opinió

UE: acord històric, desconfiança creixent?

«Les dones de blau de la UE ara hauran de ser més hàbils que els homes de negre del passat en països com Espanya i Itàlia, fins ara experts en burlar sempre la condicionalitat europea»

per Ramon Tremosa , 24 de juliol de 2020 a les 20:00 |
Jean Monnet, un dels pares fundadors de la UE, va predir que Europa es forjaria en les crisis. Abans del coronavirus parlar a Brussel·les d'emetre deute públic conjunt o d'augmentar el pressupost de la UE era senzillament inimaginable. La rapidesa i la duresa de la crisi ara ho ha tornat a fer possible.

Tots els països tenen motius per estar contents del resultat de la cimera europea: a França destaquen el moment fundacional que suposa per primer cop l'emissió conjunta de deute públic a nivell europeu ("moment hamiltonià" en referència a Hamilton, que al 1790 va arrencarà al Congrés l'emissió de deute federal als EUA). A Alemanya, en canvi, es destaca el caràcter excepcional i temporal d'aquesta emissió de deute públic, per bé que de "temporalitats" que esdevenen definitives n´hi ha moltes a la història, com la "suspensió temporal" de la relació or-dòlar que Nixon va dictar el 1971 que encara dura. La UE és avui més que ahir una unió de deute... però menys que demà? Wolfang Münchau, director del think tank Eurointelligence, veu en l'acord més passius que no pas actius.


A Espanya els partidaris de Pedro Sánchez destaquen la continuïtat de la legislatura que aquests fons europeus atorguen al seu govern, mentre l'oposició en destaca les condicions de "quasi-rescat" que ara la UE pretén imposar a Espanya i a Itàlia, països fins ara molt hàbils en burlar-les. De fet, no cal patir tant per al proper pressupost de Sánchez: Esquerra no podrà, després de votar-li gratis la investidura, no votar-li el pressupost i Iceta ja va dir al Parlament que, sense pressupost a Madrid, el pressupost català seria paper mullat (amb pressupost a Madrid també ho serà, afegeixo jo).

Pedro Sánchez, per cert, ha estat gairebé absent durant els quatre dies de la cimera, després de la derrota humiliant de Nadia Calviño a l'Eurogrup: no fa ver quasi declaracions, a diferència d'altres líders, i a totes les fotos Pedro Sanchez apareix molt seriós i sense papers, en contrast amb els altres primers ministres que hi portaven materials de treball.


Pedro Sánchez ha parlat dels 140.000 milions que rebrà Espanya com si fos el seu Pla Marshall, de cara als llibres d'història. Té però un altre pla millor encara que depèn només d'ell: complir la llei europea i aprovar les sancions automàtiques que obliga el reglament europeu contra la morositat: si s'aprovés demà 122.000 milions s'injectarien a les PIMEs, moltes de les quals hauran de tancar essent solvents perquè massa grans empreses paguen a 200 i a 250 dies les factures.

Malgrat l'arrogància habitual que solen exhibir els espanyols a Europa (a Calviño la va perjudicar molt unes declaracions en un seminari a Brussel·les on va menysprear els països petits del nord), des de 2010 els espanyols es mouen de manera incòmoda per la UE: el lideratge europeu el donen les bones pràctiques d'un país, més que no pas la seva dimensió, i Espanya lidera massa rànkings negatius europeus per treure pit a l'hora de la veritat. Un fracàs de la cimera hauria posat contra les cordes el govern de Madrid i potser per això Sánchez pràcticament no ha intervingut en els debats ("silenci actiu" en diu ell, massa semblant al "silenci passiu" que hi practicava l'indolent Rajoy)... potser Sánchez estava pregant que no descarrilés tot plegat d'un mal cop de volant.


Holanda ha perdut el dret de veto del seu país sobre el Fons de Rescat i aquesta serà la principal crítica que rebrà Mark Rutte al seu país, que aspira a guanyar les eleccions el març de 2021. Els països frugals, però, han aconseguit establir un doble filtre de control per si es fa un mal ús dels Fons de Rescat. Un serà de la Comissió Europea, que fins ara publicava unes recomanacions no vinculants (el Semestre Europeu) que cap país no complia i l'altre serà del propi Consell: aquí un estat en pot denunciar un altre si hi ha sospites d'incompliments i els fons se suspendran durant 3 mesos per a estudiar el cas a nivell del Consell, podent-se articular minories de bloqueig dels fons en cas de reiteració malgastadora.

Holanda ens roba, s'ha dit a Madrid, en relació al baix tipus impositiu que hi grava les empreses, fet que també passa a Bèlgica, Irlanda, Luxemburg i els països bàltics. Ningú no parla, però, de quin és realment el tipus impositiu que paguen moltes grans empreses de l'IBEX-35, amb una capacitat d'entrar als despatxos dels ministres de Madrid i aconseguir desgravacions a mida de la quota íntegra en l'impost de societats. Tampoc no es parla de Madrid com a paradís fiscal i del "dumping fiscal" o competència deslleials que s'hi practica contra les altres autonomies en els impostos de patrimoni, successions i donacions i, encara menys, dels milers de milions que l'Estat espanyol deixa d'ingressar cada any per frau fiscal. No crec que PSOE i Podemos "harmonitzin" aquests impostos a nivell regional, com caldria esperar si els ingressos de l'Estat disminueixen molt per la crisi, per por a la campanya que els faria la dreta.

