OPINIÓ

Postals de confinament

El confinament ha portat a les ciutats alguns aspectes de la vida de poble: conèixer els veïns, sentir els ocells, passar l’estona sense mil plans per fer.

per Elisenda Rovira , 17 de març de 2020 a les 23:59 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L’E. em comenta de passada que ha preguntat a la seva veïna, que és molt gran, si es troba bé i si necessita res. Li responc, mig en broma, que si això no ho hagués fet en aquest poble tediós, sinó en algun barri de la metròpoli a mig gentrificar, d’una acció així se’n diria «xarxa de cures» i fins i tot tindria un hashtag a Twitter.

El confinament ha portat a les ciutats alguns aspectes de la vida de poble: conèixer els veïns, sentir els ocells, passar l’estona sense mil plans per fer. Però no hi ha dut tots els avantatges, és clar. Tenir més metres quadrats -allà on l’encariment de l’habitatge també s’ha notat, però menys que a les capitals- i el bosc ben a prop és, en dies així i sobretot si tens gos, més valuós que mai.


Penso en l’home que s’ha confinat a dalt de La Mola, tot sol, per tenir cura dels burros que habitualment carreguen el menjar fins al restaurant de dalt. En estrelles mediàtiques que, davant de símptomes incipients, potser creient-se imprescindibles, han preferit seguir al peu del canó que no pas protegir la gent que treballa amb ells. En amigues que han de ser mares d’aquí a pocs dies en la incertesa absoluta. En la meva àvia que perd la memòria i no entén res del que passa.

Hi ha dobles confinaments invisibles: les presons, els CIE, els camps de refugiats. Cent interns de Brians van començar divendres passat una vaga de fam en contra de les mesures restrictives que se’ls imposen i davant del perill que corren en un espai tan limitat. Lesbos va irrompre de nou a l’agenda mediàtica fa pocs dies, però ara ha tornat a caure en l’oblit: el pou dels drets humans d’Europa és un altre cop invisible als mitjans.


Si "allò personal és polític", està clar que quedar-nos tancats també ho és. Poder fer teletreball, seguir cobrant una nòmina, no tenir infants o persones grans a càrrec, o tenir accés a la sanitat pública són ara mateix autèntics privilegis -per no parlar de tenir un sostre i de poder omplir la nevera, ni que sigui amb prudència. Siguem-ne conscients i recordem-ho quan tot això passi.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Elisenda Rovira
Elisenda Rovira (Sant Llorenç Savall, 1985) és periodista. Actualment treballa com a editora i coordinadora de Mèdia.cat, l'observatori crític dels mitjans de comunicació impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. Ha fet televisió, ràdio i premsa i ha treballat en la comunicació d'organitzacions sense ànim de lucre i institucions. Col·labora en alguns mitjans escrivint i parlant sobre comunicació, política i transformació social. A Twitter: @elisendarovira.
29/04/2021

Ara que els ultres us sorprenen

04/03/2021

Els pobles-parc temàtic

15/02/2021

La quarta força

04/02/2021

Fer els deures com Lídia Heredia

02/04/2020

Tornar a la «normalitat»

17/03/2020

Postals de confinament

04/02/2020

Miquel Montoro, Broncano i l'urbansplaining

21/01/2020

Barcelunya i el Delta

14/01/2020

L'alineació vergonyant de la Supercopa a l'Aràbia Saudita

25/12/2019

Conte de Nadal per a descreguts

Participació