Fil directe

La premsa del coronavirus

«La pandèmia li ha pres al periodisme una de les poques llibertats que li quedaven, la de sortir al carrer per saber el que els governs maquillen»

per Joan Serra Carné , 1 d'abril de 2020 a les 20:00 |
"La comunicació corporativa i la ciutadana s'estan menjant el periodisme de tota la vida". La frase és manllevada de Ramon Besa i recuperada per Carles Geli en la crònica que li va dedicar al company de diari quan la Universitat de Vic el va investir doctor honoris causa. Besa flirtejava amb la nostàlgia per descriure un periodisme que veu apagar-se, amenaçat per un exèrcit d'obstacles, des de l'ombra dels poders fins a la dèria de la pressa, mala companya de viatge si del que es tracta és de ser rigorosos, patrimoni de l'ofici.

Recuperem la reflexió ara que el coronavirus li ha tret al periodisme una de les poques llibertats que li quedaven, la de sortir al carrer per saber allò que els gabinets de comunicació dels governs maquillen i les xarxes socials vomiten sense context. Per informar s'ha de preguntar, saber, contextualitzar i transmetre. Noves eines, però el mateix periodisme, el que Besa voldria conservar.


Tancats a casa i a mercè dels filtres de governs i empreses, els periodistes fa setmanes que es busquen la vida per relatar una crisi que és sanitària i serà econòmica, també extremadament lesiva per al sector de la comunicació, instal·lat en la precarietat, i ensotat per retallades de sous i acomiadaments temporals. Malden els periodistes per esprémer contactes fiables i actualitzar velles relacions, amb el propòsit final de conèixer el que passa en llocs avui inaccessibles per a la premsa, com hospitals i residències d'avis. El reportatge social és avui la peça més cobejada als diaris.

El confinament ha afegit dificultats a la recerca de notícies i ha facilitat la feina dels qui van guanyant terreny, els comunicadors corporatius. Les rodes de premsa telemàtiques aplanen la difusió de missatges precuinats i els governs, superats per la gestió, han percebut ràpidament els beneficis de la distància. Les repreguntes desapareixen i les dades, utilitzades com jocs de malabars aquests dies, es transmeten en comptagotes. Mentrestant, circulen argumentaris i s'assenyalen responsabilitats alienes, com si de la crisi en poguéssim sortir designant com a culpable el govern del costat i no buscant solucions.


La fiscalització dels errors de les administracions era una feina complexa i avui resulta una tasca titànica. Són tantes les limitacions -i les omissions- que la via més curta per descodificar els missatges oficials passa per agafar el telèfon i dubtar de tot, inclús de les xifres de morts. Els recomptes es posen en quarantena perquè la pandèmia s'ha escampat més ràpid que els càlculs que fan els governs, engolits per una onada difícil d'entomar per a qualsevol sistema sanitari. La vella Europa, la de l'estat del benestar que tant aplaudim quan el necessitem, està aclaparada.

Els periodistes, però, no queden immaculats de l'anàlisi dels fets. A la premsa se li ha d'exigir que comuniqui amb fiabilitat i eviti l'alarmisme. Però també ha de tenir l'habilitat per actuar amb anticipació. I, fins ara, no n'ha demostrat, tot i vantar-se que ja parla per a un públic global, que de vegades és com dir que parla de tot i no hi entén de res. Qui pot dir avui que va fer portades entomant la gravetat del coronavirus quan a la Xina ja era una crisi de primera magnitud?


La pròxima prova de foc serà el relat de la patacada econòmica que ja tenim al damunt. Dels abusos dels mercats en l'anterior crisi només se'n van explicar les conseqüències. Els altaveus mediàtics, que havien d'examinar els poders econòmics i polítics, no van funcionar a ple rendiment fins que la recessió era un fet i els desnonaments es comptaven per milers. Ara proliferen titulars d'ajuts públics mastodòntics per frenar els mals del coronavirus, xifres voluminoses que no ho són tant quan es furga en la lletra petita.

Que la premsa no es torni a penedir de la docilitat mostrada en el passat, una màcula per als diaris, perquè els empetiteix a la categoria de capçaleres previsibles. "Avui s'especula i s'opina més que s'informa", sosté Besa. Mala peça al teler.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
01/07/2020

Diàleg de saldo

17/06/2020

Unitat, paraula desfigurada

10/06/2020

Qüestió de credibilitat

03/06/2020

El mal exemple de Montilla

27/05/2020

Trinxeres al Congrés

20/05/2020

Ara, confiem en els mestres

13/05/2020

Retrocedir

29/04/2020

I les respostes d'esquerres?

22/04/2020

El mirall de Badalona

15/04/2020

Cuidar les llibertats

Participació