Paradoxalment, el Brexit ha facilitat l'acord de la UE. Si la Gran Bretanya hagués estat en les negociacions d'aquests dies, els països frugals haurien tingut molta més força per limitar les transferències que no s'han de retornar i sobretot per evitar l'emissió conjunta de deute a nivell europeu, que encara, per cert, no se sap com es tornarà en les properes dècades: cal recordar que les propostes d'establir impostos a nivell europeu (taxa Tobin, impost a Google...) fins ara sempre han fracassat a Brussel·les.

Malgrat la victòria recent d'un país petit a l'Eurogrup, facilitada pel sistema d'elecció (un país un vot), la realitat és que al Parlament Europeu i al Consell Europeu la majoria demogràfica del sud d'Europa s'imposa als països del nord, Alemanya inclosa. El Brexit ha desequilibrat demogràficament les institucions europees i per a un país o per a un eurodiputat nòrdic els és molt més difícil de guanyar una simple votació.

Així, les visions tan diferents nord-sud que hi ha a la UE sobre l'equilibri pressupostari, el lliure comerç, la burocràcia dels negocis o com han de ser els mercats de capitals (pocs i grans bancs al sud, moltes alternatives al finançament bancari al nord), així com tants altres aspectes de la vida, suposen un alt risc per al futur de la UE a mig termini: si Espanya i Itàlia no se'n surten aquesta vegada amb solvència econòmica i amb convergència en les bones pràctiques del nord d'Europa, l'euroescepticisme es pot escampar definitivament més enllà del Rin i del Danubi.

"Qui vol pertànyer a un club d'estats com la UE si està condemnat sempre a perdre totes les votacions per causa de la seva minoria demogràfica?" Això jo he escoltat en debats parlamentaris a eurodiputats que avui són ministres als seus països. Per cert, quin gran desconcert en periodistes i eurodiputats "progressistes" del sud d'Europa aquests dies a Twitter: els socialistes finesos, suecs, danesos i els verds holandesos i austríacs, ara als seus governs, són fidels abans al seu país que a la seva ideologia. Al 2009-2012 tot era més fàcil: al nord d'Europa hi manaven conservadors i liberals i "contra el fanatisme de la dreta austericida" es vivia millor.

La meitat dels diners que rebrà Espanya de la UE són crèdits que caldrà retornar i el govern de Pedro Sánchez haurà de passar el primer examen europeu aquesta tardor: ha de lliurar el seu pla de Pressupost i les reformes estructurals que pretén adoptar per a obtenir els fons europeus. Molt possiblement seguirà les línies marcades per l'Airef (Autoridad Fiscal Independiente) ara fa un any: augmentar l'edat de jubilació i flexibilitzar el mercat laboral.

El xoc Pedro Sánchez - Pablo Iglesias pot augmentar d'intensitat: les piulades d'Iglesias sobre la "condicionalitat tova" de la UE seran el principal cavall de batalla ideològic entre PSOE i Podemos, obligat a marcar perfil de cara a les properes eleccions catalanes per por a repetir el fracàs d'Euskadi i Galícia. La Comissió Europea, per cert, ha avisat Espanya que no donarà suport a la derogació de la reforma laboral del PP, que a Brussel·les es considera la llei espanyola que més ha millorat l'economia espanyola en els darrers 10 anys. Aquella reforma la va fer l'indolent Rajoy perquè la prima de risc del deute públic d'Espanya el 2012 vorejava els 600 punts, i Espanya vorejava la suspensió de pagaments: reforma imposada per la "disciplina de mercat", en diuen els nòrdics, una voluntat reformadora que al sud d'Europa va desaparèixer molt ràpidament quan el BCE va començar a comprar deute públic en grans quantitats.

També caldrà veure com queden finalment els fons de la PAC i els fons europeus de Recerca i Desenvolupament: una altra concessió als països frugals ha estat la disminució en quasi 50.000 milions d'euros de les seves aportacions futures al pressupost europeu 2021-2027 (els famosos "rebates" que va aconseguir Margaret Thatcher). Ves que una part dels fons que rebran Espanya i Itàlia no hagin d'anar a tapar aquests forats: els sindicats agraris COAC i Asaja calculen que Espanya pot perdre uns 40.000 milions en 7 anys només de fons de la PAC.

Com es repartiran els fons europeus a Espanya? Cap prioritat concreta, com ara el corredor mediterrani, la interconnexió energètica amb França (Espanya és encara una illa amb l'energia més cara del continent), o bé una futura planta de bateries elèctriques a Catalunya o la possible nova fàbrica de Tesla a Europa que podria venir a Barcelona, no ha estat formulada encara per Pedro Sánchez. L'eficàcia de les inversions que s'escullin seran claus per a recuperar el creixement i la UE ja ha vist com el generós Pla Juncker d'inversions, activat en la passada crisi, mostrava impactes macroeconòmics desiguals entre països. Estaria bé poder veure si algunes grans empreses de l'IBEX-35 rebran més fons europeus que les autonomies... les dones de blau europees ara hauran de ser més hàbils que els homes de negre del passat, en països com Espanya i Itàlia, fins ara experts en burlar sempre la condicionalitat europea.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació