opinió

De l'1-O a la Covid-19. On passa Catalunya?

«L'1 d'Octubre vàrem demostrar que l'independentisme era ampli, combatiu, vàrem internacionalitzar el conflicte. Amb la taula de diàleg tenim una escletxa d'oportunitat. Petita, molt petita»

per Jordi Fàbrega , 15 de juliol de 2020 a les 13:46 |
Sembla que, amb la colpidora que ha estat la pandèmia de la Covid-19, l'anomenat procés d'independència no només hagi quedat en un segon pla, sinó no en un desè. Estem patint, a banda de la sanitària, una profunda crisi social i econòmica que ha aparegut de forma sobtada i que ens fa aflorar l'instint humà més bàsic, que és en realitat el de tot ésser viu: el de la supervivència.

Però és precisament en aquesta situació que no pensàvem haver de viure mai que, novament, la societat catalana ha fet emergir la fortalesa innata que té com a poble: l'actuació dels serveis sanitaris i dels professionals d'assistència a la gent gran, els cossos de seguretat, els aplaudiments diaris als balcons, la xarxes de voluntariat creades arreu dels municipis, el treball des del món local perquè ningú no quedés desatès, els missatges d'ànim col·lectius… Són alguns dels exemples d'una societat que no es resigna mai a caure en el parany del derrotisme. Ans el contrari, hi ha una ferma voluntat de moral de victòria davant les adversitats, de poder-nos-en sortir.


Aquesta crisi que vivim demostra de nou que la gestió autonòmica, tot i la bona voluntat, fermesa, constància i entrega per part dels qui ho han liderat a Catalunya, no ha pogut respondre a les necessitats que calia afrontar a cada moment. I ha tornat a posar de manifest que la Generalitat disposa d'unes competències constantment vulnerades per l'estat espanyol, que és qui ha acabat manant en tot moment i d'una manera, des del meu punt de vista, molt poc encertada.

Valgui com a exemple un punt de partida incontestable. Una crisi com aquesta no se soluciona des de la centralitat, sinó des de la proximitat i de forma asimètrica davant la pluralitat de l'Estat i les múltiples realitats diferents, entre elles la catalana.


I la taula de diàleg? S'ha de reemprendre? Sí, com més aviat mai millor, sabent i essent conscients que té molt poques possibilitats d'èxit i d'avenç, i amb tot l'escepticisme del món. Però cal intentar-ho. Coneixem perfectament el mantra que Espanya mai no negocia, que ho incompleix tot, que abans utilitzarà la repressió davant dels problemes que la política per cercar solucions.

Aquesta taula de diàleg és un pas previ a una negociació, on cal arribar forts i units i amb la convicció que l'1 d'Octubre va ser un èxit, no un fracàs. Perquè va ser el punt àlgid de l'independentisme i és la principal carta que cal posar sobre la taula. L'octubre de 2017, especialment els dies 1 i 3, vam deixar escapar l'oportunitat de pujar al tren de la història per aconseguir la independència.


Hi arribàvem units, valents i disposats al que calgués. La majoria de la societat catalana, independentment de les conseqüències, va apostar per ser-hi assumint els riscos. Teníem aquella sensació de no saber què podia passar, però que faríem els que ens indiquessin els nostres dirigents, aquells en qui vam confiar el lideratge sobre el que havia de venir amb el compromís de ser-ne també nosaltres protagonistes.

L'1 d'Octubre vàrem demostrar que l'independentisme era ampli, combatiu, vàrem internacionalitzar el conflicte. Amb la taula de diàleg tenim una escletxa d'oportunitat. Petita, molt petita. Només ens en sortirem amb molta unitat. I aquesta unitat estratègica requereix visió d'estat. No podem entrar en lluites estèrils per veure qui esdevé hegemònic dins l'àmbit independentista. Això no porta enlloc, només frustració, desgast i desànim.

Al conjunt de forces polítiques i entitats sobiranistes, cal incloure-hi també les autodeterministes. S'ha de disposar d'un espai de trobada, d'una taula permanent on debatre diferències (lògiques, pels punts de vista diferents) i trobar estratègies per explorar el diàleg amb l'Estat. Cal també cercar aliances amb qui no és independentista però sí que defensa l'autodeterminació. Hem d'actuar amb intel·ligència i combinar la gestió de les nostres institucions i a la vegada la confrontació democràtica amb l'estat espanyol.

No perdem mai de vista que el nostre objectiu no és transformar Espanya perquè ens entengui, ni ampliar les competències autonòmiques. El nostre objectiu és l'alliberament nacional dels Països Catalans. Aquest poble aconsegueix allò que es proposa, i estic convençut que la moral de victòria aconseguirà superar la crisi sanitària i econòmica actual com també aconseguirà la nostra llibertat com a país, perquè fer-ho només depèn de la força de voluntat, de l'actitud, la fermesa i les conviccions.

Jo sóc militant d'ERC, i n'estic orgullós. Com a partit n'encertem i n'equivoquem. I tant que sí. No hi ha error més gran que pretendre imposar raons i veritats absolutes que ningú no té, tampoc nosaltres.

Però també estem patint la repressió i ens mantenim fidels el llegat històric d'aquest partit i a la missió que té encomanada: ser la màxima expressió de la pluralitat del nostre país i dels valors republicans per contribuir a la construcció de seva llibertat i a la plena sobirania com a estat independent. En aquest horitzó, que ja hem tingut a tocar i que podem tornar a abastar si ens conjurem per aconseguir-lo, no hi sobra ningú, sinó que hi fa falta tothom. Som-hi!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Fàbrega
Alcalde de Sant Pere de Torelló des de 1999 per l'Entesa Municipal de Progrés. Delegat del Govern a la Catalunya Central (2006-2010). Membre d'ERC.
15/07/2020

De l'1-O a la Covid-19. On passa Catalunya?

02/07/2018

ERC: sense renunciar a cap via

05/04/2018

Catalunya en perill, la lluita continua

09/02/2018

​Tabarnesos a Osona

16/12/2017

​Derrotem la dictadura a les urnes

25/09/2017

​Prou de judicialització

17/07/2017

L'oportunisme dels comuns

20/03/2017

L'Espanya descol·locada

23/01/2017

El mantra de l'independentisme en contra de les classes populars

31/10/2016

Colau i Iceta davant el mirall

Participació