opinió

Un exercici de mútua confiança

«No coneixerà millor la sanitat el gestor autonòmic que n’ha tingut al llarg dels anys la competència?»

per Montserrat Nebrera , 6 de maig de 2020 a les 20:00 |
Potser en llegir-se això ja serà obsolet. Mentre ho escric encara no sé quin serà el resultat de la votació al Congrés dels Diputats de la pròrroga de l’estat d’alarma que demanarà que s’aprovi el President del Govern. De tota manera, la reflexió serveix més enllà de la seva correlació amb l’actualitat política.

L’estat d’alarma no és una figura jurídica pensada per fer que la seva aplicació s’allargui en el temps. És, per naturalesa, una institució integrant dels anomenats estats excepcionals que de fet s’inspiren en la magistratura de la dictadura romana on, durant sis mesos tots els poders de la república quedaven concentrats en unes soles mans.


En els estats democràtics la major part de les ocasions, i així ha estat a Espanya, s’aplica de manera territorialment limitada, a raó de circumstàncies concretes, greus per a la població del lloc i en general relacionades amb catàstrofes, incloses les sanitàries, tot i que pel que fa a aquestes últimes la Llei de Salut Pública pot actuar sectorialment amb efectes similars. De fet, respecte de la idoneïtat d’aplicar l’estat d’alarma a situacions concretes, ja van aparèixer dubtes al voltant del cas dels controladors aeris, donat que limitar el seu dret de vaga i impedir que es manifestessin al mig de les pistes es van barrejar.

En els estats excepcionals, la gran diferència entre alarma i excepció pel que fa a l’afectació de la llibertat de circulació es diu que rau en el fet que el primer la limita i el segon la suspèn. Però la prolongació continuada de l’estat de l’arma per a tot el territori espanyol decretada pel govern de Pedro Sánchez comença a produir certs dubtes d’idoneïtat i proporcionalitat. Més perplexitat provoca el fet de concórrer en el temps amb el qual el mateix govern denomina desescalada, diferent per a cada província i que hem de traduir, a la vista de les consignes donades, com una cerimònia de la confusió no sempre fàcilment traduïble a llenguatge del sentit comú.


Poso un exemple pràctic en un sector especialment colpejat, com és el dels espectacles culturals: si a partir d’un determinat moment serà possible anar al cine o al teatre, ni que sigui amb un aforament limitat el terç de la màxima cabuda, com es farà la sortida de la gent dels espais per tal que els suposats riscos de proximitat de butaca no es produeixin en desallotjar-los?

Moltes de les qüestions col·laterals a les ordres donades queden sense solució però això no ens eximeix del compliment. Vistes les mesures que a poc a poc es volen prendre, ¿no fora més pràctic aixecar l’estat d’alarma, o sense fer-ho acordar amb les autonomies què li pertoca a cadascú controlar i amb l’oposició intentar com a mínim compartir les decisions? ¿I no es podria, amb la llei de salut pública i la de seguretat, descentralitzar la gestió d’una general obligació d’anar pel carrer amb la corresponent mascareta i sancionar exclusivament els contactes físics i temeraris que es puguin demostrar? Són dos exemples, basats en la confiança de què les dades sobre la pandèmia que se’ns donen des de Moncloa són veritat. L’economia ens ho agrairia i la política deixaria de ser un destorb més per a la recuperació d’una normalitat que, no ens enganyem, dependrà sobretot de la nostra autoregulació i de la nostra acceptació de què som éssers mortals.


Una nova manera d'encarar l'estat d'alarma evitaria a més l'ocasió perquè alguns independentistes diguin bestieses (Budó o Canadell i la seva afirmació del fet que amb una Catalunya independent la gent no es moriria... tant).  Però serviria també per comprovar que l’aparell central de l’Estat de veritat creu que Catalunya en forma part. Perquè, és que no coneixerà millor la gestió necessària de cada província la comunitat autònoma en la qual s’integra? I no coneixerà millor la sanitat el gestor autonòmic que n’ha tingut al llarg dels anys la competència? No seran igual de corruptes, si malauradament ho són, les decisions sobre material sanitari en un lloc o altre? ¿O és que hauran de donar la raó a l’independentisme i reconèixer que aquest estat de l’arma sembla, no tant un estat d’excepció encobert, com un 155 sense la majoria absoluta que requereix?

Vista la gestió feta a la capital pel govern de la comunitat madrilenya, i es prorrogui o no l’estat d’alarma, caldria una mica més de mútua confiança... i que així arribi, també, el moment de repartir joc en matèria de responsabilitat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Nebrera
Advocada, jutge, diputada i sempre "profe" a la universitat (des de fa 13 anys a la UIC), va fer tres carreres per una barreja de curiositat i avorriment. Candidata a mestre de res, aprenent de tot (menys de bruixa!), ha fundat Alternativa de Govern. Creu en la unió però sols des de la llibertat.
23/09/2020

Desobedients

09/09/2020

Un altre atac a l'autonomia

27/08/2020

​Volem manar o evitar ser responsables?

12/08/2020

Deixem-ho en 10!

30/07/2020

Informar o no

15/07/2020

Primer, alarma i ara, neguit

01/07/2020

Nacionalisme a Perpinyà

17/06/2020

Guardians de les llibertats?

03/06/2020

Trump: l'última croada

20/05/2020

En estat de pròrroga

Participació