opinió

La caducitat de l’il·lusionisme polític a Catalunya

«El republicanisme català necessita incrementar la seva legitimitat i credibilitat, i ampliar el suport social»

per Enric Marín i Otto , 30 de juliol de 2020 a les 21:51 |
Aquest estiu ja està marcat per dos fets: el repunt o rebrot de la Covid-19 i la suspensió judicial del tercer grau per als presos polítics. Al marge de la valoració que en fem de la gestió feta pel govern central o la Generalitat, la nova onada de casos ha tingut dos efectes rellevants. En primer lloc, ha acabat d’enfonsar la temporada turística. Els efectes sobre l’economia catalana o balear són molt greus i encara faran més profunda la crisi econòmica i social que acabarà de prendre forma aquesta tardor. I, en segon lloc, està tenint una afectació molt negativa sobre l’estat d’ànim col·lectiu. Crisi econòmica i social i desànim col·lectiu no són una bona combinació.
 

L’acord amb la mobilització massiva de recursos al que va arribar el Consell Europeu ha evitat el desastre que hauria significat arribar a l’hivern amb una falta absoluta de liquiditat de les administracions públiques catalanes o espanyoles. Els fons aconseguits ens allunyen d’un escenari molt crític. Però aquests fons no operaran miracles. Poden amortir la part més lesiva de la crisi social i, si es fan les inversions públiques adequades, podrien ajudar a superar la crisi econòmica en dos o tres anys. El fet és que fa sis mesos que la situació és molt complicada, i ens espera un any d’extraordinàries dificultats. En aquestes condicions, si els líders independentistes no incorporessin aquesta variable a l’agenda política, demostrarien una irresponsabilitat colossal.
 

Si la situació no era prou complicada, la suspensió judicial del tercer grau dels presos polítics a acabat d’enrarir el paisatge. Parlar sense fer demagògia de la qualitat del sistema judicial espanyol ens podria ocupar una bona estona. Em limitaré a fer dues afirmacions. La primera, que amb Lesmes com a cara visible més destacada, la cúpula judicial espanyola forma part d’un deep state que empeny amb força cap a formes de democràcia il·liberal i autoritària. La segona, que el poder judicial espanyol és prou dependent del poder polític per a assumir amb entusiasme l’encàrrec governamental de gestionar un conflicte estrictament polític com el que enfronta al sobiranisme català amb els poders d’Estat. Però, alhora, prou autònom per a continuar amb la gestió repressiva del conflicte com si es tractés d’una qüestió purament tècnica al marge de qualsevol consideració política. Judicialitzar va ser fàcil; desjudicialitzar serà molt difícil.
 

L’acció de la Fiscalia s’inscriu en la lògica descrita. Des d’aquest punt de vista, no resulta massa sorprenent. Evidencia, en qualsevol cas, que sense una acció política molt més determinada per part de l’executiu espanyol no serà possible portar al terreny de la política el que és el conflicte polític més profund i greu a l’Estat espanyol. Tampoc resulta massa sorprenent que els sectors de l’independentisme més predisposats a la irritació inflamada crònica s’apressin a insistir la inutilitat de cap estratègia que passi pel diàleg, abonin de totes les formes imaginables el concepte de “quan pitjor, millor”. I, “comme d’habitude”, desqualifiquin agressivament qualsevol opinió no coincident amb el diagnòstic catastrofista.
 
Objectivament, la suspensió judicial del tercer grau complica molt la situació, però no altera substancialment el diagnòstic. En analogia d’escacs, la fase del procés d’autodeterminació de Catalunya que va del 2012 al 2017 va acabar amb taules. Ningú va guanyar, ningú es va imposar. Els presos i els exiliats són una màcula ostensible en imatge del Regne d’Espanya. Una imatge ja molt deteriorada per la mateixa imatge de la monarquia. Però, en sentit estricte, el conjunt de crisis que travessen Espanya no comporten una debilitat sistèmica extrema. L’Estat és més fort del que alguns encara semblen imaginar.
 
