opinió

Arquebisbessa de Lió

«Vist amb ulls d'agnòstic, hi guanyaria molt una església catòlica amb dones en llocs de responsabilitat»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 10 de juny de 2020 a les 20:00 |
Ferrovial sí o Ferrovial no, campionat permanent de boxa entre sigles independentistes, xifres desiguals del coronavirus, monarquia rapinyaire, Pujol 90 anys, actituds incíviques al carrer, embolic de fases de confinament, lesió de Messi, ufffff... Obro la finestra, de bat a bat, i guaito què passa al món i topo amb una notícia trencadora, que afecta el paper de les dones a la societat del segle XXI i, més concretament, a l’interior de les esglésies cristianes. I m’hi detinc.

El 6 de març d’enguany, el papa Francesc ha acceptat la dimissió de l’arquebisbe de Lió, Philippe Barbarin, després d’haver comparegut dos cops davant dels tribunals, per no haver denunciat els abusos sexuals a menors comesos per un sacerdot de la seva diòcesi. Lió és la tercera ciutat de França, després de París i Marsella. No és, doncs, una ciutat menor. I en l’etapa que ara s’obre, per a la designació papal de qui haurà de dirigir la diòcesi lionesa els pròxims anys, una pedra inesperada ha anat lliscant per sobre les aigües plàcides i immòbils del llac perpetu on viu instal·lada la jerarquia catòlica, per a sacsejar-ho tot. Per primer cop en la història, una dona es postula, públicament, com a arquebisbessa de Lió.


L’opció és insòlita, atès que, a l’església catòlica, no hi ha cap dona dirigint una diòcesi, ni cap dona ordenada per al ministeri sacerdotal, ni cap dona diaconessa, ni cap dona votant en les decisions dels sínodes. Qui ha pres aquesta decisió és Anne Soupa, de 73 anys, teòloga, biblista, periodista, escriptora i presidenta, durant vuit anys, de la Conferència dels Batejats i Batejades Francòfons, autora d’una dotzena de llibres, entre els quals Le jour où Luther a dit non. Nascuda a París, ha viscut a Alemanya, al Marroc i a Itàlia, ha estudiat a l’Institut d’Estudis Polítics de París, té un màster en dret privat per la Facultat de Nanterre i un altre en teologia per l’Institut Catòlic de Lió, habilitat pel de París, on adquireix el doctorat en aquesta especialitat. Experta en animació de grups bíblics i caps de setmana de pregària i acompanyament espiritual, té un currículum personal i una solidesa teològica i bíblica que passa la mà per la cara a bona part de la jerarquia catòlica francesa.

Aquesta mare de quatre fills i àvia de vuit néts, considera que excloure la meitat de la humanitat és contrari al missatge de Jesucrist i presideix, des de la seva fundació, el Comitè de la faldilla, entitat nascuda el 2008 per promoure el paper de les dones dintre l’església catòlica, després de les declaracions misògines del cardenal de París, André Vingt-Trois, que afirmà: "El més difícil és trobar dones que estiguin formades. No es tracta de tenir una faldilla, sinó de tenir alguna cosa dins del cap". La decisió d’optar a l’arquebisbat és extraordinària, no tan sols pel fet de ser dona, sinó també perquè a aquests càrrecs hom no s’hi presenta, sinó que és el Vaticà qui els nomena, directament.


Alguns observadors defensen que, acollint-se a la infal·libilitat papal de què disposen els papes quan parlen ex cathedra, des del Concili Vaticà I el 1870, el papa Francesc podria aprovar el ministeri sacerdotal femení i, doncs, l’accés de dones a responsabilitats superiors. Una decisió com aquesta crearia un gran enrenou entre els cristians que segueixen Roma, però, alhora, no podria ser discutida, perquè ja seria un dogma de fe.

No cal dir que les possibilitats d’un triomf de la seva candidatura són, ara i tant, inexistents, però el gest d’Anne Soupe ha causat un gran impacte al si del món catòlic francès i ha obtingut un ressò notable en els mitjans de comunicació d’aquest país, on el 4% de la població declara la seva proximitat amb el protestantisme, amb una ascendència social molt destacada i noms com els ex-primers ministres Michel Rocard i Lionel Jospin, el Premi Nobel de Literatura André Gide o l’escultor Frédéric August Bartholdi, autor de la famosa estàtua de la llibertat de Nova York. El protestantisme francès ja fa molt de temps que té normalitzat el paper de les dones dintre les seves esglésies i, actualment, qui presideix l’Església Protestant Unida de França és la pastora de Besançon Emmanuelle Seyboldt. I la primera dona pastora, Madeleine Blocher-Saillans, ja va ser ordenada el 1929.


Quan la tardor de 2016 el papa Francesc, un any abans del 500 aniversari de l’inici de la Reforma protestant, protagonitzà un gest de reconciliació amb els luterans en desplaçar-se a Suècia. Allà va fer una abraçada de retrobament amb la persona cap de l’església luterana, l’arquebisbessa d’Uppsala, Antje Jakelen. Entre els assistents hi havia també la bisbessa luterana d’Estocolm, Eva Brune, la parella de la qual és una jove pastora. Els luterans suecs, d’altra banda, ja fa temps que celebren el matrimoni religiós entre persones homosexuals. 

Ara, el grup Orsay, col·lectiu de dones protestants franceses, ha manifestat públicament tot el seu suport a la teòloga Anne Soupe, ja que “mirant la nostra pròpia història protestant, sabem com cal una persona coratjosa, una dona d’esperança, per fer avançar les coses”. Quan la major part de les persones assistents als cultes catòlics són dones i acostumen a ser aquestes les responsables de transmetre la fe als seus fills, no se sap quant de temps més podrà l’església de Roma sostenir aquesta gran anomalia social, mantenint-ne la discriminació.

Les imatges d’unes monges netejant l’ara de l’altar de la Sagrada Família, el dia de la seva inauguració, van ser l’única funció femenina en un acte protagonitzat només per homes. L’escàndol va ser gran i l’impacte començà a remoure consciències. Dones i homosexualitat són, doncs, assignatures que l’església de Roma haurà d’afrontar amb realisme i una mirada oberta si pretén, en ple segle XXI, ser vista com a catòlica, és a dir, universal, sense excepcions personals, ni per gènere, ni per orientació sexual. I, vist amb ulls d’agnòstic, hi guanyaria molt una església catòlica amb dones en llocs de responsabilitat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

Participació