opinió

Ningú està fora de perill

«La pandèmia ens situa constantment en cruïlles de camins en les que cal prendre decisions que seran decisives»

per Jordi Mir , 13 de juliol de 2020 a les 20:16 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de juliol de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"La gran amenaça que tenim ara no és el virus en si mateix, l'amenaça és la manca de lideratge i solidaritat als nivells global i nacional". Així s'expressava, visiblement emocionat, Tedros Adhanom, Director General de l'Organització Mundial de la Salut en la seva compareixença del passat dijous 9 de juliol. Va afegir: "Aquesta és una tragèdia que... de fet... Ens està forçant a estranyar a moltes de les nostres dels amistats. Estem perdent vides... I no podem enfrontar aquesta pandèmia com un món dividit". I plantejava una pregunta clau: "Per què és tan difícil per als humans unir-se, lluitar contra l'enemic?" I va fer una afirmació encara més contundent: “No podem tornar a com fèiem les coses fins ara”

El director general de l'OMS no parlava d'allò que està passant a Lleida, però ho pot semblar. La pandèmia, cada dia que passa, ens deixa més evidències de com aguditza les nostres misèries, les nostres febleses, les nostres crisis... També ens deixa evidències de solidaritat, de treball comunitari en benefici de qui més pateix... Són dues cares d'una mateixa moneda. Tenim grans potencialitats, les hem demostrat, però sense una decidida resposta que les mobilitzi triomfa l'egoisme, l'enfrontament i la sortida particular.


La pandèmia ens situa constantment en cruïlles de camins en les que cal prendre decisions que seran decisives. Un camí ens fa transitar per l'egoisme en defensa de qui forma part dels meus. L'altre camí ens fa avançar per la solidaritat, la comunitat deixa la de ser la de la gent pròpia... No importa si estem parlant de medicaments, de vacunes, d'economia, de política institucional... Aquestes cruïlles estan arreu. Sempre hi han estat, però potser ara són més evidents pel potencial devastador d'una pandèmia.

En una pandèmia global no hi ha sortides individuals, de grup. Una pandèmia com aquesta afecta a tothom, encara que no ho faci de la mateixa manera. Tenim moltes evidències d'això. Un llibre que acaba d'arribar a les llibreries ens ho explica bé: Epidemiocracia de Javier Padilla i Pedro Gullón (Capitán Swing). Ens diuen: Solo mirando al sistema político y a las desigualdades podremos entender los fenómenos relacionados con la salud de la población”. I li han possat un subtítol que no hauríem d'oblidar en cap moment: “Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo. Aquest és un principi d'universalitat que no hauria de necessitar viure una pandèmia per ser defensat. Però l'egoisme s'imposa en massa ocasions.


Ningú està fora de perill si tothom no està fora de perill. Les sortides individuals són una il·lusió, no són reals. M'atreviria a dir que no ho són mai. Però en el cas d'una pandèmia és una evidència encara més clara. Les sortides individuals, de grup petit, de comunitat enfrontada a altres comunitats, no són sortides. No ho són a llarg termini. Ens podem salvar temporalment. Poden salvar una generació, dues generacions... però ens condemnen com a espècie.

La pandèmia ens va fer confinar per salvar vides i el sistema sanitari. Ara tornem a confinar-nos. S'ha repetit i repetit, el virus continua entre nosaltres. Si no actuem des d'aquesta consciència, no hi ha alternativa a la malaltia, la mort, el confinament... Estem fent allò que tocaria per controlar la malaltia? Estem fent allò que tocaria per assegurar-nos que no hi hagi noves víctimes? Pensem que no serem nosaltres? Pensem que no afectarà la nostra gent? Pensem que seran temporers, gent de barris que no són els nostres... La pandèmia acabarà arribant i ja ho ha demostrat.


Sembla que no sabem deixar de ser l'escorpí de la faula que sempre acaba matant la granota que l'ha ajudat a travessar el riu i mor ofegat. Vivim a costa d'altres com si no ens afectés. Pensem que la gent pobra ho és perquè no s'ha llevat prou aviat, perquè s'ho ha buscat. Vivim a costa del planeta, dels seus recursos finits sense pensar que no hi ha planeta B per qui vindrà després i sense veure que ja patim les conseqüències.

Vivim a costa de qui no té els mateixos drets que nosaltres. Vivim a costa de qui oprimim, precaritzem, amb consciència o sense, a la nostra feina o en un altre país llunyà... Potser ens hem acostumat a ser escorpins que vivim gràcies a granotes que potser no sabem que moren... O potser sí que ho sabem i ens és igual... Anem molt tard, hem generat molta mort i dolor, aprendrem aquesta lliçó? La pandèmia ens ajudarà a veure-ho? O ni la pandèmia ho aconseguirà?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Mir
Doctor en humanitats, professor a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i a la de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (UPF) i l’Observatori del Sistema Universitari. A Twitter: @llambordes.
22/02/2021

Allò que els aldarulls amaguen

25/01/2021

Les eleccions no són la democràcia ni la solució

28/12/2020

No n'hi ha prou amb la vacuna

30/11/2020

Convèncer

02/11/2020

Protestes en les crisis de la pandèmia

05/10/2020

Elogi de l'activisme

07/09/2020

Principi de generositat

10/08/2020

Quan Puigdemont elogiava Felip de Borbó

13/07/2020

Ningú està fora de perill

15/06/2020

Estàtues i aldarulls

Participació