En aquestes condicions, el republicanisme català necessita incrementar la seva legitimitat i credibilitat, i ampliar el suport social. Com? Treballant per reforçar, i refer quan sigui necessari, la unitat civil de la societat catalana. La via de progrés social i nacional no passa per polaritzar la societat. Aquesta és la recepta de l'unionisme neoconservador. La nova fase del procés d’autodeterminació exigeix cosir i recosir consensos d’ampli suport social com a pas previ per a poder fer un salt endavant.
 
Sobre quines idees es poden bastir aquests consensos. Crec que, bàsicament, sobre tres: en primer lloc, que la sortida al conflicte s’ha de basar en el diàleg i s’ha de concretar en una expressió lliurement democràtica. En segon lloc, que cal definir un nou contracte social (educació, sanitat, cultura...) que permeti lluitar contra els desequilibris socials, territorials o generacionals. I, en tercer lloc, que cal impulsar polítiques de regeneració i transparència democràtica que impliquin tolerància zero amb la corrupció. Aquestes tres idees tenen un punt en comú. Totes tres van en la direcció d’aprofundiment de la cultura democràtica. Són als antípodes de les respostes populistes autoritàries.
 
Sobre quines columnes s’haurien de sustentar aquestes polítiques? En una situació normal en un país normal, parlaríem bàsicament de bon govern. Però en la situació que viu la societat catalana no en tenim prou amb garantir una cultura de bon govern (nacional i local). També cal mobilització social i iniciativa corresponsable de la societat civil organitzada. Així doncs, les polítiques apuntades s’haurien de sustentar sobre l’articulació de tres dinàmiques: bon govern, autoorganització social i mobilització. Sense aquesta articulació no prendrà forma cap política transformadora. Ni en termes socials, ni en termes nacionals.
 
L’escenari que apunto és l’escenari del desbordament democràtic. Al capdavall és l’única estratègia sobiranista possible. Possible i necessària. Si, efectivament, tot és més complex i més lent del que molts havíem imaginat el 2017. Però les dreceres que alguns encara imaginen són dreceres al no-res o, pitjor, al patiment inútil. Fins a cert punt, puc entendre algunes expressions rebentaires llegides aquest darrers dies. Expressions que van en la línia del “pit i collons i que tot salti pels aires”, o “cal provocar el caos a Espanya”. El que trobo irritant és que mai expliquin el patiment que aquest proposat  desordre provocarà en sectors i franges socials vulnerables de la societat. Tinguin per segur que aquest “patriotisme de patiment subrogat” no ens farà avançar ni un mil·límetre. Tot el contrari. És en escenaris de desordre, desànim i desconcert en els que més còmode es mou el neofeixisme.
 
Per això trobo encara més indignant que alguns líders polítics flirtegin amb els discursos catastrofistes amb càlcul electoral de curt termini. Un càlcul que busca desacreditar i erosionar tot exercici de racionalitat política (del signe que sigui) aprofitant la gestió de la indignació emocional. En qualsevol cas, es tracta de catastrofisme impostat i instrumental amb data de caducitat. L’endemà de les eleccions al Parlament s’haurà acabat l’il·lusionisme retòric. Siguin quan siguin, i guanyi qui guanyi. La complexitat de la situació que caldrà gestionar no oferirà cap marge per a la prestidigitació conceptual o política. El principi de realitat no podrà ser ignorat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
30/07/2020

La caducitat de l’il·lusionisme polític a Catalunya

16/07/2020

Fernández, Mortadel·lo i Filèmon

02/07/2020

El veritable drama

18/06/2020

La unitat civil de la societat catalana

04/06/2020

«Momentum»

21/05/2020

Guanyar el diàleg per fer irreversible l'autodeterminació

07/05/2020

Emergència sanitària i debat de país

23/04/2020

Com pitjor millor?

09/04/2020

Coronavirus i canvi d'agenda política a Catalunya

07/03/2020

Per què li diuen amor quan volen dir sexe?

Participació