opinió

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

«Res feia pensar que l'apocalipsi s'assemblés a un diumenge a la tarda tediós però aquests dies ens posen a prova a cop de resistència»

per Laura Pinyol , 22 de març de 2020 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 22 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Diumenge migdia, dia 10 del confinament. Notícies, articles d'opinió, actualitzacions de xifres de la crisi del coronavirus en bucle. Diaris digitals, diaris per subscripció, Twitter. En cascada. Segons les últimes dades –les d'avui diumenge, s'actualitzaran al vespre– l'Estat espanyol acumula 1.326 morts (encara posem el nombre exacte, tot i que el pitjor dels auguris diu que en comptarem molts més), 300 més que divendres. La xifra d'infectats supera els 25.000 (aquí ja hi posem exactitud) i hi ha més de 1.600 casos greus a les UCI. És el país amb més afectats després de la Xina i Itàlia.

Una setmana després de decretar l'Estat d'alerta i confiscar –perdó, centralitzar– les competències dels governs autonòmics, el govern central va tardar 72 hores a aplicar mesures dràstiques com evitar que milers de ciutadans de zones metropolitanes es desplacessin a àrees de segones residències; exemple paradigmàtic Madrid, que concentra el 60% del brot, –si bé no l'únic, i a Catalunya també es van produir imatges de desbandada cap a la Cerdanya o les poblacions costaneres– o extremar les mesures de confinament. De fet, el Govern espanyol segueix recomanant anar a treballar, encara que moltes bosses de treballadors no ho facin en serveis essencials.


El govern de l'Estat ha reaccionat davant la pandèmia amb l'orgull del patriotisme. Si ja era prou decebedor comprovar que el cap d'Estat, Felip VI, aprofitava l'avinentesa del caos per deixar anar el que hauria pogut ser la notícia de l'any –renunciant a una herència milionària d'un compte offshore i assumint, indirectament, les corrupteles del Rei Emèrit– Pedro Sánchez ha convertit aquesta crisi en una mena de combat de gesticulació bel·licosa amb un virus mortal. Aquella imatge d'un Quixot lluitant contra els molins.

Les compareixences del President confirmen que no té res a dir, més que empastifar amb demostracions hilarants de nacionalisme una crisi de salut que amenaça del matar el 5% dels contagiats. Exèrcit al carrer. Llenguatge militar. Presència d'alts rangs uniformats en les compareixences informatives. Un eslògan creat a corre-cuita per encoratjar que este virus lo paramos unidos. Unidos, el concepte: l'antítesi de l'aïllament social. El simplisme del nacionalisme banal i orgullós: el vamos com a crit de guerra cec i irracional.


Sembla lluny el punt final d'aquesta situació tan inaudita i es fa estrany viure sine die una vida que altera els hàbits familiars, l'escolarització dels nens i nenes, la relació amb la família més extensa, amb els amics, amb els companys de feina. Res feia pensar que l'apocalipsi s'assemblés a un diumenge a la tarda tediós però aquests dies ens posen a prova a cop de resistència: noves rutines, noves angoixes i més incerteses que mai. Els qui som autònoms –però també els milers de treballadors afectats per ERTOs– afrontem les properes setmanes amb una imprevisibilitat total, posant al límit la gestió de la imprevisibilitat, tement fins quan podrem aguantar.

I és prematur treure conclusions de la gestió col·lectiva d'aquests primer dies però permeteu-me aventurar dues reflexions. Són dies per recuperar l'idea d'un bé comú, la col·lectivitat, l'assumpció d'actituds responsables i exemplificants a favor del conjunt. No cal esperar mesures més restrictives promulgades per les autoritats si el sentit comú i les autoritats científiques advoquen per un confinament total. Fem-ho, potser passats aquests primers dies ja hem comprovat que no és tan fàcil, però és un imperatiu. Pel bé de tothom.


I, l'altre: el bé comú també són els serveis públics. La salut pública, els hospitals, els equips mèdics i d'infermeria que encadenen jornades i guàrdies duríssimes i s'enfronten a la pandèmia des de la primera línia, els investigadors que treballen a contra-rellotge per trobar remeis a la malaltia, els equips de neteja que desinfecten plantes d'hospitals, ambulàncies, carrers, els equips d'emergència. Sentiment de gratitud i reconeixement. Però aquesta no és una visió neutra. El bé comú és una mirada sobre el món. I en moments on la solidaritat i la cooperació són indissociables per trobar la llum al final del túnel cal recordar que la defensa del bé públic també es vota a totes les eleccions i té un contingut altament polític.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
29/11/2020

Herois, ídols i maltractadors

01/11/2020

Ubuntu i el bé comú

18/10/2020

Erradicar el virus de la vanitat

04/10/2020

Agulló i l'espai de comunicació català

06/09/2020

La devaluació de la Presidència

09/08/2020

Una Catalunya republicana sense República

12/07/2020

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

14/06/2020

No és l'educació un dret essencial?

21/05/2020

Lluís Juste de Nin, la mort d’un vitalista

19/04/2020

Tornar a l’escola

Participació