FIL DIRECTE

Mans, distància, mascareta... i voluntat política

«Quan una part significativa dels brots es donen en l'àmbit laboral, és inevitable que també ens preguntem per la responsabilitat empresarial i de l'administració»

per Sara González , 6 de juliol de 2020 a les 20:00 |
Mans, distància, mascareta. La instrucció és clara i interpel·la directament a la responsabilitat individual de cadascú. Reeducar els nostres comportaments socials i fer quallar a les nostres consciències que les nostres accions tenen un efecte col·lectiu és una tasca més complexa a ulls dels governs que no pas imposar-nos per normatives i prohibicions. A la llarga, però, la inversió en el sentit comú i la pedagogia sempre acaba sent la més efectiva per obtenir resultats sòlids que vagin més enllà dels mecanismes excepcionals d'hiperregulació, que s'ha demostrat que acaben derivant en incongruències i situacions injustes.

Més enllà, però, de demanar responsabilitat a la ciutadania, quan una part significativa dels brots es donen en l'àmbit laboral, és inevitable que també ens preguntem per la responsabilitat empresarial i de l'administració. En el primer cas, perquè existeix l'obligació legal de garantir la protecció dels treballadors. En el segon cas, perquè li correspon la supervisió d'aquestes condicions i les sancions en cas d'incompliments reiterats. La meitat dels ingressats a Lleida per la Covid-19 estan relacionats amb la indústria agroalimentària i empreses hortofructícoles.


Per tant, és de sentit comú que el focus s'ha de situar en què està passant dins d'aquestes empreses, en si els treballadors tenen les proteccions adequades, si es vetlla per la seva seguretat i per si el salari que perceben els permet tenir una vida digna. La Inspecció de Treball, desbordada pels ERTO, no pot obviar aquesta situació ni l'administració pot acollir-se a la llei de l'omertà sota l'argument de protegir grans corporacions en una situació econòmica ja prou delicada. La salut no pot ser, en cap cas, un negoci. I aquesta està estretament lligada a unes condicions laborals dignes.  

Tots estem exposats al virus, però que aquest entén de classes socioeconòmiques és una evidència que aquests dies està caient a plom a la comarca del Segrià. La vulnerabilitat és doble quan es parteix d'una precarització vital estructural. Una part significativa d'ingressats també són persones sense papers que es van veure abocats a marxar dels seus països per una qüestió de supervivència. Alguns buscaven alternativa a la venda ambulant o aspiraven obtenir alguns recursos treballant al camp, però la llei d'estrangeria els condemna a la precarietat i vulnerabilitat perpètua i els fa invisibles a ulls de l'administració. La instrucció de "mans, distància i mascareta" pren una dimensió secundària quan el gran risc és no tenir garantit el menjar ni un sostre on refugiar-se. Si bé s'han habilitat pavellons i dispositius per atendre persones en aquesta situació a la zona de Lleida, moltes altres continuen quedant fora del circuit assistencial. 


La gran pregunta és fins quan es continuarà condemnant aquestes persones a l'ostracisme. No sembla que, ni tan sols en aquestes circumstàncies, el govern espanyol tingui a l'agenda un canvi de la llei d'estrangeria. Tenir dret a una vida digna està a expenses d'uns papers. Regularització ja, reclamen. I aquest "ja", que com més temps passi més tard arribarà per a moltes persones, si és que arriba, hauria de ressonar ben fort als timpans de qualsevol dirigent. És una qüestió de voluntat política.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació