos i gallecs com a úniques alternatives republicanes amb vocació de majories; amb el permís de Podemos, que una cosa ja s’ha vist que és ser republicà, i l’altra, governar.

Repassant, però, és curiós com la caiguda del prestigi de la institució monàrquica ha coincidit amb això que n’hem dit Procés, sense que serveixi per deixar de reconèixer els mèrits d’ERC, que no es va poder presentar a les eleccions del 1977, per exemple, perquè no estava legalitzada per la seva condició de republicana, o que va ser l’únic partit català que es va oposar al referèndum de la Constitució de 1978. I tampoc sense oblidar com l’oposició del moviment independentista amb totes les seves formes va ser el primer a assenyalar el Rei quan encara era el més campechano amb la xiulada l’any 1989 en la inauguració de l’estadi olímpic de Montjuïc, circumstància que acabaria posant en alerta tot l’aparell polític, judicial i policial amb les ràtzies del 92 del jutge Garzón abans dels Jocs Olímpics. 


Sí, aquell juliol del 92, potser l’últim projecte de concòrdia entre Catalunya i Espanya, l’abanderat va ser el Príncep Felip i res feia pensar que, un cop rei, li seria impossible posar els peus en cap lloc públic de Catalunya sense blindar policialment els carrers, fer cordons de seguretat a la ciutadania i evitar-ne les escridassades cada vegada més sorolloses.
Hi ha cert consens en situar l’inici de la pèrdua de legitimitat ètica de Joan Carles I amb l’episodi de Bostwana. Era en plena Setmana Santa del 2012, Espanya acabava de rebre un rescat de l’Eurogrup per salvar el seu sistema financer, la taxa d’atur era del 25% i els espanyols es van despertar un bon dia amb les fotos del Rei caçant elefants i el descobriment d’una relació extraoficial amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein. Les tímides disculpes – “lo siento mucho, me he equivocado, no volerà a ocurrir” –  no van servir per atenuar el desprestigi que havia començat amb la imputació l’any abans per Iñaki Urdangarin i la Infanta Cristina pel Cas Nóos.


Aquesta davallada de popularitat coincideix amb l’any de la primera gran manifestació independentista a Barcelona. Un indicador n’és la valoració demoscòpica. El Rei havia ostentat quotes de fins a 7,4 sobre 10 en el CIS de 1995. El cas Nóos va coincidir amb el primer suspès (4,8) i un descens continuat fins el 2014, amb un 3,7.

El juny del 2014 el rei abdica en favor del seu fill, Felip VI. És l’any de la celebració del 9N i l’independentisme i el republicanisme és majoritari al Parlament i no ho deixarà de ser, elecció rere elecció. L’any següent, el CIS pregunta per última vegada sobre el Rei, que repunta fins un 4,3, però deixa d’insistir-hi. Per altres estudis demoscòpics sabem però que a Euskadi (Euskobarometro 2017) i a Catalunya (CEO) obté una puntuació d’entre 2,7 i 1,82.

El Parlament, en un ple extraordinari, ha proclamat que Catalunya no reconeix ni vol tenir cap rei i ha denunciat la connivència de l'Estat en la fugida del monarca. No és nou, el 2018 ja van reprovar-lo. L’Estat té i tindrà el Tribunal Suprem per anul·lar aquelles afirmacions polítiques que no li siguin de grat o l’amenacin. Però capant la via política, les institucions de l’Estat, començant per la seva Jefatura, només reconeixen la seva feblesa.

Escrivint aquest article també m’ha vingut el cap aquella atzagaiada de l’aleshores vicepresidenta Soraya Saénz de Santamaría en vigílies de les eleccions del 2017, amb el 155 en marxa, la societat catalana en xoc i els líders polítics a la presó, o a l’exili. “Les hemos descabezado”. I, per sorpresa, la majoria la van revalidar els independentistes; els mateixos que van fer possible la caiguda del PP i el Govern de Rajoy. La Villa y Corte pot pensar que les resolucions del Parlament de Catalunya només son simbòliques; quina murga els catalans queixar-se per vici.

Ves que no sigui casualitat que la setmana passada el Tribunal Suprem suspengués el règim del tercer grau pels presos polítics i l’aplicació del 100.2. Un advertiment de qui mana aquí i un adveniment de com està tot de atado y bien atado. I tan ben lligat.
Però mentre a Espanya tanquen files, a Catalunya les majories republicanes van guanyant terreny. I, a manca de referèndums per fer preguntes més precises, el 71% dels catalans, segons l’últim CEO, preferiria viure en una República. Temps al temps.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
18/10/2020

Erradicar el virus de la vanitat

04/10/2020

Agulló i l'espai de comunicació català

06/09/2020

La devaluació de la Presidència

09/08/2020

Una Catalunya republicana sense República

12/07/2020

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

14/06/2020

No és l'educació un dret essencial?

21/05/2020

Lluís Juste de Nin, la mort d’un vitalista

19/04/2020

Tornar a l’escola

22/03/2020

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

08/03/2020

​De les àvies, la revolta

Participació