opinió

Res en excés

«Que cadascú assumeixi la part de desastre que li pertoca, quan arribi el moment. Subratllar aquesta realitat tan desgraciada hauria de ser el més normal del món»

per Francesc-Marc Álvaro , 14 d'abril de 2020 a les 21:26 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El cap de turc és una figura essencial de qualsevol conflicte polític. Mitjançant aquesta, el gestor encarregat de resoldre una situació problemàtica pot espolsar-se la seva responsabilitat i posar el focus sobre algú altre que, al seu torn, rebrà les ires dels que se senten agreujats. La crisi de la Covid-19 ha obert la subhasta de caps de turc. En primer lloc, perquè cap governant vol aparèixer com el culpable d’un drama de grans dimensions. En segon lloc, perquè el coronavirus no té cara, però la ciutadania necessita projectar el seu malestar sobre figures que es puguin reconèixer fàcilment.
Dit això, hi ha governs que han pres decisions més eficaces que d’altres, per bé que cal admetre dues coses: tothom ha improvisat força i, a més, la resposta de cada país no deixa de ser l’expressió inevitable de la cultura política que han mamat els seus ciutadans. Aterrem al nostre jardí: és evident que l’Executiu espanyol i el Govern han comès errors durant la gestió de la pandèmia.


La pulsió centralitzadora de la Moncloa ha estat un llast absurd quan ha tocat plantar cara al virus alhora que la Generalitat ha mostrat les seves vergonyes competencials quan les residències geriàtriques han col·lapsat. Tot em sembla d’una gravetat indiscutible. Que cadascú assumeixi la part de desastre que li pertoca, quan arribi el moment. Subratllar aquesta realitat tan desgraciada hauria de ser el més normal del món, encara que tingui més aplaudiments carregar només contra els uns o els altres. Aquesta descripció no elimina una veritat estructural, que s’ha de consignar sempre: qui té més poder (i qui exigeix exercir-lo) té també més responsabilitat. Això no obstant, faríem un mal favor a l’autogovern si disculpéssim els errors dels consellers de Salut, Benestar o Interior perquè Madrid ha volgut esborrar les autonomies durant el confinament. Filem prim i analitzem cada situació i cada protagonista com correspon a una societat que es pretén adulta.

Davant d’aquest panorama, hi ha dos camins: posar més llenya al foc del "hooliganisme" i la crispació, o bé apostar per la discreció i la contenció. Els spin doctors, escriptors de discursos i assessors de càmera dels que ens governen tenen les seves receptes i els seus trucs, i en saben molt (o pensen que en saben). Des d’aquí, no hem de dir-los pas quin manual han d’emprar, Déu nos en guard! Aquest cronista només gosaria recordar que el to institucional és avui el que més falta ens fa, potser perquè és el que lliga millor amb la necessitat de fabricar (sense falses promeses) una certa i modesta esperança. Quan la gent ho passa tan malament com aquests dies, la discreció i la contenció no són virtuts menors. Al contrari, quan ens juguem la vida i la salut d’una manera tan bèstia, els discursos del hooligan fan nosa i fan angúnia. Vinguin d’on vinguin.


Hi ha una regla dels antics que es pot aplicar en tots els ordres de la vida, també a l’aparició pública dels governants durant una crisi: “res en excés”. L’excés tendeix al ridícul i al soroll. L’excés et pot llevar raó, en cas que en tinguis. L’excés et transforma en una caricatura i, llavors, el que dius i fas ja no interessa gaire. Ara parlo, sobretot, de Catalunya: jo vull que els consellers del Govern no s’expressin com activistes en un aplec. La gent que governa ha de recordar sempre que és el càrrec que parla, no la persona. Això hauria de ser norma aquí, encara que a Madrid posin dotzenes de generals a fer rodes de premsa cada dia, cosa que també és un excés lamentable, a més de ser un estil ranci del més tronat teatre del poder.

Res en excés. Perquè la política és també la forma al servei d’una idea. I, si la forma es desfà en mans ineptes, la idea se’n va per l’aigüera i, aleshores, la buidor se’ns menja.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
15/10/2020

Estadistes, rebels i màrtirs

01/10/2020

Fita de glòria i forat negre

17/09/2020

El simbolisme que es devora a si mateix

03/09/2020

Espectacle per a convençuts

23/07/2020

La història imaginada

09/07/2020

El mentrestant i la força

25/06/2020

De traïdors, sants i honors ferits

09/06/2020

De Jordi Pujol a Quim Arrufat

26/05/2020

La fe, la necessitat i el ridícul

12/05/2020

Lluny de Badalona

Participació