opinió

El cul «progre» espanyol

«No es podia saber que les esquerres espanyoles són iguals que les dretes espanyoles. No es podia saber que són cul i merda»

per Francesc Canosa , 21 d'abril de 2020 a les 21:22 |
Hola, què tal? Doncs res, que ara passa una mica com abans. La cosa, ben real, es veu el novembre de 1936. Dies en què uns arramben tot en nom de la Revolució. L’eufemisme letal feta retòrica encara viva pels amics del tot és meu: col·lectivitzar. Bé, el cas és que es troben tot de professionals d’afanar allò de la resta, ni que siguin treballadors, obrers, suadors... És igual. El cas és que estan col·lectivitzant tots els teatres del Paral·lel de Barcelona. Van entrant i afanant-los per a la ideologia suprema i els hi diuen a tots els treballadors que a partir d’ara tots, tots, tots cobraran el mateix: quinze pessetes diàries. Tots vol dir tots: des de la primera actriu fins a l’acomodador. I sí, salta com una antisistema la primera actriu, Margarita Carvajal. Mega star del music-hall i reconeguda pel seu pandero artístic i els hi engalta als revolucionaris que rimem amb primaris: “Doncs que ensenyi el cul l’acomodador!”. Amén.

N’hi ha uns quants que ja fa dies que estan així: amb el cul obligatòriament a l’aire. Que no s’esperaven que això passés. Que els seus no podien fer això. Que no podien anar a raig. Que no podien fer-nos anar de cul per terra. Que el Govern més progressista, revolucionari, social, pròsper, evolucionat de la història d’Espanya i de la galàxia no podia fer el que està fent ara que vivim l’apocalipsi física i espiritual. Anant de cul per amagar, manipular, negar, centralitzar, perseguir la llibertat, eliminar drets, abraçar-se als militars, abandonar als treballadors, morrejar-se a Naranjito Torero i el Rei i la monarquia, excitar-se amb la Santa Sagrada Suprema Unitat Indivisible d’Espanya, exhibint l’ADN de nacionalisme supremacista que diu que no és nacionalista supremacista però que fulmina, arrasa tot el que no faci olor d'aixella espanyola patriòtica.


Besant el cul al Tio Gilito caníbal, al capitalisme, a la pasta, a la casta, a la caspa... i tantes coses. No es podia saber tot això. No es podia saber que les esquerres espanyoles són iguals que les dretes espanyoles. No es podia saber que són cul i merda. No es podia saber que són les natges de l’estat. No es podia saber. No es podia saber que Podemos és Voxemos. I que el PSOE només té una única ideologia a les seves sigles. la E de Español. El progres: els espanyols i els catalans. N’hi ha que ara li veuen el cul a la bèstia. Ara, com dic: no es podia saber. Ni ara, ni abans, ni mai. Oi?

Tot és una comèdia i un drama. La col·lectivització del cul de la Carvajal l’explica l’escriptor i oficial durant la Guerra Joan Sales els primers dies de sang nostrada de 1936. Com també explica el que va veure (com tothom veia) aquells dies. Sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la guàrdia civil fou ocupada pels “milicians” dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana.


"¿Com pot caure un poble en una aberració semblant? ¿Com ha pogut perdre l’instint que la seva bandera ha d’estar per damunt de totes o, millor encara, ser l’única?"
No es podia saber, oi? Ho van veure els avis, ho han vist els pares, ho veiem tots nosaltres, ho veuran els nostres fills. Sempre veiem lo mateix passi el que passi. Abans el roig que la vida. Abans ells que el nosaltres. Abans Espanya que Catalunya. Abans sempre hi ha un abans per a ells. No es podia saber. I encara n’hi ha de sorpresos. I després anar repetint, creient com una lletania de secta lobotomitzada que els progres són els bons, la bondat, el bé, els Deus a la terra.


Els que entendran Catalunya i els catalans. Els que defensaran els drets dels treballadors, dels autònoms, dels botiguers, de tothom que sua i ho perd tot. Encara. Després d’anys i panys i de tothom mullant-se el cul per salvar la llengua, la cultura, l’economia, la societat, el dia a dia, el dret a existir com a català. Ara molts els hi veuen el cul: roig, vermell, roig, coent, ardent, roent, diabòlic, demoníac, traient boles de foc. És la seva bandera. Sempre és la seva única bandera. I sempre es freguen amb els altres en nom del roig que és color blanc paper. Veureu el futur que és passat. Però no es podia ni es pot saber, oi?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
11/08/2020

Tests massius de P3 per a polític catalans

14/07/2020

Capital dimitida de Catalunya

16/06/2020

De Pau Donés a Manuel Cuyàs

19/05/2020

Entre els Beatles i Paco Martínez Soria?

21/04/2020

El cul «progre» espanyol

31/03/2020

​Padrins morint

24/03/2020

El meu gat no entén res

17/03/2020

El nacional-virus Pedro Sánchez-Negrín

10/03/2020

Parlarà Omella de Sixena i la Franja?

03/03/2020

​La nova feina d'Albert Rivera

Participació