opinió

La fe, la necessitat i el ridícul

«La geometria variable de Sánchez amb Cs ha creat la il·lusió d’una majoria nova sense independentistes. Aquest miratge no esdevindrà una cosa real»

per Francesc-Marc Álvaro , 26 de maig de 2020 a les 20:53 |
Mentre l’executiu PSOE-Podem viu sotmès a diverses turbulències relacionades amb els poders fàctics (ara coneguts com a Deep State), l’independentisme català se sent descol·locat a Madrid i continua la seva interminable pugna domèstica, fins a extrems que erosionen tots els que hi prenen part. ERC té el problema d’equilibrar la seva aposta pragmàtica a llarg termini amb els desaires de Sánchez sobre les pròrrogues de l’estat d’alarma, i JxCat té el repte de sortir de la seva irrellevància justament quan la ciutadania més espera que els nostres representants democràtics siguin útils.

Que Pedro Sánchez és un tàctic que fa surf l’oportunisme sense despentinar-se no és una lliçó que ens hagi hagut d’ensenyar Bildu els darrers dies. Se sabia de bell antuvi, que diria el poeta. Quan els independentistes fan possible la moció de censura contra Rajoy, coneixen perfectament el personatge al qual obren la porta de la Moncloa. Aquell dia, van perdre els partidaris del “com pitjor, millor” i van guanyar els que volien i volen una revisió de l’estratègia independentista. A Puigdemont li van marcar un gol, tot va anar molt ràpid; ell es va prometre que no li tornaria a passar.


Després de més de dos mesos de pandèmia, en un context que ningú podia preveure, la tendència del gabinet espanyol és la de congelar l’agenda catalana sense dir-ho obertament: ERC és un actor indispensable al Congrés dels Diputats i l’aprovació dels pressupostos és un objectiu prioritari. Per la seva banda, els de Gabriel Rufián han fet el gest de votar no a la darrera pròrroga de l’estat d’alarma, hi havia enuig: els socialistes no van treballar-se a fons la seva abstenció quan més calia. La geometria variable de Sánchez amb Cs ha creat la il·lusió d’una majoria nova sense independentistes catalans ni bascos, com si els d’Iglesias fossin compatibles amb els d’Arrimadas. Aquest miratge no esdevindrà una cosa real.

La pregunta, a parer meu, és la següent: està l’independentisme avui en disposició de tornar tot ell a un esquema de confrontació amb l’Estat? Si escoltem JxCat i Puigdemont, la resposta sembla ser que sí. En canvi, si escoltem ERC, la resposta és que no. Som en aquest nus. Les polèmiques entre Joan Tardà i el president Torra, o les controvèrsies entre Jordi Sánchez i la consellera Capella, són expressions de la mala maror entre els dos socis al Govern. I no és casual que ara hagi tornat a sortir la qüestió del relator per a la taula de diàleg, amb declaracions molt explícites del líder exiliat a Waterloo.


La suma de tots aquests esdeveniments ens diu que ERC i JxCat han desplaçat la seva lluita preelectoral a Madrid, a propòsit de la fe en la paraula del líder del PSOE i la necessitat d’influir en les decisions de l’executiu de centreesquerra. Una fe que cotitza a la baixa i una influència que exigeix grans dosis de paciència. Hi ha dues mirades ben oposades. Per als diputats de JxCat al Congrés, no hi ha partida: no esperen res de Sánchez ni volen influir en cap política; en aquest sentit, poden dir i fer el que vulguin. Rufián i els seus, per contra, han de modular el discurs i han de demostrar cintura, no poden estripar les cartes i, a més, han de contribuir a facilitar la comunicació entre les conselleries i els ministeris. El pragmatisme és molt incòmode, és clar.

En termes de representació teatral, ERC ha acceptat a Madrid les lleis implacables del ridícul, que van lligades a la responsabilitat i a la representativitat. Són les mateixes lleis sota les quals actuava una figura tan prestigiosa com Miquel Roca en els anys daurats de l’anomenada Minoria Catalana a les Corts espanyoles. Lluny d’aquestes servituds, JxCat, com una CUP grossa, ha decidit viure en el testimonialisme de les grans frases, allí on precisament cada dia estan en joc els interessos de la societat catalana, ens agradi o no. Per a l’equip de Laura Borràs, el gran perill no és el ridícul sinó la invisibilitat total i el diletantisme de qui exerceix una mímica ideològica d’autoconsum.


Aquest insomni durarà fins que els comicis catalans obliguin tots els jugadors a sortir de l’habitació per respirar una mica d’aire fresc. O fins que passi alguna cosa estranya a Madrid, com esperen els caps calents que voldrien tornar a l’època dels pronunciamientos.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

01/10/2020

Fita de glòria i forat negre

17/09/2020

El simbolisme que es devora a si mateix

03/09/2020

Espectacle per a convençuts

23/07/2020

La història imaginada

09/07/2020

El mentrestant i la força

25/06/2020

De traïdors, sants i honors ferits

09/06/2020

De Jordi Pujol a Quim Arrufat

26/05/2020

La fe, la necessitat i el ridícul

12/05/2020

Lluny de Badalona

Participació