opinió

El dèficit fiscal de Catalunya: un tret colonial?

«La crisi econòmica que ve serà molt dura, i Catalunya no compta ni amb els propis impostos dels catalans per combatre-la»

per Aleix Sarri , 18 de maig de 2020 a les 20:09 |
El debat públic català sempre ha tingut una mancança econòmica important. I aquesta mancança es denota en els seus temes. Sense capacitat per recuperar els mateixos recursos fiscals, sense capacitat per controlar ni dissenyar els impostos més importants de qualsevol hisenda (societats, renda, IVA), sense capacitat per lluitar contra el frau fiscal, sense eines per donar el mateix tracte a pimes que multinacionals, la Catalunya autonòmica no té eines per afrontar la crisi que ve en condicions. El debat públic, en part racional, no parla del què no controla, i tot el debat acaba girant al voltant de l'impost de successions. Un impost important però ni molt menys l'únic.

El problema, és clar, és aquest dèficit fiscal permanent que impedeix a Catalunya desenvolupar-se com un país normal. Avui, l'evidència d'un dèficit fiscal equivalent a un 6-8% del PIB català és innegable i perjudica greument pimes, treballadors i ciutadans catalans, però no és un problema puntual.


Cal canviar de perspectiva. Massa sovint hem vist el dèficit fiscal com un problema puntual o de mal govern dels darrers quaranta anys. Però no és així. El llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal" de 2004, és un llibre encara avui de recomanable lectura i plenament vigent. Aquest mateix any el govern espanyol s'ha negat a publicar les balances fiscals. Ja sabem què amaguen.

Ve de lluny. Andreu Nin en el seu llibre "Catalunya, la qüestió nacional i el dret a l'autodeterminació" ja denunciava el 1926 que el 75% dels recursos fiscals catalans mai tenien retorn a Catalunya. L'historiador Albert Balcells rebla el clau i recorda en l'edició d'Història de Catalunya de Rosa dels Vents que "es calculava que (el dèficit fiscal) superava els 305 M de pessetes l'any 1930. L'Estat recaptava un 18% dels ingressos, mentre que la despesa representava el 5% del pressupost estatal". Tot plegat passava abans del franquisme i per tant aquest dèficit fiscal perpetu no prové de la dictadura, sinó d'abans.


Des de quan? La revista Sapiens va publicar fa uns anys un reportatge titulat "300 anys d'espoli fiscal" i on explicava que ja entre 1729 i 1779 la fiscalitat indirecta va augmentar un 248%. Un altre peatge per la derrota de 1714? No n'hi havia prou amb el Decret de Nova Planta?

El reportatge també donava una dada demolidora, a finals del XIX, 1889-1890, Catalunya, amb menys d'un 10% de la població pagava el 27% d'impostos. El triple de què li tocaria per càpita. Cap sorpresa que Catalunya visqués el tancament de caixes de 1898, abans i tot de l'eclosió del catalanisme polític! L'espoli ja era tan bèstia en aquella època que Catalunya pagava més que Cuba quan era colònia espanyola! Només amb la inversió del canal de Lozoya de Madrid (100 milions de pessetes), l'estat ja va gastar més que a Catalunya en tot el segle!


Tornant al segle XX i al període franquista, entre el 72 i el 79% dels impostos catalans mai no van tornar. L'espoli segurament arribava als seus nivells màxims.

Tenint en compte tot plegat, cal plantejar-se seriosament el caràcter colonial (?) de l'espoli fiscal. És Catalunya simplement un territori del qual l'estat espanyol extreu recursos de forma permanent? El menyspreu espanyol a les reivindicacions catalanes ja era motiu de protesta per part dels diputats catalans a Madrid a mitjans del segle XIX. Molt abans del naixement del catalanisme polític. Tenien raó.

En els darrers dos-cents només durant un any i mig ha estat primer ministre un català. I quan ho van fer, durant el sexenni democràtic, l'auge de la catalanofòbia va ser brutal. Cap català ha estat president del govern espanyol en tot el segle XX. Es diu de pressa. I els únics catalans que arriben a ministre, com Salvador Illa, no s'atreveixen o no volen defensar un model d'Estat diferent. Actuen com a centralistes per por a què puguin dir.

I el què és pitjor, les reivindicacions catalanes sobre el model d'Estat, la llengua, el propi autogovern o un major control dels recursos i les infraestructures han estat negades en moltíssimes ocasions. Fins i tot aquelles conquestes assolides, el govern i la majoria nacional espanyola troba la manera de revertir-les: l'últim exemple la Sanitat. A més, en ple any 2020, la relació de l'Estat amb la llengua catalana també és més pròpia avui d'un règim colonial (el català és la llengua dels indígenes) que no pas d'acceptar-la com una riquesa comuna.

La crisi econòmica que ve serà molt dura, i Catalunya no compta ni amb els propis impostos dels catalans per combatre-la. L'estat espanyol tracta Catalunya, en ple 2020, com un territori del qual maximitzar l'extracció de recursos sense tenir en compte la seva opinió. És hora de posar el caràcter extractiu i para-colonial de l'espoli fiscal al centre del debat, un espoli que perjudica el 99% dels catalans.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
09/08/2020

Lluís Puig lliure; Juan Carlos i la legalidad: a la fuga

26/07/2020

Lliçons neerlandeses: de cimeres europees i abjuracions

12/07/2020

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

28/06/2020

10 anys sense l’Estatut: anestesia o independència?

14/06/2020

Es deia Domingo Choc

31/05/2020

​Els Estats tenen futur

18/05/2020

El dèficit fiscal de Catalunya: un tret colonial?

03/05/2020

Oligopolis i províncies

19/04/2020

«Después de Franco, las instituciones»

05/04/2020

Canvi de cicle, o canvi de segle?

Participació