Opinió

La bandera

«No pot ser la 'bandera de tots', com hi ha qui pretén, perquè l'ús que se'n fa i que sempre se n'ha fet impedeix que pugui ser vista com una bandera 'nostra'»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 27 de maig de 2020 a les 20:00 |
Una bandera no és més que "un tros de tela ordinàriament de forma rectangular fixada per un dels costats a un pal, que serveix per a identificar algú o alguna cosa, especialment la que porta els colors o els emblemes d'una nació, d'una ciutat, d'un partit, d'una associació, etc". Aquesta és la definició que en fa l'IEC. I cal dir que, a l'empara d'una bandera, alçada amb la veu o amb les mans, s'han protagonitzat algunes de les gestes més heroiques i més nobles de la història de la humanitat, però també algunes de les més infames i vergonyoses.

Les manifestacions d'aquest diumenge per diferents ciutats de l'estat espanyol, enarborant la bandera espanyola en tots els formats, situacions i ubicacions imaginables, han reobert el debat permanent sobre l'ús i significat de la bandera espanyola als Països Catalans. És bo de recordar que la bandera que, actualment, representa Espanya va néixer el 1785 per identificar els vaixells de l'armada reial espanyola i que, de fet, no va ser fins al 1843 que se'n decretà la utilització també per a terra i no sols per a la mar, els castells i torres de guaita del litoral i les dependències de l'armada, com fins aquella data.


Si la bandera de la nació espanyola és tan recent, sobretot comparada amb la catalana, potser deu ser també perquè "la nació més antiga del món", no ho és tant. I si bé la constitució de Cadis (1812) es refereix a Ferran VII com a "rei de les Espanyes", per primer cop, en ser derogada l'any següent aquest és presentat com a titular de 36 títols en cap dels quals no surt el mot Espanya. Isabel II, el 1833, torna a recuperar la denominació de "reina de les Espanyes", sempre en plural, i no serà fins al 1870, amb Amadeu I, que un rei jura el càrrec com a "rei d'Espanya". I darrera d'aquest monarca italià, la denominació serà la mateixa per als quatre borbons que van venir després. Només fa, doncs, 150 anys i no pas dos mil.

Segons l'article 8.2. de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya en vigor, llei orgànica de l'esta espanyol, "La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya." És significatiu, però, que aquesta bandera no onegi en cap dependència militar espanyola, ni en cap caserna de la guàrdia civil, ni en cap comissaria de la policia nacional en territori català, ni en cap dels actes oficials que s'hi celebren. No és pas que ho reivindiqui, en absolut, però sí que és indicatiu de la consideració que tenen aquests institucions espanyoles de la seva funció a Catalunya: forces d'ocupació que, en conseqüència, no poden assumir com a pròpia la bandera dels ocupats. Contràriament, la seva bandera sí que ha de ser present en tots els edificis públics del país: Generalitat, Govern Balear, Parlament, Corts, Consells Insulars, Diputacions, Ajuntaments, Consells Comarcals, Mancomunitats de municipis, etc. Perquè quedi clar, aquí, qui mana. Simbòlicament.


He de confessar que, d'ençà que vaig començar a tenir un mínim de consciència política en la meva adolescència, mai no he considerat com a pròpia la bandera espanyola. Ni la francesa. Ni cap altra que no fos la catalana. Sempre l'he vista com el senyal de la nostra dependència nacional. De fet, Espanya és un estat que, en un segle, ha canviat tres vegades de bandera, tres cops d'himne i en mitja dotzena d'ocasions de data de la festa nacional. No sembla ser indicatiu de gaire consistència nacional, doncs. En aquest context, mentre, al carrer, una paradeta amb la bandera quadribarrada pot ser qualsevol cosa (el centre excursionista, la parròquia, la llibreria, l'associació de boletaires, l'esplai, el sindicat, l'equip de futbol o la societat de caçadors), perquè és de tots i tothom s'hi sent identificat, per damunt d'ideologies, perquè la bandera els representa, no passa el mateix amb la bandera espanyola.

De fet, la bandera espanyola, aquí, només és present en dependències oficials, de grat o per força, i, aquesta és la veritat, en ambients d'extrema dreta. La distància emocional entre aquest símbol i la majoria de la nostra població és enorme, per no dir infinita. Representa la història, el present i l'amenaça de futur d'un estat espanyol contrari a la diversitat de tot tipus (religiosa, cultural, d'orientació sexual, etc.), enemic de la pluralitat nacional existent en el seu interior i oposat al plurilingüisme que s'hi manifesta cada dia, a cada moment. Una paradeta amb la bandera espanyola al carrer principal, algú enarborant-la dalt d'un cotxe o exhibint-la en un balcó particular, només pot ser una sola cosa i no gens bona. Per això no pot ser la "bandera de tots", com hi ha qui pretén, perquè l'ús que se'n fa i que sempre se n'ha fet impedeix que pugui ser vista com una bandera "nostra", sinó contra nosaltres i tot el que considerem nostre. Tant és així que els únics compatriotes amb consciència nacional que se l'han apropiada, de manera efectiva, ho han fet amb la bandera espanyola que voleiava en alguns ajuntaments. I aquesta sí que és una apropiació plena, amb totes les conseqüències, clara, inequívoca i entenedora.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

Participació