opinió

Sobre nacions, nacionalismes i l’estat-nació

«L'Estat, escudant-se en la nació, és qui frustra la creació de noves comunitats perquè actuïn com a noves associacions polítiques»

per Alexànder Golovín , 28 d'abril de 2020 a les 20:16 |
Aquests dies el president del Parlament ha estat polèmica per unes declaracions en les quals afirmava creure que Catalunya és –efectivament- una nació, però que això no el convertia necessàriament en nacionalista. Més enllà de les motivacions polítiques que pugui haver-hi darrere de les seves declaracions, la diferència entre nació i nacionalisme em sembla totalment vàlida.
 

Entenc la nació com quelcom natural i segons com la definia Stuart Mill: com aquella "porció de la humanitat de la qual els seus integrants estan units per uns trets comuns que no es donen en tots els altres, fent-los cooperar entre ells més que amb altres agents, i que a més desitgen tenir un mateix govern". En canvi, definiria el nacionalisme com tot el contrari. Com un moviment no natural, normalment creat a través de les elits, que en els pitjors dels casos pretén fer enginyeria social. És senzillament una forma de col·lectivisme que consisteix a exaltar una identitat nacional existent amb finalitats polítiques. És a dir, el nacionalisme és el moviment polític que utilitza la nació com a base fundacional del seu estat.
 

Segurament, el millor exemple de nacionalisme d’estat és el de França. Es constata clarament quan observem que al final de la Revolució de 1789, el 50% de la població no tenia cap coneixement de francès i només entre el 12% i el 13% de la població francesa sabia parlar-lo correctament. Aquest és només un exemple de la magnitud de l’enginyeria social que va perpetrar l’Estat per construir la idea nacional actual. Malauradament aquesta forma de procedir no és exclusiva de França, sinó el modus operandi de la majoria d’estats-nació del món.
 

Els estats existents acostumen a presentar-se al món com una expressió política d’una nació concreta, que utilitzen com a element legitimador per a la seva pròpia existència: el que entenem per estat-nació. Actualment, el mapamundi política casa la comunitat imaginada amb un territori suposadament natural i el seu projecte estatal corresponent.  País, nació i estat són termes intercanviables. Aquesta concepció nacionalista del món, però, resulta problemàtica des de la perspectiva dels drets i llibertats individuals.
 
Contràriament al que opinen els nacionalistes, la comunitat nacional sí és divisible. Les comunitats són variables. De fet, en general, les comunitats de gran dimensió tenen tendència natural a dividir-se. Són els estats-nació, que per protegir la idea de nació concreta que en el seu moment els va servir per néixer, impedeixen la divisió del seu territori nacional. L'Estat, escudant-se en la nació, és qui frustra la creació de noves comunitats perquè actuïn com a noves associacions polítiques. Com si d’un taxidermista, intentant conservar l’aparença vital d’un animal, es tractés.
 
Els estat-nació van evolucionar en una època caracteritzada per la industrialització, el poder de les burocràcies centralitzades controladores i la lleialtat a la nació. Actualment el progrés tecnològic va en la direcció oposada: és distribució, descentralització i també és incontrolable. Per tant sembla lògic que adaptem la nostra organització política a les formes de producció i als nous conceptes actuals, i no en conceptes antics poc útils per encarar els nous reptes globals.
 
El pensador Paul Émile de Puydt, a mitjans del segle XIX, o més recentment els economistes Bruno Frey i Reiner Eichenberger han reclamat el dret dels individus a escollir qualsevol mena de govern sense veure’ns obligats a canviar el nostre lloc de residència. És a dir, un sistema en què diversos estats competeixen per oferir determinats serveis a les persones d’altres territoris, sense que aquestes hagin de ser nacionals de l’estat en qüestió. Això vol dir que un ciutadà italià podria acollir-se a la regulació de protecció de dades sueca, i no a la italiana, o fins i tot escollir finançar la política exterior d’un estat diferent del seu. Tal com ha defensat Hans Adam II, cap d’estat de Liechtenstein i impulsor de l’institut que estudia el dret d’autodeterminació a la Universitat de Princeton, els estats han d’estar sotmesos a la competència, i això només es pot fer a través de l’autodeterminació.
 
La lluita entre els estats-nació i les nacions sense estat, que aspiren a ser-ho, sembla una qüestió caduca quan actualment el progrés tecnològic ens permet avançar cap a nous models de governança. Catalunya no pot quedar ancorada en un debat que ens fa retrocedir en el temps. El futur és la destrucció de l’estat-nació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Alexànder Golovín
Director de Programes de l’Institut Ostrom i ponent d’estudis polítics de l’Ateneu Barcelonès
@andersivera
13/05/2020

Per què l’impost de successions és injust?

28/04/2020

Sobre nacions, nacionalismes i l’estat-nació

Participació