opinió

​Tornem a la dictadura lingüística

«Els que manen a Espanya, com en tots els imperis, ens obliguen a parlar la seva llengua i menystenen la d’un ciutadans que segons la seva llei son tan espanyols com ells»

per Anton Monner , Gandesa, 12 de maig de 2020 a les 10:43 |
Des de fa segles, Espanya vol imposar la llengua castellana a tot el territori estatal, sigui o no la llengua pròpia del lloc. Ja, ben abans del 1714, els bisbes nomenats pel rei entre els fills membres de la cort, obligaven als rectors a escriure en castellà els llibres parroquials, idioma que la majoria desconeixien. Després, quan Felip IV (Vè de Castella) va guanyar la guerra de Successió el 1714, i amb el posterior Decret de Nova Planta del 1717, s’obligà a les audiències a escriure i parlar el castellà.

Des d’aquell moment, ha estat una premissa dels reis i la seva cort, primer, i dels respectius governs posteriorment, la voluntat d’instaurar el seu idioma i negar l’ensenyament del català a l’escola.


Al meu record tinc present la dictadura del general Franco que després d’haver guanyat una guerra per haver enderrocat amb la força de les armes el govern legítim i la República, anul·là la Generalitat i el seu govern, i obligà a les escoles, els ajuntaments i totes les institucions públiques a usar el castellà, prohibint el nostre idioma.

El català el va degradar a la categoria de dialecte i així ho explicaven els llibres que vam estudiar a l’escola, els alumnes d’aquells dies. Despectivament en alguns d’aquests se’l catalogava de “lemosín”. I els que per aquells dies van exercir el periodisme ho havien de fer en llengua castellana. Jo mateix vaig publicar a la Vanguardia, el Correo Catalán i Diario Español, centenars d’articles i cròniques i sempre en castellà. Podíem llegir i escriure el català, a Serra d’Or i publicacions locals, però gairebé d’amagat i amb la prèvia censura dels mateixos intolerants d’avui. Allí vam començar a aprendre la nostra llengua nadiua negada i prohibida pel dictador.


En arribar la democràcia, dirigida pel darrere dels nous polítics per funcionaris que havien exercit la repressió durant la dictadura, vam poder escriure en català. Avui tenim premsa, si bé minoritària, que ens permet expressar-nos i explicar la nostra opinió en la nostra llengua.

Però malgrat la Constitució on se li atorga la necessitat de preservar-la i facilitar-ne el seu ús, i així mateix des de l’Estatut, sembla que aquells funcionaris que ens l’havien prohibit, ara els seus fills i néts, repeteixen la lliçó i ens obliguen a expressar-nos o escriure en una llengua que no és la nostra.


Fins i tot, entre catalans, uns per facilitat, altres per comoditat, molts cops no l’usem i entre els espanyols existeixen aquells que imposen el castellà per voluntat de manar i obligar. I així doncs, tenim que el màxim tribunal espanyol, el Constitucional, exigeixi a Jordi Cuixart, el president de l’Òmnium Cultural, empresonat injustament per sol·licitar la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació, que presenti un recurs d’empara en l’idioma de l’imperi o altrament no se li admetrà a tràmit. Se’ls va dirigir en català que suposadament és una llengua espanyola segons les lleis per ells imposades, i li ha estat rebutjat.

És curiós que gent suposadament preparada, que son els que interpreten les lleis dins el màxim organisme estatal, siguin tan poc curosos com per no voler entendre un idioma parlat per milions de conciutadans quan la Constitució els diu que l’han de defensar.

Els que manen Espanya, com tots els imperis, ens obliguen a parlar la seva llengua i menystenen la d’un ciutadans que segons la seva llei son tan espanyols com ells. I per això tenim a Catalunya la premsa majoritària escrita en castellà, als funcionaris de les delegacions estatals se’ls ha de parlar en castellà, les escriptures notarials només el 15% s’escriuen en la llengua pròpia, i als jutjats, poquíssims d’ells, s’accepten realitzar les diligències en l’idioma propi de la terra.

Poc a poc, el català se’l deixa de costat, fins a creure’s la mateixa gent que vivim a la nostra terra que és una llengua inferior. No sé si ho aconseguiran estroncar l’ús del nostre idioma a casa nostra. Però cada dia hi ha més símptomes que això és possible, si no reaccionem tal com cal. Els mateixos catalans molts parlen als emigrants en castellà quan la majoria, quan arriben a la nostra terra, no saben ni un sol mot en castellà.

Jordi Cuixart, valent defensor del nostre, tenint arrels familiars directes castellanoparlants, es dirigeix al Constitucional en català per respondre a la necessitat personal de fer-se escoltar en la seva llengua i amb la voluntat de demostrar que s’ha d’estimar allò tan inconfusible com és la parla de la nostra nació, tan antiga com la mateixa Espanya. Però únicament ho podem fer valdre si som valents i ho demostrem davant qui sigui.

Si la majoria de catalans demostréssim el valor del president d’Òmnium, a bon segur que aquells que obliguen i imposen, no guanyarien. És una lliçó per aprendre que l’hauríem de practicar totes les persones responsables que estimem Catalunya.
                  
Anton Monner –Membre de la Junta Directiva de l’Òmnium de les Terres de l’Ebre-  
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació