opinió

Tornem del futur

«Circula la hipòtesi que els festivals multitudinaris i els macroconcerts aniran a parar a la paperera de la història. Segur?»

per Jordi Bianciotto , 5 de juny de 2020 a les 23:22 |
Hem passat prop de tres mesos vivint en el futur, o en una projecció d’allò que ens hem imaginat que podia ser el futur, però la ficció no podia pas aguantar-se amb caràcter indefinit, i a poc a poc anem iniciant feliçment el camí de tornada a casa. Ens anem retrobant amb el present, encara que sigui un present volàtil, en moviment i amb punts de fuga, i comencem a prendre distàncies amb certes distopies amb què ens hem entretingut (i espantat, potser a la recerca d’emocions fortes, a vegades som així) al llarg de totes aquestes setmanes. Com, per exemple, la idea que els concerts en ‘streaming’ podrien arribar a suplantar els de debò.

En els principis d’aquests dies de clausura, els espectacles virtuals van ser una gran novetat i ens vam arribar a sentir seduïts per la idea de veure com la vida passa al davant de la pantalla mentre ens prenem un gintònic. Però, gairebé tres mesos després, una bona part de la gent de la música n’està més aviat farta, dels espectacles en ‘streaming’, que han anat a la baixa d’una manera notable, i el que desitja amb totes les seves forces és ficar-se en un club, o en un pavelló, o en un estadi, i rebre empentes, i crits a cau d’orella, i que li llencin una cervesa pel damunt, i cantar i xisclar com si no hi hagués un demà. Potser començarem a sentir aviat una dolça nostàlgia pels dies en què vam arribar a témer que l’streaming regiria les nostres vides. Pobres de nosaltres...


És clar que aquest invent té recorregut, però no pas com una simple substitució, sense més, de l’experiència que envolta el concert. Gaudir d’una actuació a través de l’ordinador o del mòbil pot tenir gràcia si permet enfocaments diferents, punts de vista inèdits, afegitons que en el directe tradicional són impracticables. I fins i tot en aquests supòsits, parlaríem d’un complement interessant, d’un eixamplament de les possibilitats, però no pas d’una suplantació. Ara per ara, és clar: especular amb la configuració cerebral i afectiva dels éssers humans que neixin d'aquí a cent anys ultrapassa les capacitats d’aquest articulista. Els concerts aniran tornant de mica en mica, primer en formats reduïts, i més endavant amb aforaments més grans, perquè el món no s’atura i perquè, com va escriure Irving Berlin, There’s no business like show business.

Circula la hipòtesi que els festivals multitudinaris i els macroconcerts aniran a parar a la paperera de la història. Segur? Hi ha qui sembla salivar d’emoció davant d’aquest horitzó: els grans esdeveniments, com a bacanals del malvat capitalisme. Com si no poguessin fer la seva funció, ben compatible amb la dels clubs més underground. Com si els festivals (alguns, si més no) no fossin aparadors farcits de propostes en què diverses generacions de públic (i de periodistes musicals) han fet descobertes, s’han format i han après a desenvolupar un criteri.


Fins i tot els macroconcerts, que tanta mala fama arrosseguen en certs ambients, tenen la seva raó de ser: la posada en escena a l’engròs, i el mateix públic, poden formar part del discurs d’un artista, i aquests rituals col·lectius, que et fan sentir part d’una cosa més gran que tu, exerceixen una funció psicològica i alimenten l’escuma dels dies.

Al llarg d’aquestes setmanes hem tendit a projectar les pors i les fantasies en una idea de futur feta a mida de la nostra ideologia i de les nostres cabòries, però, bé, la barra lliure s’anirà acabant i el present tornarà a ser entre nosaltres, imparable, obstinat i disposat a posar a prova cadascun dels nostres agosarats pronòstics.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
04/07/2020

El prestigi del pessimisme

19/06/2020

Un indestructible «Hallelujah»

05/06/2020

Tornem del futur

22/05/2020

Músics de quilòmetre zero

09/05/2020

​«Rockdelux», a contracorrent

25/04/2020

Els Rolling Stones, sense frivolitats

11/04/2020

Apagada cultural, ara?

27/03/2020

L'apocalipsi segons Bob Dylan

20/03/2020

La música de la teva vida

14/03/2020

Guanyem temps

Participació