Irrenunciable... de moment

per Salvador Cardús , 29 de juliol de 2011 a les 00:02 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de juliol de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El corresponsal a Madrid del canal de televisió que tenia sintonitzat explicava les “condicions irrenunciables” que Duran i Lleida havia declarat que CiU posaria per a donar suport a un govern del PP. Després de fer la llista, acabava: “I la condició més irrenunciable de totes serà el pacte fiscal”. Molt bona aquesta: el llenguatge, sovint, acaba traint allò que pensem més enllà del que diem. Perquè, si una condició és “la més irrenunciable”, ja es veu que la resta, només són “irrenunciables” fins a un cert punt... És a dir: que no ens acabem de creure que ho siguin!

No m’interessa ara posar el dit a l’ull de Duran i Lleida o de CiU, ni tan sols a l’ull del corresponsal. El que vull assenyalar és que el veritable problema de la política és si és capaç de transmetre “veritat” o si només transmet càlcul cínic, compromís interessat o falsa retòrica. Per exemple, insistir emfàticament en la condició d’un pacte fiscal, sense precisar els mínims acceptables o els màxims desitjables, no és assenyalar realment cap condició que es pugui presentar com a irrenunciable. No sona a “veritat”. I com que no sona a veritat, fins i tot s’acaba entenent que la idea de “irrenunciable” fa figa des del primer moment.


És el mateix que passa amb el debat del PSC sobre el grup parlamentari a Madrid. M’han decebut molt les darreres declaracions d’Àngel Ros, un dels pocs polítics, amb Artur Mas, que quan parlen –si més no, a mi- les seves paraules em sonen a “veritat”. No pots dir, alhora, que mai no renunciaràs al grup parlamentari, però que ara no toca. Com l’irrenunciable d’abans, la “no renúncia” de Ros, “però que de moment res de res” –potser aquesta feblesa de discurs li ha encomanat en Bustos-, torna a provocar sensació d’engany, d’inconsistència, de càlcul oportunista.

Tot plegat ens porta a la repetidíssima gran frase de Marx -d’un dels germans-, quan afirmava que tenia uns principis, però que si no agradaven prou, en tenia uns altres. Tot, al servei d’agradar. Tanmateix, la veritat, en política, porta afegit un risc enorme, perquè pot posar al descobert una derrota. I els polítics solen pensar que no se la poden permetre mai, una derrota. En canvi, vist des de fora, trobo que res no transmet tanta confiança com el reconeixement d’un fracàs. Per a mi, l’ambició de Duran i Lleida o la de Ros, es construirien sobre la veritat si ens diguessin què representaria per a ells una derrota. Però mentre parlin amb càlcul per estalviar-se el risc de fer visible una hipotètica derrota, no transmetran la confiança que necessiten.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Salvador Cardús
Vaig néixer a Terrassa el 1954. Sóc doctor en Econòmiques, professor de Sociologia, degà de la Facultat de Polítiques, tot a la UAB, i l'únic carnet professional que tinc és el de periodista. No tots els independentistes són, a més, independents: jo sí. Acabo de publicar El camí de la independència.
27/07/2012

Gràcies, ministre Montoro

13/07/2012

Anem passant, d'acord?

29/06/2012

Això només és el principi

15/06/2012

El mirall escocès

01/06/2012

Que hi ha algú més?

18/05/2012

#ignoremmontoro

04/05/2012

#novullpagar, l’entrenament

20/04/2012

Estrelles i tisores

06/04/2012

Calés per càrrecs

23/03/2012

Identitari, tu!

Participació