opinió

Dos mesos sense cobrar

«Les inèrcies conservadores de l'administració dificulten moltíssim qualsevol plantejament transformador»

per Jordi Muñoz , 23 de maig de 2020 a les 19:13 |
Més de dos mesos després de la primera declaració de l'estat d'alarma, moltes persones afectades per ERTO encara no han cobrat ni un ral, i molts d'altres fa ben pocs dies que van rebre els primers diners. És una situació que no es pot menystenir: en un país de salaris baixos, com el nostre, una part important de treballadors no té capacitat d'estalvi. Per moltes famílies dos mesos sense ingressos generen una situació desesperada.

Hem vist, també, com els partits de l'oposició utilitzaven aquests retards per criticar el govern espanyol, i com el govern espanyol intentava negar, minimitzar o relativitzar el problema. O desviar la responsabilitat a altres administracions. No esperàvem una altra cosa, però és una resposta profundament insatisfactòria per les dues bandes.


És insatisfactori sobretot perquè és una pel·lícula que ja hem vist abans, amb altres ajuts i subvencions públiques. Els ajuts a autònoms, les prestacions d'atur, la renda garantida, la llei de la dependència, les beques, les subvencions a entitats del tercer sector i un llarg etcètera. Els partits s'acusen entre ells d'incompetència o de manca de voluntat, però quan arriben al govern es troben amb els mateixos problemes que els seus predecessors.

La majoria de partits ja estan o han estat al govern en diversos nivells, i per tant han pogut experimentar directament els grans obstacles per dur endavant de manera efectiva les seves polítiques. Però quan un està a l'oposició, resulta més rendible i barat refugiar-se en la crítica fàcil, i quan s'està al govern, segur que els directors de comunicació insisteixen a mirar de posar sordina i tapar els problemes.


És un cas clar en què els incentius del curt termini van en contra de la necessitat d'afrontar el problema de fons. L'administració pública a l'estat espanyol -i també a Catalunya- té problemes estructurals de burocratització i ineficiència, que obstaculitzen la realització de moltes polítiques públiques. Hi ha casos en què els governs no han tingut prou voluntat política, o en què els retards en els pagaments han sigut necessaris per quadrar el pressupost. Però moltes altres vegades la causa ha estat, senzillament, l'enorme ineficiència de l'administració.

He posat exemples de subsidis i prestacions socials perquè són el cas més sagnant, en què els retards i dificultats burocràtiques generen situacions dramàtiques a persones vulnerables. Però el mal afecta a tots els àmbits. Les dificultats per executar projectes són molt habituals i les inèrcies conservadores de l'administració dificulten moltíssim qualsevol plantejament transformador.


Els anomenats ajuntaments del canvi ho van experimentar amb cruesa en arribar al poder. Curiosament, molts es vantaven d'haver reduït significativament els deutes que els havien deixat els governs anteriors. Com pot ser que les candidatures amb programes antiausteritat acabessin generant superàvits tan grans allà on governaven? Moltes vegades la resposta no tenia gaire secret: no era voluntat d'estalvi, sinó incapacitat per executar despesa a causa dels obstacles de l'administració.

El problema té moltes cares i causes profundes. Començant per una tradició jurídica i administrativa que té com a principi fonamental la desconfiança respecte del ciutadà. Se'ns repeteix que això és "garantisme", i que és necessari per prevenir la corrupció. L'experiència ens diu que aquest model administratiu no acaba de ser gaire útil per prevenir la corrupció: hem vist administracions de tots nivells convertides en autèntiques coves d'Alí-Baba. En canvi, pel que sí que serveix és per deixar els ciutadans desprotegits i per obstaculitzar les polítiques públiques.

A la tradició jurídica cal sumar-hi, evidentment, molts problemes relacionats amb el reclutament, organització i gestió dels treballadors i treballadores públics. Aquesta és una carpeta especialment delicada i que genera reaccions defensives molt fortes. És fàcil caure en generalitzacions injustes sobre el funcionariat, perquè en el nostre sector públic hi ha molta gent amb una enorme dedicació, capacitat i compromís. Però és igualment irresponsable negar que hi ha un problema estructural que caldria abordar.

Sobre la reforma de l'administració s'hi ha abocat rius de tinta. Però el fet és que la resistència al canvi és enorme, i el problema roman. Cal anar-ho recordant. El problema és que el cost d'afrontar de veritat aquesta carpeta és molt gran, i les possibilitats d'èxit són relativament reduïdes. Pels partits d'oposició la temptació és forta: utilitzar la ineficiència de l'administració per desgastar al govern, i no ajudar-lo a crear les condicions perquè se'n surti. Però la lògica de l'alternança diu que quan arribis tu al govern et toparàs amb els mateixos problemes, i llavors els altres tampoc no tindran gaires incentius a col·laborar per engreixar la maquinària. És un cas clar en què els incentius de cada partit van en una direcció, però l'equilibri socialment òptim seria un altre.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Muñoz
Jordi Muñoz (València 1979) és investigador en ciència política de la Universitat de Barcelona. Fa recerca en comportament polític i política comparada, i imparteix classes d’anàlisi electoral a la UB. També col·labora en diversos mitjans de comunicació. A Twitter: @jordimunozm.
23/05/2020

Dos mesos sense cobrar

09/05/2020

Prohibir les mentides?

25/04/2020

Confiança en temps de (des) confinament

11/04/2020

El constitucionalisme social de Podem

28/03/2020

Criticar el govern en temps de crisi

14/03/2020

Comprar desigualtat a l'Abacus

29/02/2020

Guillem

15/02/2020

El franquisme al codi penal: Gora alka-eta

01/02/2020

La Fiscalia contra Cuixart

18/01/2020

​«No, no y no»

Participació