Una i no cinquanta-i-una

«La idea d'uns segons Pactes de la Moncloa que buidin de contingut l'Estat de les autonomies s'obre pas a Madrid, després d'un més i mig de govern centralitzat»

per Germà Capdevila , 26 d'abril de 2020 a les 20:00 |
El que hom veu des d'aquí com una acció centralitzada que ha agreujat la crisi sanitària i ha causat fracassos sonats en la compra i gestió de subministraments, des de Madrid es considera un avenç positiu en la superació de l'experiment fallit més clar de la Transició: l'Estat de les autonomies.

La feblesa del moment i les amenaces de les esquerres van obligar als poders fàctics de l'Estat (que encara manen, no ho oblidem) a cedir més del compte en la centrifugació de competències i recursos, segons el seu parer. La gestió de la crisi del nou coronavirus amb un centre de comandament únic i una presa de decisions centralitzada marca el full de ruta d'uns nou Pacte de la Moncloa.


Algun ho expressen de manera més explícita i d'altres fan veure que plou, però la classe política espanyola comparteix aquesta visió. Veure els presidents autonòmics demanant permís per anar al lavabo com si fossin prefectes d'un departament francès és una dels efectes de l'estat d'alarma que més satisfacció causen a Madrid.

Pocs s'aturen a pensar en l'enorme fracàs de la gestió sanitària per part del govern central. Ningú no admet que la centralització és una de les causes de liderar el rànquing mundial de morts per milió d'habitants (Bèlgica a banda, per motius estadístics).


No és que el model descentralitzat sigui millor que el centralitzat. Hi ha casos d'èxit d'un model i de l'altre. És coherent que Portugal faci una gestió centralitzada, perquè el sistema de salut és estatal. És coherent que Alemanya apliqui una gestió descentralitzada, perquè cada estat federal té el seu propi sistema de salut. El que no funciona segur és tenir el sistema sanitari descentralitzat i aplicar una gestió de crisi centralitzada, que és el que ha fet Espanya. 

Però tant és. Gràcies al COVID19 s'ha tornat a posar en marxa un estat unitari i centralitzat, adormit des dels anys 80. Els somnis d'una descentralització progressiva que acabés en la cristal·lització d'un model federal s'han fet miques. La recentralització que abans només figurava en els papers de la FAES i els discursos de González, Guerra i Borell, ara són una realitat efectiva, que funciona cada dia.


Quan la crisi hagi passat i s'hagi de fer balanç de la gestió de tot plegat, no triomfarà la visió de que si s'hagués respectat l'autonomia dels territoris –autonomia per confinar, per comprar material, per rescatar sectors econòmics i per desconfinar– tot hauria anar millor. Ans al contrari, el discurs que sentirem per terra, mar i xarxes és que sense els entrebancs dels nacionalismes excloents més preocupats per les seves competències que per la salut de la població, la gestió de la crisi hauria estat més ràpida i efectiva. 

Els nous Pactes de la Moncloa per a la reconstrucció d'Espanya després de la crisi dibuixaran un Estat de les autonomies encara més buit per dins que el que tenim ara –què Déu n'hi dó– i pot transformar la Generalitat i la resta de governs autonòmics en poc més que una gestoria. L'Estat que ha dibuixat l'estat d'alarma por ser l'Espanya del segle XXI.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació