opinió

L'envelliment

«La Covid-19 ens ha despullat d’allò que és superflu i ens obliga a encarar el repte de l'envelliment»

per Marina Geli , 18 de maig de 2020 a les 21:00 |
L'afectació més gran de la Covid-19 en les persones grans així com la major mortalitat ha evidenciat la realitat de l'envelliment. Aquesta crisi ha posat en relleu la necessitat d'adaptació de tota la societat a aquesta realitat sociodemogràfica i de revisió en profunditat del model d'atenció. La principal afectació de les persones grans s'ha centrat en residències i el model s'està qüestionant. La situació és molt complexa i caldrà revisar totes les prestacions i serveis adreçats a les persones grans.

La Covid-19 ens torna els grans temes pendents: models econòmics, socials, culturals, polítics, mediambientals. També, i amb urgència, la resposta davant de l'envelliment. La responsabilitat és política, però, ens afecta i responsabilitza a tots (“polis” equival a ciutadania)


En el món hi ha confirmats, fins al moment, uns 4,4 milions de persones en 188 països. 302.493 persones mortes. La mortalitat per edats és molt diversa i proporcional a l'increment de l'edat. Pràcticament acostant-se al zero abans dels deu anys i superior al 15% a partir del 80%. L'edat, les malalties cardiovasculars, l'obesitat i la patologia respiratòria crònica són els factors de risc de la mala evolució de la COVID-19.

A Catalunya, de les 7,6 milions de persones que la conformen, 1,47 milions tenen més de 65 anys o més. Més de 92.000 de més de 95 anys. Més de 346.000 majors de 80 anys.  Unes 90.000 persones amb demència. Més de 350.000 persones viuen soles i quatre de cada deu pateixen soledat no desitjada. Tenim l'esperança de vida més alta del món, entorn de 86,2 anys per les dones i 81 per homes.  La qualitat de vida de les persones grans ha millorat molt en darreres dècades relacionat amb millores socials i del sistema sanitari. El sistema sanitari identifica factors de risc i diagnostica precoçment malalties greus.


L'edat mitjana amb bona salut a Catalunya gira al voltant dels 77 anys. Unes 64.000 persones grans viuen en residencies geriàtriques. La mitjana d’edat és de 84 anys. Entre 10.000 – 11.000 persones que viuen en residències a Catalunya moren cada any (un 18% de les morts anuals de Catalunya) i preferentment els mesos d’hivern d’infeccions respiratòries agudes. Més del 90% de persones que viuen en residencies a Catalunya són dependents o grans dependents.

A Catalunya 257.710 persones han tingut clínica de COVID-19. 63.714 persones  amb test de confirmació i 193.596 amb alta sospita clínica. Representa un 3.4% de la població. Entorn 1/5 de les persones que viuen en residències tenen test per SARS-CoVID2 positiu. La COVID-19 ha sigut la causa de la mort en 11.477 persones, 6.557 els hospitals i 3.394 a residències geriàtriques  (un 5% de les 64.000 places existents) 620 persones a domicili.


Aquesta crisi sanitària amb fortes conseqüències socials i econòmiques obliga a fer nous plantejaments davant de l'envelliment. La promoció de l'autonomia  i la prevenció de les dependències de les persones grans ha de ser la prioritat i vol dir enfortir aquesta visió en el sistema sanitari i social i adaptar tota la societat a aquesta realitat; avui ja un 20% dels catalans tenen 65 anys o més. Cal comptar amb la veu d'elles per fer els canvis i perquè tinguin possibilitat d'escollir a partir de les seves preferències i necessitats.

Cal revisar les prestacions econòmiques, els serveis i programes per les persones grans. El sistema públic de pensions, contributives i no contributives ha de ser una base imprescindible per sortir de la pobresa i permetre garantir habitatge en condicions. Però les pensions no resolen les necessitats de les persones amb dependència.

La llei estatal 39/2.006  de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència va voler ser el sistema de prestacions econòmiques i serveis socials de suport però ha quedat lluny d'aquest objectiu, catorze anys després. La falta de pressupost estatal ha fet que les CCAA i ajuntaments, competents en serveis socials, no hagin pogut liderar la consolidació d'un model estructurat de plataforma de serveis per les persones grans amb diferents graus de dependència.

A Catalunya 176.641 persones reben ajuts  públics per la dependència. D'aquestes 130.708 són persones de 65 anys o més. 89.387 persones reben prestacions econòmiques per atendre a domicili amb cuidadors no professionals, familiars (en general filles). 28.015 prestacions econòmiques per cofinançar la residència, 7.092 en un centre de dia, 23.347 en teleassistència i 6.525 en serveis d'atenció en domicili social.

