opinió

La Catalunya esgotada

«Potser la solució que ens planteja el sistema són els anuncis de Pedro Sánchez: poder fer vacances i que torni el futbol»

per Oriol de Balanzó , 24 de maig de 2020 a les 19:20 |
Cansament. Aquesta és segurament la paraula que millor defineix el meu estat d'ànim ara mateix. Cansat del confinament. Cansat de vaguetats. Cansat de campanyes i missatges institucionals. De les xarxes. De l'actualització sense informació. Cansat de mi i de casa meva. Cansat d'incerteses, de superioritats morals, de veure periodistes o polítics contents perquè un metge que no els agrada s'ha equivocat. Quanta misèria.

L'esgotament és el sentiment que ens podem permetre els que, com jo, som l'últim vestigi de l'última classe mitjana que va pensar que tota aniria millor. Els que ens hem pogut permetre atemptar contra el medi ambient o ser masclistes amb possibilitat de redempció. La generació que fa 20 anys que enyora la dècada dels vuitanta perquè va ser l'últim moment feliç i inconscient del món occidental benestant.


De vegades semblaria que l'auge i caiguda de David Hasselhoff i el seu tors impossible han estat una mica el nostre cicle vital. Exagero. Posem-hi humor, que no cinisme. A Catalunya hi ha ara mateix un quart de la població en risc de pobresa. Hi ha més gent passant gana que durant la crisi del 2008. Almenys a mi se'm permet estar cansat d'ànima i cos.

Respiro. Canvi! Deixo de fer allò de l'enquesta d'una sola persona (el jo) per ampliar el marc.


Aquesta crisi sembla obligar-nos a aprendre o repassar les estructures de l'estat del benestar que donàvem per descomptat i automàtic. En dos mesos hem après que hi ha regions sanitàries que teixien una teranyina invisible. S'ha fet evident que els serveis socials són incapaços de contenir una crisi. I també que hem donat per bo un sistema d'assistència a la nostra gent gran que s'aguantava (per dir-ho suau) pels pèls.

Sigui perquè és real, o perquè ens envien el missatge, o sigui perquè necessitem creure-ho, la sensació és que el pitjor de la crisi sanitària ha passat. Ens diuen que sí, que mor gent, però menys. Si el pla era que el sistema sanitari aguantés, ho ha fet (per dir-ho molt suau) encara més pels pèls.


I és per això que aquesta setmana el focus s'ha traslladat a un altre dels pilars de l'estat del benestar: els centres d'ensenyament. L'escola. L'escola és, com explicava l'Eduard Vallory en un article al diari ARA, moltes coses. Des del lloc on s'aprèn a escriure fins a la garantia d'un àpat digne. És un detector de problemes socials i alhora la garantia de la cohesió social.

Com recordava Àngels Cadena –directora de l'Escola Mercè Rodoreda de Nou Barris– al Primera línia de TV3, l'escola no és només un lloc on anem a complir un currículum, és "un lloc on s'aprèn a estar". A l'escola, menys els diners i mitjans necessaris, hi aboquem de tot. Especialment les esperances i frustracions de la societat.

Em pregunto cap a on girarà la roda i si resoldrem res. Si tots aquests aprenentatges seran oblidats o transcendiran cap a algun lloc. Ara mateix i després de 3 anys d'esperances de canvi, de teixir xarxes, de repressió policial i judicial, de presos polítics i finalment una pandèmia mundial que precedeix una crisi econòmica jo em sento fatigat. 

Potser la solució que ens planteja el sistema són els anuncis de Pedro Sánchez: poder fer vacances i que torni el futbol. Només espero que amb el canvi de fase que per fi fa tot Catalunya aquest dilluns i podent retrobar la gent que estimo, em passi una mica el cansament i no perdi ni l'alegria ni l'exigència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol de Balanzó
Oriol de Balanzó, guionista llicenciat en comunicació audiovisual. És sotsdirector de la Competència de RAC1. És activista en pro de la República catalana i està sempre En Peu de Pau. Ha treballat de divulgador cultural, productor musical, venent llibres, de cambrer (qui no?), va ser cap de producció de la sala la Paloma i ha venut roba en una botiga de París (sent daltònic). El podeu seguir a Twitter a @orioldebalanzo.
25/10/2020

Quina mandra, la democràcia

11/10/2020

​Apologia de l'error

13/09/2020

Com vols que sigui casa teva?

19/07/2020

Una pandèmia plena de caspa

05/07/2020

Estem confinats en una sèrie

21/06/2020

Encara fem olor de petroli

07/06/2020

La pandèmia dels idiotes

24/05/2020

La Catalunya esgotada

10/05/2020

Catalunya capital, Madrid

26/04/2020

La generació Urquinaona i el virus

Participació