Meta-Carpe Diem

«La meva intenció era escriure sobre com es gesta un imbècil de cap a peus; es fàcil: només cal mirar la TV, hi trobareu molts referents.»

per Xus (Jesús Pacheco i Julià) , 10 d'abril de 2020 a les 17:34 |
DES DE LA TERRA DOBLE, per XUS
 

 Benvolguts padawan, com dèiem ahir (l’article anterior) us vaig plantejar una pregunta  (quin podria ser el tema de l’article d’avui) amb 6 possible respostes.

Les respostes van ser massives, per descomptat. Uns quants us vàreu inclinar per conèixer millor la vida íntima del president de Tabàrnia. Uns altres vàreu estar interessats en fer un curs per arribar a ser un perfecte imbècil (ric, això sí; tipus Trump) amb títol vàlid i d’abast planetari. La majoria, però, us vàreu decantar pel significat real del carpe diem en l’era digital.


La meva intenció era escriure sobre com es gesta un imbècil de cap a peus; es fàcil: només cal mirar la TV, hi trobareu molts referents. Però com que soc un gran demòcrata (!?), us faré cas i parlarem del carpe diem.

Anirem a pams, com sempre:


Carpe diem és un tòpic literari que significa literalment arrenca el dia. Va ser encunyat pel gran poeta romà Horaci (65 aC-8 aC) en una de les seves Odes (I, 11):
 
Carpe diem, quam minimum credula postero.
(Aprofita el dia i confia poc en el futur.)
 
A l’Edat Mitjana tenia la interpretació de: viu el moment, perquè moriràs aviat. En canvi, al Renaixement va canviar subtilment el sentit per dir-nos: viu el moment, perquè envelliràs aviat.

Avui dia, la majoria de gent l’entén com un gaudi dels plaers terrenals: riure, ballar, menjar, beure, fornicar, etc. Però no només es tracta d’això, sinó que també és  un gaudi dels plaers mentals: lectura, cinema, música, etc. i dels plaers socials: parella, família, amics, esdeveniments massius, etc.

Però com sempre, tot canvia sibil·linament. I ha arribat la tecnològica era digital per capgirar-ho gairebé tot. L’únic que no canvia és el  temps que ens queda en el tren de la vida: mai no sabrem en quina estació haurem de baixar definitivament.

Per exemple: la forma de comunicació ha canviat abismalment. Posem per cas: l’amistat. Primer hi havia el contacte físic amb un amic, després el telèfon (només la veu) i ara els missatges (només coneixes el seu estat d’ànim  per les emoticones que t’envia). És obvi: es modifica la presència, i passa de tangible a intangible digital.

I per postres ara arriba el CoVid-19 (sembla el nom d’una cooperativa vitivinícola) i ens confina  gairebé tots a casa.

I què ens ha ensenyat el Co-Vid-19? Simple: que tot és molt fràgil. Que nosaltres som molts fràgils. La majoria ho teníem gairebé tot (dintre de les nostres possibilitats, he! he!) i arriba el virus i ens ho capgira.

Com molt bé diu el doctor en Filosofia Daniel Innerarity: Això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. El nostre món ja va canviar amb la Gran Crisi del 2008 i ens va afectar dràsticament l’economia. Ara el virus ens ha afectat la salut, l’economia, les relacions socials i també la nostra visió de la vida.

Tenia raó Francis Fukuyama amb la seva tesi del  Final de la Història (1992)? Penso que en bona part no. El món sempre continua girant. Sempre explico que, quan Berlín  va ser destruïda el 1945, va caure el món nazi, però va començar el germànic, com una au fènix.

Tancats a casa, potser hauríeu de repensar un carpe diem una mica diferent. No seré jo qui us digui allò que heu de fer (encara sou lliures, tot i que geo-localitzats). Ciro Alegría escrivia: el mundo es ancho y ajeno; potser només hem de mirar el nostre entorn i fer-lo menys aliè, no?

Per altra banda, heu de tenir en compte que el món mai no fa vacances, però nosaltres sí.
 
PS1
Per donar-vos ànims, us passo un magnífic poema totalment fake de Jorge Luis Borges:
 
INSTANTES

Si pudiera vivir nuevamente mi vida,
en la próxima trataría de cometer más errores.

No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.

Sería más tonto de lo que he sido,
de hecho tomaría muy pocas cosas con seriedad.
Sería menos higiénico.

Correría más riesgos,
haría más viajes,
contemplaría más atardeceres,
subiría más montañas, nadaría más ríos.

Iría a más lugares adonde nunca he ido,
comería más helados y menos habas,
tendría más problemas reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata
y prolíficamente cada minuto de su vida;
claro que tuve momentos de alegría.

Pero si pudiera volver atrás trataría
de tener solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida,
sólo de momentos; no te pierdas el ahora.
Yo era uno de esos que nunca
iban a ninguna parte sin un termómetro,
una bolsa de agua caliente,
un paraguas y un paracaídas;
si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir
comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera
y seguiría descalzo hasta concluir el otoño.

Daría más vueltas en calesita,
contemplaría más amaneceres,
y jugaría con más niños,
si tuviera otra vez vida por delante.

Pero ya ven, tengo 85 años,
y sé que me estoy muriendo.
 
PS2
Diuen que els que valorem menys la vida som els que tenim d’entre 25 i 65 anys (l’edat de treballar). Segurament deu ser  cert. M’he fixat que la gent més gran que jo valora moltíssim les plantes: les veuen créixer, les admiren i les acaronen fins i tot. I també valoren molt el fet que cada dia surti el sol: un dia més de vida.
A la Terra Doble hi tenim dos sols i cinc llunes. I allí també hi ha poetes que parlen del carpe diem. Aquí, un d’ells es feia anomenar Jaime Gil de Biedma:
 
NO VOLVERÉ A SER JOVEN

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
 
 
 
 
 
 
 
  
 
 
 
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Xus (Jesús Pacheco i Julià)
Xus
(Jesús Pacheco Julià).
 
Constructor i escriptor. Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs. Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989). Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
Quatre llibres publicats (dos de relats, un de micro-contes i un de poesia) i guanyador d'uns quants premis literaris.
A principis del 2020, sortirà publicada la seva novel·la El Danubi també passa per Praga, guanyadora del Premi de Novel·la Òmnium Vallès Oriental.
04/05/2020

Missatge en una ampolla

01/05/2020

Només sé que no sé res

25/04/2020

Maneres d'amanir un tomàquet

17/04/2020

Breu tractat per marcar millor la població

10/04/2020

Meta-Carpe Diem

02/04/2020

Entre 30 i 80 anys

28/03/2020

La Resistència

21/03/2020

La terra continua girant

14/03/2020

Avui parlarem de la plebs

08/03/2020

There are more (stranger) things

Participació