tribuna oberta

​Necessito canviar de menú

«Em fan falta injeccions de normalitat. Encara que sigui una normalitat enganyosa, d'efecte placebo»

per Sergi Caballero , 11 de juny de 2020 a les 17:30 |
Avui, mirant la televisió, he comptat fins a cinc anuncis seguits amb el monotema com a eix central. Primer publicitaven un documental -un altre més!- sobre la ingent feina que han fet els professionals sanitaris al llarg de la pandèmia. Tot seguit apareixia en escena el "Barcelona té molt poder", l'imaginatiu eslògan llençat per l'Ajuntament que culmina amb el carregós lema "Ens en sortirem". Després han desfilat per la pantalla els consells de la Generalitat per prevenir els contagis, l'anunci d'un altre programa especial sobre la crisi sanitària i, finalment, la campanya d'una ONG per demanar ajut ciutadà per fer front a la urgència alimentària provocada pel virus.

A casa ja ens hem acostumat a baixar el volum del televisor cada cop que hi ha una pausa publicitària per no sentir res. Són anuncis tan repetitius, et van martellejant amb tanta insistència l'ànima, que ja no els podem suportar. Entenc perfectament que en aquests espais cal oferir informació de servei. També deu passar que els anunciants convencionals, és clar, han caigut en picat. Però portem tres mesos confinats a casa. Convivim cada dia amb les nostres desgràcies i amb les dels altres. La COVID-19 ens ha maltractat per tots costats. I sincerament crec que per salut mental, de tant en tant, és necessari que ens evadim d'aquest trauma tan dur que planarà tant de temps sobre les nostres vides.


No sé si a vosaltres també us passa però, a aquestes alçades, em fan falta injeccions de normalitat. Encara que sigui una normalitat enganyosa, d'efecte placebo. Necessito veure anuncis i programes que em donin pau, que em facin desconnectar del maleït virus. Perquè escolto la ràdio, llegeixo diaris i miro la televisió i sóc plenament conscient del que passa al meu voltant però no cal que m'ho estiguin recordant minut a minut, dia rere dia. Jo, que sóc de ràdio, acostumava a mirar la tele per esbargir-me. Ara que ni la publicitat concedeix cap treva, només em queda la trinxera de Netflix.

És com si aquest bombardeig s'hagués convertit en la nostra dosi diària de cafeïna mediàtica. He arribat a la conclusió que estem empatxats però que ja ens va bé perquè, total, ningú parla de res més. Ens presenten cada dia el mateix menú i ens l'empassem sense queixar-nos. La carta és sempre calcada a la del dia anterior, però amb els primers, els segons i els postres bescanviats, perquè no es noti. És com aquell senyor obès que segueix engolint magdalenes contra el criteri del metge perquè, total, d'alguna cosa s'ha de morir.


Tinc la impressió que ens encanta viure endormiscats en la nostra confortable rutina i que ens hi aferrem com a posseïts. Sigui el procés independentista o sigui el coronavirus. I que ens encanta escoltar els tertulians divagar diàriament sobre el mateix material reciclat. Els periodistes, cal dir-ho, en tenim part de culpa. Ens hem especialitzat en donar visibilitat a xarlatans i en donar mil voltes als mateixos temes de sempre, els que funcionen. Encara que estiguin molt trillats, els anem donant la volta i els espremem malaltissament. Intentem que semblin nous, però sempre estem explicant el mateix.

Em fa angúnia pensar en la gran quantitat d'històries noves que hi pot haver al carrer, esperant que algú les capti i les expliqui. Realitats que ens colpirien intensament però que passen pel nostre costat desapercebudes, en la més absoluta invisibilitat, mentre seguim embafats amb la mateixa fórmula de sempre. Cal parar més atenció a les coses que passen al nostre voltant, amagades rere el soroll de l'engreixada maquinària mediàtica. No parlo d'ignorar la realitat mainstream. Parlo d'abordar-la però sense recrear-nos-hi tant.


L'emergència sanitària ha passat. Ara venen els efectes devastadors de l'angoixant crisi socioeconòmica que està caient com una pedregada. Però, sense perdre això de vista, crec que tots plegats hem de ser capaços d'ampliar la mirada per veure més enllà. Hem de ser una societat més exigent i més omnívora. Penso que és una bona manera d'evitar que les pròximes crisis que vindran ens enxampin amb la guàrdia tan baixa.

En fi, divagacions d'una tarda de confinament. Qui m'anava a dir fa tres mesos que em deliria per tornar a veure anuncis de perfums o de paper de vàter a la televisió.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Sergi Caballero
Periodista
Transportista de notícies a Ser Catalunya. Compartint coneixements a Radiofònics
@sergi_caballero
01/07/2020

El drama de Vilallonga

19/06/2020

Porcs, tuitaires i altres espècies

11/06/2020

​Necessito canviar de menú

31/05/2020

Immunitat de grup

15/04/2020

Policies de talonari fàcil

09/04/2020

​La cara de pòquer d'El Homrani

01/04/2020

​Picaresca en temps de pandèmia

12/03/2020

El virus monàrquic

03/03/2020

La vergonya de Lorena Roldán

19/02/2020

​Bartomeu, deixa-ho, per l'amor de Déu

Participació