OPINIÓ

La fita

«A Europa, qui informa del coronavirus són els titulars de Sanitat i la comunitat científica, mentre que a Espanya aquests darrers són sempre minoria, a la vora dels uniformats»

per Josep-Lluís Carod-Rovira , 1 d'abril de 2020 a les 21:00 |
L'1 d’abril de 1939 s'acabava la guerra iniciada el 1936, amb el cop d’estat militar encapçalat pel general Franco. Aquests dies en fa ja 81 anys. Durant molt de temps, el darrer "parte de guerra" del bàndol vencedor va formar part del corpus literari del franquisme i, gràcies a la seva brevetat, era fàcil de memoritzar: "En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco. Burgos, 1 de abril de 1939".
 

La militarització formal, mental i estètica de l’estat espanyol perdura encara, mitjançant manifestacions molt diverses. Des de la presència militar en celebracions religioses catòliques, la invocació ministerial a sants i mares de Déu, amb condecoracions incloses, o bé donant a les forces armades un paper sobredimensionat en certs àmbits, com ara les conferències de premsa sobre el coronavirus. És aquest un cas insòlit en tot Europa, on qui hi apareix són els titulars ministerials de Sanitat, metges, investigadors i la comunitat científica, mentre que a Espanya aquests darrers són sempre minoria, a la vora del representant de les forces armades, la policia nacional i la guàrdia civil, tots d’uniforme, no fos cas. Al costat d'això, el llenguatge és absolutament militar: guerra, atacar, fer front, presentar batalla, victòria, soldats, el rei el primer soldat, i així anar fent...
 

Per als nostres pares o els nostres avis
, segons l'edat que tinguem, va existir, durant tota la seva vida, una fita simbòlica que marcava, clarament, els límits d’una època, el principi d’una era i el final d’una altra: la guerra. El canvi polític, econòmic, cultural, social, mental, va ser d’una profunditat tan gran que va existir un abans i un després de la guerra. "Això va passar abans de la guerra", "va néixer abans de la guerra", "es va construir abans de la guerra", "és d’abans de la guerra", etc. La guerra ho va marcar tot i, després, tot va canviar i res no va ser igual. Més enllà dels canvis en l'àmbit polític, institucional i legal, es van produir modificacions profundes en els hàbits normals que afectaven de ple la quotidianitat. L'empremta de la guerra va ser tan gran que ja va quedar per sempre. La vida, doncs, semblava tenir només dues etapes, marcades emblemàticament per una sola fita: la guerra, que separava dues èpoques, dos mons.
 

Tot fa pensar que la nostra nova fita, la fita contemporània, no sols aquí sinó arreu del món, serà el coronavirus. I, salvant totes les distàncies, que són moltíssimes, amb certes semblances amb la guerra. Al pas que anem, molta gent tindrà familiars, amics, veïns o coneguts que tindran familiars, amics, veïns o coneguts que hauran estat infectats pel virus i, probablement, que fins i tot hagin perdut la vida. Haurem patit un situació excepcional d'emergència que afecta la totalitat de la població, haurem posat a prova les limitacions materials del nostre sistema sanitari davant tantes urgències acumulades i admirat la qualitat humana i tècnica dels nostres professionals, haurem comprovat les mostres innombrables de solidaritat, constatat la necessitat de proveir-nos d'aliments amb altres freqüències de compra, fruït de la capacitat imaginativa i creadora de la gent, haurem modificat hàbits diaris, après a llegir i escoltar música amb més regularitat, a jugar amb els nens o a distreure'ns amb coses impensables i, també, gaudit de la vida familiar intergeneracional en comú, amb una intensitat mai no viscuda abans.
 
No sabem com serà la vida i el món després del coronavirus
, però serà diferent. Hi haurà també un abans i un després de la maleïda Covid-19, l’impacte de la qual afectarà per sempre les nostres vides. Tant de bo que els poders públics entenguin quins són els àmbits realment prioritaris i no prescindibles en els quals caldrà invertir, en el futur, pensant en el bé comú. Potser el millor de tot plegat seria que fóssim capaços de mirar-nos les coses des d’una perspectiva diferent, més des del punt de vista del gaudi, l’afecte, l’interès cultural, la calma o la utilitat pràctica per millorar la vida que no pas des de l’acumulació de beneficis, capital o propietats. Car tot, en un moment, et serà pres, com assegurava el poeta.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
27/05/2020

La bandera

13/05/2020

Descobrir país

29/04/2020

​Gràcies a la cultura

15/04/2020

Literatura popular catalana

01/04/2020

La fita

25/03/2020

L'Europa «missing»

18/03/2020

L’herència més bruta

11/03/2020

Corona virus, Corinna virus

04/03/2020

Un mitjancer per als «nostres»

27/02/2020

Santi Vila, per exemple

Participació