opinió

Instints d’Estat

«Quan sortim de la crisi del coronavirus, la via autoritària se sentirà més forta que mai, també dins Europa»

per Aleix Sarri , 22 de març de 2020 a les 20:47 |
"Si la guerra se pierde, se perderá principalment por la conducta insensata y egoista de los catalanes".Indalecio Prieto (PSOE), Ministre de Defensa del Govern de la República durant la Guerra Civil.

Mentre la xifra de morts i contagiats augmenta dia rere dia, sembla clar que a Europa, no es pot deslligar la tardana reacció envers la crisi del coronavirus dels segles d'eurocentrisme que portem a sobre.


La no-reacció ni prevenció (ni social ni política) davant la crisi des del moment que esclata a la Wuhan només és la prova que el colonialisme va deixar un pòsit cultural que feia que els europeus i els occidentals ens sentíssim superiors als asiàtics. La sensació que això era simplement una malaltia xinesa -de país suposadament subdesenvolupat- era molt generalitzada fa escasses dues setmanes.

Ara ja és tard, però ens serveix per entendre que afrontem aquesta crisi amb un pòsit cultural i de tradició política indestriable de les reaccions diferents que cada Estat dóna a la crisi – i de quin paisatge quedarà quan superem la tempesta. És com si els governs actuessin per instint. La UE s'ha convertit en un campi qui pugui amb cada Estat actuant pel seu compte, una baixa solidaritat interna i, malgrat les mesures econòmiques, tots esperant que el BCE salvi el dia com va fer amb l'última crisi. Aquest cop amb l'Helicopter Money, fent ingressos directament als ciutadans?


Com deia, les reaccions dels Estats han estat variades. Així per exemple, al conèixer l'esclat del coronavirus la Xina va tapar l'escàndol durant quasi un mes i mig i van silenciar qualsevol metge o oficial que ho denunciés abans de prendre mesures d'excepció ultra-restrictives, tal com diu el manual de les dictadures. I ara, que han controlat la crisi, es dediquen a la propaganda i la venda de material mèdic a Europa. Així, mentre dóna lliçons al món pot seguir oprimint els uigurs, perseguint els tibetans o expulsant els periodistes internacionals de Hong Kong.

Corea del Sud i Taiwan en canvi, països democràtics que donen molta importància a la tecnologia, han fet tests massivament amb gran resultats, contenint la cadena de contagi a gran velocitat. Els casos d'èxit en els que el món s'hauria d'emmirallar però que fins ara només Alemanya copia.


Altres casos paradigmàtics són el de Orban a Hongria, que està a punt d'aprofitar la crisi per aprovar un decret d'emergència que pràcticament és una llei marcial, amenaçant amb 3 anys de presó qui no compleixi amb la quarantena així com aquells qui propaguin informacions "falses" o alarmistes. Com es veia a venir des del principi, l'auge del concepte fake news serà la porta a la censura. L'autoritarisme hongarès, que no ha nascut amb Orban, agafa noves forces i es consolida com a part del paisatge europeu.

La resposta espanyola ha estat també un desastre. Amarada del negacionisme general a Europa fa només dues setmanes, però que a falta dels recursos econòmics que caldrien per afrontar el confinament del país (l'endeutament massiu dels darrers anys passa factura), la resposta espanyola ha estat amanida de tres ingredients propis: ultracentralisme, militarisme i anticatalanisme.

Un error greu de Pedro Sánchez doncs des d'una perspectiva democràtica s'equivoca greument fent apologia de les forces armades i donant-les un rol primordial per resoldre la crisi. L'apel·lació constant a la unitat i al nacionalisme espanyol com a homeopatia de tercera a una crisi que no han sabut evitar, reforça el marc autoritari de la política espanyola i, de rebot, el seu màxim exponent: VOX. Veure cada dia els militars per TV donant consignes a la població posa la pell de gallina, sobretot coneixent l'historial de cops d'Estat d'Espanya i fins a quin punt la jerarquia militar manté una visió franquista de la llei i la unitat de l'Estat. Curiosament, Macron, que també parla de "guerra" obertament, no dóna cap joc als militars.

Per altra banda la negativa a tancar Madrid malgrat els riscos per la resta de ciutadans de l'Estat i pels mateixos madrilenys ha posat de relleu fins a quin punt l'imaginari polític espanyol està basat en l'ultracentralisme que construeixen des de fa dècades i segles.

Tal com recull l'historiador Borja de Riquer en el seu imprescindible 'Anar de debò', el diputat conservador Manuel Duran i Bas ja ho explicava el 1881 "Va penetrando en todas las clases sociales la doble idea de que en Madrid se desdeña en general todo lo que no son intereses exclusivos de la Corte y que sobre todo se tiene mala voluntad hacia Cataluña". Per plaure les èlits de la capital, Pedro Sánchez ha estat incapaç de tancar la comunitat autònoma de Madrid, ha posat en risc la resta de territoris i porta 10 dies rebutjant la demanda del govern català de confinar totalment Catalunya tal com la Generalitat ha fet amb la Conca d'Odèna amb bons resultats. En lloc de posar en valor l'experiència, el govern espanyol ha aprofitat l'estat d'alarma per recentralitzar competències en sanitat i interior.

