No entendre res

"Tanta tecnologia i tan poc que ens hem parat a saber gestionar el mal més vell de tots els temps"

per Marta Casadesús , 10 de març de 2020 a les 21:10 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha notícies que s’instal·len a l’ànima. Notícies que queden més o menys lluny però que per la seva naturalesa tràgica són difícils de pair. Impossibles d’entendre, perquè el pou negre i que no sembla tenir fons el qual alguns travessen no es pot imaginar. D’aquí la tristesa, també, al saber que tot és tan gran. Un dol que et guardes en un lloc petit dins teu i que pesa, però que no dius, per respecte i perquè en això d’expressar emocions la veritat és que no hi tenim gaire pràctica. Un dol, però, que viu també en l’ambient de la forma més global i que trobes als racons de la ciutat, en la pols dels camins, a les branques dels arbres. En les ànimes d’aquells que els toca viure’l i en les cares dels que són capaços d’interessar-se per les dificultats dels altres.

Una sensació, en el fons, d’incomprensió. Tanta tecnologia i tan poc que ens hem parat a saber gestionar el mal més vell de tots els temps. I la incomprensió et porta al bosc, perquè et cal aire. Caminar, caminar. Respirar fons. Observar l’entorn. La natura, implacable, és el millor exemple de bellesa i brutalitat, dues cares de la mateixa moneda que es mostren i s’executen sense més contemplacions. Flueixen i rebroten aliens a la tristesa, la roda gira imparable. Lliçons salvatges. Formigues en un món de depredadors. Sum vermis et non homo. I, com a resposta a la incomprensió, amarar-se de totes les postes de sol, notar el fred que arriba al capvespre, o la pluja si s’escau, perquè al capdavall la vida és això: un paisatge que asserena alhora que embat contra allò que li fa nosa. La serenor que desperten els corriols l’aconsellaria de forma sincera a tots aquells que necessiten reposar, fer una pausa, agafar aire. Caminar amb els que no hi són, d’una forma o una altra, és una bona teràpia.


Davant teu apareix una ampla pista de desembosc, per posar un exemple petit. Llavors la pròpia teràpia esdevé nostàlgia al buscar uns arbres que no hi són. La serenor es transforma en ràbia davant d’un canvi que no entenem ni volem, però, a diferència d’altres, és un canvi evitable. Vet-ho aquí la gran diferència. Aquell pi tallat. Aquell bosc cremat, delmat, àrid. Aquella nostra terra, ara consol, però demà erma.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Marta Casadesús
Més que tenir arrels, és l'aigua del Llobregat que corre per les meves venes, per això en ressegueixo sovint el curs i n'exploto diàriament l'energia per moure algun teler. De moment dedico el meu temps lliure a expressar-me, emprant totes aquelles eines que tinc a l'abast. Però si no em trobeu davant l'ordinador, busqueu-me enmig dels arbres. Crec en la cultura com un acte revolucionari, en la innovació com a motor de tot plegat i en la ironia com la millor manera de veure el món. No voler utilitzar etiquetes m'impedeix definir-me amb més precisió: les fronteres només són mentals.
10/03/2020

No entendre res

24/12/2019

D'etiquetes

30/10/2018

Reciclar-se

18/06/2018

Mestres locals

25/02/2018

Turistes

30/10/2017

El tríptic de la llet

21/08/2017

Quan elles anaven a la fàbrica

14/05/2017

Cor de Mallerengues

26/02/2017

Nous veïns

23/10/2016

Les noves espècies

Participació