La major mortalitat a les residències geriàtriques s'ha produït per causa de diferents factors. En primer lloc, en elles hi viuen una part molt important de persones grans amb patologies cròniques, amb malalties avançades. En segon lloc, la capacitat de transmissió és molt superior quan es conviu en comunitats amb persones més vulnerables a una infecció. (per aquest motiu la mortalitat de les persones grans a les residències és molt superior a la de llars unifamiliars).

En tercer lloc, la no-existència d'un model d'atenció social i sanitari acompanyat d'un millor finançament fa que la capacitat davant d'una alerta sanitària sigui menor de la que disposen els centres sociosanitaris depenent del Departament de Salut (8.266 places sociosanitàries, amb 4.334 de llarga estada, millor dotades sanitàriament). En quart lloc, durant el mes de març la necessitat d'adaptació dels hospitals per les persones greus que requerien unitats de cures intensives va fer que les mesures de protecció, de detecció i d'aïllament es retardessin.

Catalunya des del 1986 amb el Programa Vida els Anys apostava per un model sociosanitari. El Sistema de Salut fa l'atenció sanitària a les persones grans a través d'atenció primària, hospitalària i sociosanitària. Disposa de 135 equips multidisciplinaris d'atenció al tram final de la vida a domicili i de 98 centres sociosanitaris. El sistema de serveis socials, bàsic municipal i especialitzat, fa l'atenció social a domicili (teleassistència, servei atenció social a la llar) i a través d'habitatges amb suport, centres de dia i residències.

El sistema de salut és finançat per impostos i és universal. El sistema social és finançat per prestacions econòmiques o serveis, però vinculat a renda en el cas del sistema públic. Malgrat que s'han produït molts intents d'integració social i sanitària, restem lluny de l'objectiu. En la majoria de les residències l'atenció primària sanitària no visita a diferència de les llars de les persones dependents. Tampoc, en general, els equips de suport a cures pal·liatives no fan seguiment a les residències. La presència mèdica en aquestes és de baixa intensitat.

Ara caldrà trobar un model d'atenció social i sanitària humanista, de qualitat i equitat per les persones grans que necessiten suport. Cal escoltar la seva veu. Volen llars per viure amb garanties de suport sanitari i social, sigui en llars pròpies, compartides, o llars i residències. Enfortir els serveis sanitaris no ha de voler dir convertir les residències en hospitals. Són a casa de la gent i han de tenir intimitat, activitat social, lleure.

Les residències són serveis comunitaris on la integració a la comunitat pròxima i local ha d'estar garantida. L'atenció primària sanitària i els serveis sanitaris de la comunitat (atenció a domicili, sociosanitaris, PADES, rehabilitació...) han de ser el gran suport de les llars-residències i el sistema de salut ha de finançar una part del cost del personal sanitari d'aquestes.

Els treballadors socials, els metges, les infermeres, els fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals i el personal d'atenció directa  de les pròpies residències s'han de reforçar, reconèixer i millorar la retribució al mateix temps que cal repensar el model de finançament. L’atenció a la dependència ha de ser profundament revisada.

Els serveis sanitaris i socials han de treballar conjuntament centrats en la persona i el seu entorn. La creació d'un model degovernança compartit, a través d'una agència de la dependència, entre el Departament d'Afers Socials i Salut amb els ajuntaments ha de poder garantir plataformes de serveis, tecnologia, programes majoritàriament a domicili (models diversos de llars), però alhora en llars residències per les persones que ho desitgin o per impossibilitat de cura en llars familiars.

La resposta ha de ser d'un model integrat, amb finançament estable. La Covid-19 ens ha despullat d’allò que és superflu i ens obliga a encarar el repte de l'envelliment.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Marina Geli
Marina Geli Fàbrega, metgessa de vocació, coordinadora Centre Estudis Sanitaris i Socials Universitat Vic-Central de Catalunya. Consellera de Salut 2003-2010. Catalanista i sobiranista. Socialdemòcrata reformista. A Twitter: @marinageli.
29/06/2020

Vulnerabilitat i resiliència

15/06/2020

Lliçons Covid-19

01/06/2020

Salut laboral i pandèmia

18/05/2020

L'envelliment

04/05/2020

Acció social en temps de Covid

20/04/2020

Covid-19: avui és demà

06/04/2020

Atenció residencial i la Covid-19

23/03/2020

Gestió de la crisi sanitària

09/03/2020

Servei públic, qualitat i equitat

24/02/2020

Coronavirus-19, alerta sanitària o alarma mundial?

Participació