Cal canviar-ho tot

«La cosa funciona així: quan hi ha normalitat, es privatitzen els guanys; en crisi, se socialitzen les pèrdues»

per Ricard Sánchez , 22 d'abril de 2020 a les 14:08 |
Al dolor compartit pels que ja no hi són; a l'angoixa pels que s'infecten, o a l'alegria pels molts que es curen, cal que hi sumem allò que ens recorda que el confinament no és igual per a tothom: els ERTO, els acomiadaments, les no renovacions, les reduccions de jornada, l'ofec dels molts autònoms i falsos autònoms... Cal pensar en què passarà un cop la situació es normalitzi, sobretot si no volem repetir una patacada com la del 2008. 

Aquest tsunami de la Covid-19 ha fet canviar les nostres vides d'una manera que, fa un mes i escaig, no hauríem pogut ni concebre. Des de l'esfondrament econòmic de 2008-2009, el món no havia viscut cap experiència col·lectiva semblant: una crisi mundial única i que evoluciona ràpidament, estructurant el ritme de la nostra vida quotidiana en un complex càlcul de riscos i probabilitats. 


L'any 2008 els organismes internacionals i els estats van bolcar-se econòmicament a rescatar els bancs i el sistema financer aportant-hi centenars de milions d'euros provinents de la població. Evidentment, aquests centenars de milions d'euros no s'han retornat. Amb aquest precedent, no podem tornar a caure amb el mateix error de cap de les maneres: el que ens cal ara és un rescat social de magnituds superiors. Pel que sembla, però, la Unió Europea (UE) és incapaç d'arribar a un acord bo per les classes populars. L'únic que acabarà provocant aquesta nul·la solidaritat serà el suïcidi d'una UE dirigida únicament pel mercat.

L'arribada del coronavirus ha posat (encara més) en evidència la violenta i inhumana explotació de les treballadores i treballadors a casa nostra per part de la patronal: se'ls pressiona perquè comencin a treballar tot i les advertències de la comunitat científica; breguen perquè no es consideri malaltia professional la infecció en el lloc de treball; intenten netejar -hipòcritament- la seva imatge empresarial fent suposades donacions caritatives a canvi de reduccions brutals en impostos... 


Aquests mateixos empresaris són els que, per una banda, defensen el lliure mercat i la no intervenció de l'Estat, però que per l'altra, quan veuen que les coses van maldades i que els seus guanys perillen, se li apropen somicant amb llàgrimes de cocodril perquè els ajudi. Quan les coses van bé, ells [els empresaris] són els herois de la societat, els que "assumeixen el risc d'invertir", de "donar feina", els que es vanen de ser els que mouen l'economia i que s'autoanomenen "forces vives" de la societat . Però quan les coses van malament, el guió canvia de sobte i demanen a crits que els salvi "Papà Estat". Desesperats, clamen per menys impostos, per crèdits tous i per mesures excepcionals per sostenir els llocs de treball, que no són altra cosa que més flexibilització de les ja flexibilitzades lleis laborals que permeten acomiadar injustificadament treballadors sense cap cost sota la hipòcrita consigna de "cuidar el treball". 

La cosa funciona així: quan hi ha normalitat, es privatitzen els guanys; en crisi, se socialitzen les pèrdues. En aquest sentit, la crisi de la Covid-19 ha posat clarament en relleu el caràcter irracional dels sistemes de salut basats en l'obtenció de beneficis amb la reducció gairebé universal del personal i de les infraestructures dels hospitals públics (inclosos els llits de cures intensius i els respiradors artificials); amb la manca de serveis de salut pública i el cost prohibitiu dels serveis mèdics en molts països, així com la utilització que fan les grans empreses farmacèutiques dels drets de propietat (patents), limitant l'accés generalitzat a els tractaments i les vacunes existents o per desenvolupar-se. 


El sistema sanitari, les farmacèutiques, la recerca científica i la tecnologia biològica haurien de passar a qualificar-se com a recursos vitals públics per la humanitat: s'haurien de nacionalitzar. Cada vespre la ciutadania aplaudeix les infermeres i el personal sanitari i els noticiaris lloen la sanitat pública. Es fa de manera espontània, amb una convicció i entusiasme que situa la Salut i tot allò públic al lloc que li correspon. Tanmateix recordem que no fa gaire aquest sistema públic es retallava sense commiseració, tant a Catalunya i com al regne d'Espanya (Boi Ruíz, Mas, Aznar). 

Des de l'arribada del coronavirus i la consegüent mesura d'aïllament social, s'han fet públiques nombroses i gravíssimes denúncies de treballadores i treballadors sobre les formes més inhumanes i cruels d'explotació a les quals es veuen sotmeses per part de les patronals. No és el virus el que ha portat això, però ha permès desvetllar la crueltat del capital, que no només no està disposat a cedir els seus guanys, sinó que a més s'aprofita de l'emergència per treure encara més rèdits. 

Paradoxalment, el virus ha portat una mica més de llum sobre l'existència d'un altre virus molt més naturalitzat, mortal, endèmic i d'antiga circulació comunitària: el virus de l'explotació. Cal canviar-ho tot d'una vegada per totes!!!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació