opinió

Llums i ombres de la docència virtual a la UB

«Ha estat sorprenent descobrir que hi ha més participació dels alumnes en les classes virtuals des de casa que no pas a les aules grans, de manera presencial»

per Ramon Tremosa , 15 de maig de 2020 a les 20:00 |
A mitjans de setembre de 2019 vaig tornar a fer classes a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, després de 10 anys al Parlament Europeu. Ha estat una experiència emocionant, reprendre una docència que sempre m’havia agradat, així com retrobar tants companys i amics acadèmics, després de 10 anys rodant pel món i ficat en tota mena de debats parlamentaris en àmbits d’economia, política monetària, transport i comerç principalment.  

El 15 de març de 2020 havia de començar dos nous grups... però el dia 13 de març ens van enviar a tots cap a casa i es va decretar el confinament més estricte. Vaig començar les classes virtuals sense haver vist ni tan sols la cara de l’alumnat el primer dia de curs. Sense temps per fer cursets ni sense cap preparació pausada, ens hem vist abocats a les noves tecnologies com a necessitat imperiosa, no pas com una de les opcions possibles.


La UB ens ha facilitat un aplicatiu que permet fer la docència des del campus virtual de l’assignatura, al qual poden accedir tots els alumnes, sense que el maquinari informàtic de què disposin sigui per a ells una barrera discriminatòria. Les classes poden ser enregistrades i així els alumnes les poden consultar i tornar a visionar si els cal, estant a disposició dels que no han pogut seguir-les en temps real.

Una sorpresa positiva de la docència virtual ha estat la participació. El setembre passat vaig entrar en una de les aules grans de la facultat, on un centenar d’alumnes seien dispersos en una aula de 250 cadires repartides en graderies. Sort vaig tenir d’un parell d’espontanis que intervenien sovint i que miraven de contestar totes les preguntes que anava fent: en cas contrari, aquestes classes magistrals es poden convertir en monòlegs del professor, davant d’una majoria d’alumnes que tenen un portàtil obert durant tota la classe, se suposa que per anar prenent nota del que diu el professor i/o d’anar resseguint el seu power point...


Durant les classes virtuals, en canvi, els alumnes poden intervenir des de casa escrivint missatges al xat (una manera molt espontània de participar en temps real) o bé demanar la paraula, que ha de ser autoritzada pel professor. El resultat són moltes més intervencions fetes per molts més alumnes, la qual cosa fa les classes més amenes. La distància i l’anonimat de la docència virtual es diu que desmotiva, però també pot desinhibir. El fet de poder projectar a les classes virtuals tota mena de gràfics i quadres, així com de poder pintar-los i marcar-los amb un retolador, permet fer les sessions molt àgils. A l’aula gran sovint la pantalla gegant que fa servir el professor dalt de la tarima no té la proximitat als alumnes de la pantalla del seu ordinador a casa.

Els exercicis de cada dia proposats als alumnes són, sense dubte, més contestats en aquest format virtual, més que no pas en el format presencial: potser els alumnes també han interioritzat més la gravetat de la situació, així com la necessitat i la importància d’anar fent cada dia els exercicis proposats. Al primer trimestre rebia de 5 a 10 exercicis diaris i ara en rebo entre 30 i 60.


En la docència virtual, però, no està encara ben resolta l’avaluació. Jo sempre he estat partidari, en la docència presencial, d’exàmens de 3 hores, de fer diverses preguntes llargues per ser redactades en un plec de fulls i de resoldre diferents problemes numèrics: així es pot comprovar si l’alumnat ha anat entrant a fons en tots els temes més importants de l’assignatura.

La docència virtual, en canvi, té com a única via per qualificar, mirant d’evitar que puguin copiar entre ells, els exàmens tipus test, dels quals jo no n’he estat mai partidari. Cal donar poc temps als alumnes, que poden comunicar-se entre ells de manera molt ràpida, encara que els hagis enviat un test seqüencial (només es pot avançar quan contestes una pregunta, sense poder tornar enrere) i encara que el sistema hagi barrejat per a cada alumne l’ordre de les preguntes.

Els treballs del dia a dia són importants i constitueixen una part de la nota, però per a mi és l’examen presencial el que permet valorar millor el grau de coneixement assolit sobre la matèria pels alumnes a mitjans i a final de curs: situa a l’alumne davant d’ell mateix i el sotmet a una avaluació externa sobre el coneixement que ha adquirit.

Si hem d’estar un temps indeterminat semiconfinats, el sistema òptim seria per a mi una combinació semipresencial de la docència: si es pot, inici i final de curs a les aules, que permeti també la relació dels alumnes entre si, així com exàmens fets de manera presencial. Ara ja sabem que es pot fer una majoria de sessions virtuals, si cal, de manera solvent.

Moltes coses canviaran després de la pandèmia de la Covid-19, potser no tantes com es diu i ens agradaria. Un nou món s’obre davant nostre per necessitat, que pot millorar l’eficiència i la qualitat de l’aprenentatge. Endinsem-nos tant com calgui en el món virtual que ens faciliten les noves tecnologies, mirant de no perdre el bo i millor de la nostra tradició acadèmica presencial secular.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació