opinió

Desxifrar el feixisme

«El pitjor és quan, sense adonar-nos-en, va esquitxant de normalitat tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, penetrant-hi i quedant-s'hi. És el que el fa tan perillós»

per Carme Vidalhuguet , 14 d'abril de 2020 a les 21:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
¿Encara en podem parlar, de feixisme, en el món d’avui? Adam Majó, a Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI, que és el darrer títol de la col·lecció "Argent viu" d'assaig de Pagès editors, demostra que sí. I ho demostra tenint en compte, com, el terme, sovint és usat de manera imprecisa, raó per la qual és que queda desvirtuat de la seva accepció, tot i la vaguetat del mot en termes polítics, tal i com diu S. Payne i cita Carles Vinyes, que arrenca el pròleg servint-se d'una citació que diu que "el feixisme fou la innovació política més important del segle XX i la font de gran part dels seus patiments". Un fenomen polièdric i divers que ha anat evolucionant i transformant-se.

¿I el seu assentament i la seva perdurabilitat, doncs? "Saber combinar, amb un cert èxit, populisme i elitisme". Del període d'entreguerres, que fou quan assoleix un cert relleu, i fins avui, el terme, tal i com demostra Majó, ha anat evolucionant i transformant-se; si bé, sortosament, aquell feixisme clàssic, aquell d'ara fa vuitanta anys, aquell no tornarà, per molts partits i moviments que, d'ençà la Segona Guerra Mundial, hagin aparegut i apareguin i que fins i tot ens sembli que podrien mantenir-hi certes característiques ideològiques adoptant formes i expressions diverses per sobreviure. El fenomen és contextualitzat en un marc històric ample que permet entendre què va suposar la seva irrupció durant la primera meitat del segle XX i fins avui.


I és a partir d'aquí que l'autor reflexiona sobre si encara és adequat d'emprar-lo, avui, el terme feixisme, per definir aquestes propostes que van des de la ultradreta més violenta fins a partits que no els en consideraríem, de feixistes, però que en manlleven el discurs i els eixos que el defineixen com a ideologia: la legitimació de la desigualtat, el populisme i l'apologia de la violència, de manera que fent-se seus aquests eixos contribueixen a la seva normalització.

I és per l’amenaça que suposa el seu discurs, destaca Helena Castellà a l'epíleg, que la volem combatre, l'extrema dreta. L'encert del llibre és, sobretot, combinar l'anàlisi històrica amb el context actual, amb la particularitat que Adam Majó relata, amb veu valenta i clara, experiències de persones que han decidit de fer-s'hi, amb el feixisme. I és que, certament, cal saber-la, l'extrema dreta, per poder-la confrontar.


"L’atracció que sentim els humans pel mal, per la mort i la crueltat és un dels forats per on penetra el feixisme i aquesta porta no es tanca a força de negar aquesta pulsió, sinó reconeixent-la, admetent-la i plantant-li cara adequadament. Una atracció pel mal a la qual el feixisme incorpora una mirada cínica, normalitzadora, reaccionària i postmoderna" diu Majó. El feixisme no hi creu, en la igualtat, i només la força, efectiva o tàcita (l'amenaça), és la veritable i única forma possible d'ordenar la convivència. Encara n’hi ha que ho creuen, avui i aquí. Per això el pitjor del feixisme és quan, sense adonar-nos-en, va esquitxant de normalitat tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, penetrant-hi i quedant-s'hi. Perquè és això el que el fa tan perillós.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
26/10/2020

Brúixola Cuixart

12/10/2020

L'accent Companys

28/09/2020

Tocats de mort

31/08/2020

Una Diada sense carrer

18/08/2020

El lloc de la memòria

04/08/2020

L’independentisme parla, però es recela

23/06/2020

La flama de la llengua

08/06/2020

Fer-ne 90

25/05/2020

La mort en xifres

11/05/2020

Els governs municipals

Participació