Opinió

L'oportunitat

«Costa de veure que Espanya sigui capaç de convertir aquesta crisi en oportunitat mitjançant la utilització dels més de 140.000 milions d'euros»

per Jaume Barberà , 3 d'agost de 2020 a les 21:45 |
La pandèmia, com ja se sap i s'ha dit fins a l'avorriment, a més de causar, fins ara, centenars de milers de morts al món, ha causat, causa i causarà danys molt severs a l'economia. Només amb la caiguda del PIB d'Espanya en el segon trimestre que es va fer pública la setmana passada ja n'hi ha prou per fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia, una tragèdia descomunal que, si encara no sembla prou una caiguda del PIB del 18,5% en la taxa intertrimestral no anualitzada, agafeu-vos fort si s'anualitza, ja que seria superior al 55%. Una catàstrofe com aquesta ha de tenir per força conseqüències, es vulgui o no es vulgui.

No sé què faria Espanya, si no fos membre la Unió Europea, en una situació com la que vivim, però de ben segur que la pesseta seria devaluada de forma molt contundent i no només una vegada. I no sé, de veritat, si Espanya podria aguantar sense fer fallida. I el mateix li podria passar a Itàlia - encara que els italians han caigut menys en PIB i això que pràcticament han fet el mateix que Espanya.


Però això és ciència-ficció. La realitat és que Espanya forma part de la Unió Europea i per això rebrà 140.446 milions d'euros, 77.324 milions dels quals seran a fons perdut i 63.122 milions en forma de préstecs que hauran de tornar-se.

I què farà Espanya amb aquesta ingent quantitat de milers de milions d'euros? Si ens atenim als fets, a la història i a l'evidència, la resposta no és esperançadora ni tranquil·litzadora. Tant és així que no fa pas gaire el Cercle d'Economia va proposar "la creació d'una agència independent d'avaluació dels projectes, que haurien de ser presentats per les parts interessades -incloent el sector públic- de manera competitiva".


La proposta del Cercle és brillant i aniria bé que Moncloa en fes cas. Amb tot, i de moment, sembla que qui decidirà què es farà serà personalment Pedro Sánchez i el seu escuder i director del Gabinet de la Presidència, el basc Iván Redondo Bacaicoa.

Els 140.446 milions d'euros haurien de ser una oportunitat per, si no se'n sap prou, copiar dels millors, sí, copiar. Copiar dels que en saben i ho fan millor que aquí. Per exemple, es podria començar per copiar el model de Formació Professional d'Alemanya.

Queda molt bé que en qualsevol reunió d'empresaris i de polítics i ja no diguem en tertúlies i debats deixar anar la frase: "S'ha de canviar el model productiu d'Espanya". Molt bé, i la gent es queda tan contenta i satisfeta. Pel que es veu, els models productius els trobes al Corte Inglés: hi entres, n'agafes un, te'n vas al vestuari, te'l proves i, si t'agrada i et va bé, te'l quedes. És així, això? Hi ha uns grans magatzems de models productius?

A l'hora de parlar d'oportunitats i de canvis, la primera cosa que convé saber és que les elits extractives espanyoles són les culpables directament dels endarreriments que pateix Espanya en tots els sentits. Cal recordar amb quin retard va entrar Espanya a la Revolució Industrial? Cal recordar tots els entrebancs que van posar a l'arribada del ferrocarril? Cal fer-ho? Per tant, ja som a cap de carrer: són aquestes mateixes elits les que se suposa han d'utilitzar els milers de milions d'euros per "actualitzar" el model productiu espanyol! Les mateixes elits, amb la col·laboració permanent de la classe política, sobretot dels dos partits polítics espanyols majoritaris, PP i PSOE, les que van decidir "cosir Espanya" amb l'AVE.

Una inversió, com ha recordat fa molt poc l'Airef, l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, molt deficitària. Tant és així, que l'Airef recomana a l'executiu espanyol que es replantegi els més de 70.000 milions d'euros que encara queden per invertir en la construcció de més quilòmetres d'alta velocitat, i facilita aquestes xifres: per fer les línies d'AVE actuals, s'hi ha invertit 55.888 milions d'euros. A rodalies, que té el 90% de tots els usuaris dels ferrocarrils, només s'hi ha dedicat 3.600 milions d'euros entre el 1990 i el 2018.

En l'estudi-informe de l'Airef, trobareu el paràgraf que us respon tots els dubtes, aquest: "La planificació de les infraestructures no es realitza identificant problemes de mobilitat i centrant l'interès i els recursos en les alternatives possibles per resoldre'ls". S'entén, oi? I aquest és l'origen de tots els mals.

Cada país és com és i cada país té la seva història i les seves elits que el conformen. Aquestes elits, per exemple, són les que no van saber reunir l'acumulació de capital necessari per a la industrialització. I el capital que hi havia el van dedicar molt més a la compra de terres desamortitzades que a la creació d'indústries, excepte a Catalunya i al País Basc. Des de llavors ha plogut molt. És cert. Ara, el gran Madrid, el somni humit dels nacionalistes espanyols, que ja ha superat Catalunya en PIB, buidarà, com ja ho està fent les comunitats autònomes de Castella - La Manxa, Castella i Lleó i Extremadura. Madrid, ho diuen molts economistes, s'ha convertit en un forat negre: un monstre que devora tot el que toca i que condemna els veïns.

De veritat, si es tenen en compte els antecedents, si es tenen en compte les portes giratòries, si es té en compte la qualitat del capitalisme i institucions espanyoles, si es té en compte la inexistència de cap lideratge, si es té en compte la incapacitat o el desinterès dels dos grans partits estatals per canviar res, costa de veure que Espanya sigui capaç de convertir aquesta crisi en oportunitat mitjançant la utilització dels més de 140.000 milions d'euros.

Tant de bo m'equivoqui, de veritat. Tant de bo!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació