OPINIÓ

​Gràcies a la cultura

«Sense cultura no hi ha vida, però la vida de la cultura mereix un reconeixement, un respecte, un agraïment i un tracte, del tot incompatibles amb les mesures impositives que l'afecten de manera tan discriminatòria»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 29 d'abril de 2020 a les 20:00 |
Durant la guerra del 36, sobretot al Paral·lel barceloní, els teatres i cafès restaven oberts i, en ple bombardeig inesperat, l'escenari i la platea emmudien fins que, passat el perill, es reprenia l'espectacle al crit d'"un minut de silenci pels companys que cauen al front. Visca la República i Visca Catalunya!". Les obres d'evasió destinades a la simple distracció dels assistents van anar convivint amb un teatre cada cop més compromès políticament i socialment amb la situació que vivia llavors el país. En aquell context, teatres i cafès van funcionar com a espais actius de sociabilitat, en aquella Europa, històricament bastida als cafès, que just començava a entrellucar el seu pitjor rostre.

Ara, en plena pandèmia, quan els morts i els infectats a conseqüència del virus es compten a centenars cada dia, no hem pogut tenir, per motius obvis, ni el consol del teatre en viu, ni el refugi dels cafès. Però sort n'hem tingut de la cultura! Hem llegit més llibres que mai, hem rescatat lectures antigues, n'hem retrobat d'inesperades i ens hem endinsat per les planes de nous volums. Hi ha hagut qui ha llegit poesia per primer cop a la vida, o bé qui ha trobat el coratge per sostenir un llibre a les mans, regularment, i no prendre mal. I l'experiència no ha resultat gens desagradable, sinó ben plaent.       


Hem cantat com mai, dins de casa i als balcons, en solitari, en família o en grup, amb uns muntatges simultanis de música i cançons compartides, melodies perdudes, cançons de sempre, música amable, música clàssica, música per ballar, música animada i plena de vida. La música ens ha acompanyat com mai, ens ha alegrat el pas lent i inevitable de les hores. Que lent el món, que lent... I, mitjançant les noves tecnologies, hem gaudit de la millor música procedent dels escenaris europeus més prestigiosos. En obert, hem recuperat obres de teatre, ara amb el privilegi de veure'l servit a casa, sense ni moure'ns-en.  I el cinema ens ha dut llargues hores d'esplai, de distracció, d'intriga, de bellesa i d'aventura, amb els films més estimats i altres de desconeguts.

Alguns dels grans museus del món han obert les seves portes de bat a bat i n'hem pogut recórrer totes i cadascuna de les sales, tants camins com nosaltres hem volgut, sense haver de pagar per fer-ho. I el mateix viatge lliure l'hem pogut dur a terme per l'interior d'edificis emblemàtics, d'aquest país i de fora, amb la tranquil·litat que dona no haver de fer cues, ni anar amb presses, o bé sobrevivint enmig d'una gernació que s'atapeeix a les estances.


La cultura, doncs, ens fa més passadors aquests moments tan estranys, plens de dolor i d'incertesa.  Però, quan tot això hagi passat, què en farem de la cultura? En quin lloc de les nostres preferències i prioritats la situarem? Com li agrairem, amb fets, tot allò que ara ens ha donat, tan generosament? Tant de bo ens adonéssim que la cultura no és una companyia per als moments excepcionals, sinó que per a tots els moments hi ha la cultura adient per a cada cas, moment, lloc i circumstància. Anar a llibreries, comprar llibres, assistir a obres de teatre, festivals, concerts i recitals, seure al cinema amb més gent, visitar museus i edificis emblemàtics, passejar per ciutats i centres històrics, gaudir de la gastronomia local i tornar a fruir de les festes majors, amb la cultura popular i tradicional, no haurien de ser un fet aïllat, sinó una expressió de normalitat. 

Sense cultura no hi ha vida, però la vida de la cultura mereix un reconeixement, un respecte, un agraïment i un tracte, del tot incompatibles amb les mesures impositives que l'afecten de manera tan discriminatòria, ni amb aquesta vida tan fràgil, més propera a la supervivència, sovint al límit, que amb una quotidianitat més plàcid, per més que la cultura continuï sent transgressió, imaginació, alegria, reflexió, pregunta i no sempre resposta. Els professionals de tots els sectors de la cultura, de tots els llenguatges artístics, tant se val el lloc, ara necessitaran no només bones paraules, sinó respostes conseqüents per part d'una ciutadania i d'uns poders públics que, si han aconseguit de sobreviure durant tot aquest procés de confinament, haurà estat, sobretot, també, gràcies a la cultura.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
23/09/2020

Elogi de les coses petites

16/09/2020

Cultura religiosa

09/09/2020

Diàleg sí, diàleg no

19/08/2020

Tota pedra fa paret

05/08/2020

Equivocar-se de República

22/07/2020

Control del territori

08/07/2020

97, al peu del canó

24/06/2020

Països Catalans

10/06/2020

Arquebisbessa de Lió

27/05/2020

La bandera

Participació