Mentrestant, la Generalitat autonòmica, depauperada per l'espoli fiscal i les restriccions centralistes de despesa que imposa el govern espanyol, ha proposat l'única cosa que ha cregut sota el seu control: el confinament total del país. Havent arribat tard a reconèixer la magnitud de la crisi (igual com algun dels experts que ara donen mil lliçons als mitjans), la veritat és que el govern català amb el President Torra al capdavant ha fet un cop de timó que de ben segur ha salvat vides i ha ajudat a mentalitzar el país de l'enormitat de la crisi.

El confinament d'Igualada va ser decisiu i des de llavors el missatge ha estat d'un total sentit comú: quedem-nos a casa. Per causes que desconec (falta de recursos?, de preparació?) la Generalitat no ha fet tests massius a tota la població, però el reconeixement que ha tingut de l'abast de la crisi és indubtable. Les setmanes vinents i mesos lamentarem que Catalunya no pugui comptar amb els seus recursos fiscals i no sigui sobirana per dissenyar el seu propi estímul fiscal per protegir treballadors, autònoms i empresaris.

Les crítiques del govern espanyol al president Torra per la seva demanda persistent (i encertada) de confinar totalment el país han esdevingut ferotges. I és en aquest sentit que el llibre de Borja de Riquer és perfecte per entendre la campanya massiva de l'esquerra espanyola contra la Generalitat els darrers dies, atiant els pitjors fantasmes de l'anticatalanisme.

Com si d'un enorme dejà vú es tractés, el discurs anti-Generalitat recorda insistentment tots aquells que com Azaña i Negrín afirmaven que Catalunya va posar pals a les rodes durant la Guerra Civil. Indalecio Prieto fins i tot va dir: "Si la guerra se pierde, se perderá principalment por la conducta insensata y egoista de los catalanes". La realitat, però, va ser la contrària: més de 600.000 refugiats de la resta de l'Estat van venir a Catalunya, 150.000 refugiats interns, 38.000 soldats morts en combat (un 40% del total), 40.000 exiliats definitius, quasi 4.000 edificis destruïts pels bombardejos i milers de morts...

En cas de crisi, cal activar la catalanofòbia, que sempre funciona. El què els fa por en realitat és que, com va passar després del juliol del 36 i com va passar el 17 d'Agost de 2017, Catalunya entri en una fase de pseudo-independència en cas de confinament total, i sigui obvi per tothom que el país es governa millor des de Catalunya que des de Madrid. Per això després de l'obertura de Largo Caballero que va donar plens poders a la Generalitat per actuar, el govern de Negrín (PSOE), quan va traslladar-se a Barcelona va decidir arrabassar quasi totes les competències al govern de la Generalitat i confiscar totes les indústries que la Generalitat havia posat en marxa. Els feia més por la independència de Catalunya que una victòria franquista a la guerra civil.

Les seves paraules de juliol del 38 no deixen marge pel dubte: "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. (...) Antes de consentir campañas nacionalistes que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos".

La situació ha escapat de les mans del govern espanyol i el President Torra, que ha estat injustament criminalitzat i calumniat durant dos anys està demostrant un gran sentit comú (i d'Estat) reclamant el confinament total com proposen els experts. Conforme passen els dies, més obvi és i serà. Alguns hauran de reflexionar els propers dies sobre les conseqüències del suport acrític que brinden al govern espanyol. També sobre el silenci de molts respecte la corrupció dels Borbons.

El món està canviant molt de pressa, i no precisament a millor. Quan sortim de la crisi del coronavirus, la via autoritària se sentirà més forta que mai, també dins Europa. Lluitar per evitar-ho és un deure col·lectiu, i legitimar el nacionalisme espanyol à la Negrín per defensar el govern espanyol i la seva gestió del virus, obre una porta que valdria més deixar tancada i ben tancada.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
09/08/2020

Lluís Puig lliure; Juan Carlos i la legalidad: a la fuga

26/07/2020

Lliçons neerlandeses: de cimeres europees i abjuracions

12/07/2020

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

28/06/2020

10 anys sense l’Estatut: anestesia o independència?

14/06/2020

Es deia Domingo Choc

31/05/2020

​Els Estats tenen futur

18/05/2020

El dèficit fiscal de Catalunya: un tret colonial?

03/05/2020

Oligopolis i províncies

19/04/2020

«Después de Franco, las instituciones»

05/04/2020

Canvi de cicle, o canvi de segle?

Participació