Fil directe

Més enllà dels uniformes

«La crisi sanitària no se superarà amb llenguatge militaritzat, sinó amb solidaritat, civisme i posant els recursos allà on toca»

per Oriol March , 19 de març de 2020 a les 21:00 |
La crisi sanitària, al marge de les cada vegada més preocupants dades de morts i de contagis, ha posat de manifest la fragilitat del sistema. Afegir a l'equació diària un temor real, proper i impregnat d'incertesa com és el coronavirus ha aturat l'economia, ha deixat al descobert la capacitat d'anticipació dels governs i ha variat el dia a dia de la ciutadania. Escoles buides, empreses -no totes- buides, carrers buits, supermercats que racionalitzen l'assistència de clients i incapacitat per posar data al retorn a la normalitat -mirar a Itàlia fa feredat- han alterat el funcionament normal del país a tots els nivells. La crisi sanitària també és econòmica, i acabarà sent -ja ho és- política.

Controlar el pic de contagis és la prioritat, però el més aterridor és l'endemà. Qui garanteix que els llocs de treball que s'estan perdent es tornaran a recuperar amb certa normalitat? Com seran els hàbits dels consumidors després de passar tres setmanes o més tancats a casa? La por haurà arrelat a la ciutadania? I, el més important: els governs, inclòs l'europeu -desaparegut a nivell polític com sempre que hi ha crisis importants, a l'estil de la dels refugiats-, hauran après les receptes de l'última Gran Recessió? L'eslògan "que ningú quedi enrere" és bonic i omple discursos i titulars -l'anàlisi detallat dels plans econòmics és menys lluït-, però la prova de foc arribarà quan els contagis disminueixin i el país, quan sigui, recuperi la normalitat.


Aquest tipus de crisis retraten els comportaments. Els polítics, però també els dels ciutadans. Els principis de les fases incerteses, com demostren les imatges als supermercats de la setmana passada, no generen orgull en termes de consciència crítica d'espècie, per fer servir un concepte de l'antropòleg Eudald Carbonell, a qui aquesta setmana hem volgut escoltar a NacióDigital. En un episodi d'aquest tipus, cal prioritzar la solidaritat, el civisme i que els recursos arribin allà on es necessiten més. Pensar en l'altre, mentalitzar-se que la situació és temporal, que la perspectiva d'estar permanentment a casa és complicada. Però que encara ho és més si es pateix pels ingressos, o si no es té un domicili fix, o si es pot perdre en el curt termini.

Per això sorprèn una certa militarització del pols contra el virus. No només en el llenguatge -dimecres, al Congrés, les metàfores bèl·liques van ser una constant, tant des del govern espanyol com des de l'oposició, i Emmanuel Macron ha fet servir termes similars des de França-, sinó també en la imatge que suposa veure tipus uniformats, amb moltes condecoracions, a la roda de premsa diària de la Moncloa. Cal fer servir l'exèrcit per superar una crisi com aquesta? És probable que sí, perquè qualsevol recurs públic ho és. Cal que cada dia es s'elogiï la seva tasca des de la Moncloa? Potser no seria necessari. Especialment perquè aquest desplegament no hagués calgut cap desplegament de forces armades si el contagi s'hagués frenat escoltant més els experts i atenent el cas italià. Mirar el mapa hauria ajudat a ser inflexible des de l'inici.


Les jornades que venen seran dures, potser més que fins ara. I això serà així perquè el sistema sanitari arribarà al col·lapse la setmana vinent. A l'Hospital d'Igualada, per exemple, hi ha vuit llits a la unitat de cures intensives (UCI), insuficients pel que vindrà. Encara que els recursos de la sanitat privada, ja en mans públiques, es posin a funcionar pel bé comú a ple rendiment, sense confinament el sistema entrarà en "col·lapse" en els propers dies. Així ho diu, per exemple, l'informe dels epidemiòlegs que té el Govern de Quim Torra damunt la taula, i així ho testimonia la corba de contagis. Possiblement el sistema no està pensat per combatre una crisi inusual com aquesta, però cal greixar-lo perquè respongui al màxim quan toca i no es vegin les costures de les retallades de l'última dècada, que van arribar tant de la Moncloa com des de Palau.

Per tant, en aquesta crisi no tots els uniformes valen el mateix. Pesen més els dels metges i metgesses, d'infermers i d'infermeres, que no pas dels de militars que netegen infraestructures que haurien d'estar tancades des de fa dies. I la tendència hauria de sobreviure al virus, quan es facin pressupostos i quan es vagi a votar. És bonic, solidari i netejador de consciències aplaudir la sanitat pública cada dia a les vuit del vespre, però encara ho és més evitar que tornin les retallades. És entranyable veure que hi ha empreses amb grans beneficis que col·laboren en la manufactura i repartiment de material, però cal assenyalar aquelles que -en paral·lel- aprofiten per alleugerir el nombre d'empleats i pensar en com maximitzar els guanys en el curt termini.  Aquest confinament ha de servir, també, per tenir memòria quan tot hagi passat. La mateixa memòria que no s'ha tingut amb els efectes de la crisi del 2008.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Oriol March
Cap de Política
Ha estat periodista de la secció de Política del diari Ara durant sis anys i des del 2016 forma part de la redacció de NacióDigital. És autor dels llibres Los entresijos del procés (Libros de la Catarata, 2018), Per què sí a la independència? Conversa amb Carme Forcadell i Muriel Casals (Deu i Onze, 2013), i Què pensa Josep Maria Vila d'Abadal (Dèria Editors, 2012). A Twitter és @orimarch
28/05/2020

Negociar amb «colpistes»

21/05/2020

Coalicions en alarma

14/05/2020

Reconstruir sense diàleg?

07/05/2020

Rebrot electoral

02/05/2020

El món que vindrà

23/04/2020

Honestedat i competències

16/04/2020

Dir la veritat

09/04/2020

Pactes i imprudències

02/04/2020

L'èxit d'un xantatge

26/03/2020

Ningú podrà amagar-se

Participació