opinió

Feixisme avui

«El feixisme va deixant els uniformes, les botes de muntar, els corretjams i les matraques per posar-se corbata»

per Josep Vallverdú , 6 de juny de 2020 a les 20:00 |
Set de mal d'Adam Majó, Pagès Editors, 2019, 205 pp. Aquesta seria la fitxa de l'excel·lent volum, de la col·lecció d'assaig "Argent Viu", dirigida per Carme Vidalhuguet. Sota el seu títol de ressò cinematogràfic, hi balla el subtítol "Desxifrant el feixisme del segle XXI". És la primera clau. I com que tothom entén què és el feixisme d'una manera repetida i estereotipada, l'autor aporta una frase de Thomas Mann per descórrer el teló de la tragèdia: "Si mai el feixisme arribava a Amèrica ho faria en nom de la llibertat".

De primer sembla que malgrat allò de "repetida", la noció de feixisme és simplista. Potser el ciutadà del carrer està més a punt d'assenyalar amb el dit un feixista que de destriar els components de la carcassa del feixisme. El llibre, doncs, ha de començar com una classe lectiva, exposant el marc històric dels partits i moviments que respongueren a allò que era l'essencial de l'ideari i a la seva manifestació física: feixismes com el de Mussolini (li dóna nom, Fascio); el d'Adolf Hitler (Nacionalsocialisme, Nazi); el de José Antonio i Franco (Falange). Fora del Nazisme, que pren per símbol l'antiquíssima esvàstica, les altres dues apel·len a un feix, d'origen romà, de trenta bastons envoltant una destral, -en el cas de la Falange, un feix de fletxes-. El feix vol dir unitat i poder. La Guàrdia Civil té en l'emblema també el feix romà travessat per una espasa.


Els feixismes volen atreure els pobles empobrits i humiliats que enyoren grandeses passades. A Itàlia, l'evocació de l'Imperi romà, que va dur els mariscals del gesticulador Benito a envair Abissínia (Etiòpia). A Alemanya, humiliada després de la Guerra Gran, Hitler, sota el record de l'Imperi Romano-Germànic, promet dominar Europa. A Franco li serveixen les glòries de l'imperi on no es ponia el sol.

Tots els feixismes parlen del poble (popolo, Volk), apareixen com a paternalistes, els seus capitostos són el pare (fins a Rússia el "padrecito" Stalin), els discursos van contra el parlamentarisme, les llibertats individuals, l'art rupturista, promouen les gernacions electritzades per les consignes i assenyalen com a nafres les religions establertes (catolicisme, protestantisme, islamisme...i, sobretot, judaisme). Deixeu-me dir que un dels llibres fonamentals per a Hitler i Goebbels era el d'Alfred Rosenberg Der Mythus des 20 Jahrhunderts.


Tots els feixismes prenen forma entorn de guerres fa poc acabades i sempre aprofiten la misèria subsegüent per prometre grandeses. Les grans concentracions donaran un sentiment de col·lectivitat o de raça. El racisme és propi dels feixismes, i les minories jueves, gitanes, de color o "regionals" són execrades i/o esclafades. Els exemples hi abunden, en la història dels cent anys darrers: armenis, kurds, afroamericans, comunitats dins la Unió Soviètica, Pakistan, etc.

Però al tombant de segle, i ara fregarem el primer quart del XXI, el feixisme va deixant els uniformes, les botes de muntar, els corretjams i les matraques per posar-se corbata i ocupar, en visible igualment amb els partits diversos dels Parlaments, els escons guanyats en eleccions; per tant, es tracta d'oferir una imatge civil, sense alçar el braç ni posar cara ferotge, ans vestir de bon tall i sostenir, amb aparença dialogant, un discurs que, sense aconseguir amagar del tot intencions totalitàries, sembla a gran distància de les inflamades arengues dels avantpassats.


Els feixismes moderns atrauen també persones de consistència mental quasi democràtica, aquelles dretes acostades al centre que valoren l'ordre per damunt de tot, el comerciant mitjà, que depèn de carrers pacífics per mantenir el balanç de calaix; el gran capitalista que tem que la Borsa trontolli sovint, i els joves malcontents, que d'altra banda tant poden sentir-se atrets per una militància dretana agressiva i simbòlica (skinheads), com per la lluita de carrer, i en aquest darrer cas el seu aparent anarquisme té molt de greuge per estretors laborals, tot sublimable per l'acció. També el feixisme modern, en operar enmig d'una economia global que esberla, perquè les desborda, situacions locals d'anterior consoladora prosperitat, mentre les afebleix, deixa veure l'orella de l'abandonament de l'ortodòxia liberal i desvetlla l'aparició de l'Estat intervencionista que es vol fer passar per demòcrata.

Adam Majó esmicola amb profunditat i sòlides capacitats d'anàlisi i síntesi els mil matisos del feixisme modern; així sobrevola la geografia mundial i hi detecta les manifestacions dels feixismes locals, a Llatinoamèrica, a Àsia, a l'Índia i a la vella Europa. Presenta el dinamisme dels votants arreu, les propostes dels partits i els punts on s'hi endevina rastres de feixisme, els aspectes culturals, el paper inexcusable i creixent dels nous mitjans, particularment i espectacularment de les xarxes. Un món com l'actual necessàriament ha de fer del feixisme un camaleó, d'aquí les moltes formes que pren, des d'un dictadoret de bananera a un Trump.

El nostre autor no pot deixar de fixar el visor sobre l'Espanya d'avui, i com es mouen o com han de restar (im)mobilitzats els ciutadans catalans, que han rebut i reben les conseqüències del feixisme franquista no liquidat en la Transició, aclaparadora herència: les pàgines que hi dedica són demolidores en l'anàlisi, escriu amb totes les lletres els implicats en el manteniment del globus de feixisme encara cuejant, que surt sovint desvergonyidament de les clavegueres i aprofita qualsevol porta giratòria: "Es va tractar d'una simple transició –perquè no hi va haver ruptura de la legalitat – i que tant les forces armades com les diferents policies i la judicatura, així com bona part dels alts càrrecs de l'Estat, van mantenir-se inalterats i sense revisió de currículum ni rendiment de comptes de cap mena a cap nivell de l'escala jeràrquica". És el capítol 3, encapçalat pel primer tema, Gent Normal, de no poca malícia nominativa.

Entenem que un llibre com aquest de què donem notícia mereix una recensió més ben documentada i detallada, qui sap si també una sèrie de taules rodones. De la densa matèria tractada per l'assagista manresà se'n desprèn aquesta necessitat de penetrar més en la matèria, perquè ens interpel·la a tots, i ens cal mantenir-nos desvetllat. No deixen d'insinuar-ho tant el pròleg de Carles Vinyes com l'epíleg d'Helena Castellà. Una lectura estimulant, desvetlladora.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
23/11/2020

Volgudament o no

09/11/2020

Negar i renegar

26/10/2020

Que tremola, l'enemic?

28/09/2020

El poder de qualsevol

06/06/2020

Feixisme avui

06/05/2020

Balcons

24/02/2020

​Pensions benemèrites

14/02/2019

Coroneta d'espines

23/10/2018

Gent que escriu (encara)

28/03/2018

La sort que tenim

Participació