opinió

Manuel Cuyàs

«Escrivia del que li passava a ell i aquesta regla tan aparentment anti-periodística el va convertir en un articulista tremendament viu, savi, popular, honest i divertit»

per Saül Gordillo , 15 de juny de 2020 a les 18:45 |
El periodisme català està de dol per la pèrdua de Manuel Cuyàs, un escriptor i gestor cultural que va fer el salt a la premsa diària de la mà del diari El Punt i que, a partir de les seves aparicions en tertúlies i d'haver escrit les memòries del president Jordi Pujol, va ser descobert a escala nacional. Per conèixer Cuyàs només calia llegir els seus articles a El Punt i després a El Punt Avui.

Escrivia del que li passava a ell, i aquesta regla tan aparentment anti-periodística segons els cànons acadèmics i de la professió el va convertir en un articulista tremendament viu, savi, popular, honest i divertit. Llegir-lo era agradable, però treballar-hi encara més. En Manuel va dirigir El Punt del Maresme, i ho feia com si fos el pare d'una redacció insultantment jove que vam aprendre d'ell a escriure –sense arribar a la seva categoria–, a llegir, a riure i a viure. Perquè si una cosa tenia en Manuel és que t'ho passaves bé al seu costat, i a diferència d’altres directors ell sí que tenia la capacitat de delegar, confiar i generar equips que esdevenien famílies.

 
En som uns quants, que vam créixer professionalment amb el periodista elegant de les corbates i els barrets. I ho vam fer en un entorn, el de la premsa de proximitat, en què en Cuyàs excel·lia. El seu bagatge cultural –era un pou de saviesa literària i cinematogràfica— li proporcionava un gruix que dignificava i enriquia l'actualitat local i la seva mirada a la vida quotidiana. Al Maresme, vam arribar a fer un diari com mai més es farà.


Gràcies a El Punt, la comarca està avui més vertebrada, i en Manuel era el director perfecte perquè provenia d'una de les famílies de Mataró més formades, cultes i sensibles, escrivia sobre tot el Maresme i pensava en clau de país. I ho vam fer en uns anys, en què el periodisme i els mitjans de comunicació jugàvem un paper determinant, molt més rellevant i prestigiat.
 

Inquiet de mena, era el millor convertint les anècdotes en categoria. De fet, caricaturitzava l'actualitat com ningú, segurament fruit de l'herència del seu pare, ninotaire i artista. Quan vaig començar a escriure el meu blog a internet, un dia em va preguntar: "Per què escrius gratis si ja et paguen un sou al diari?" El blog em permetia intentar aprendre a escriure com ell. Massa encarcarat pel subjecte, verb i predicat, i per la formalitat de les entradetes de les notícies, només les cròniques eren l'espai per a un estil més d'opinió —interpretatiu en dèiem— en el paper. Amb els anys, en Cuyàs va fer el salt a Twitter, i la seva aparent resistència a les noves tecnologies es va esvair perquè en Manuel era més modern i transgressor del que semblava.

Tenia l'habilitat per aprendre també dels joves, i aquests conversaven a les xarxes quan a Twitter encara s'hi podia respirar. A les tertúlies televisives i radiofòniques –va ser-ho de Xavier Graset a L'oracle de Catalunya Ràdio– era un personatge enriquidor perquè defugia el perfil de tertulià amb argumentari de partit sota el braç. Políticament incorrecte en algunes ocasions, sabia agafar distància i relativitzar quan el pensament era únic. Deixa lectors orfes, amics de tots els colors, una gran família, i un estil genuí que els estudiants de periodisme haurien d'intentar imitar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació