opinió

Una taula que parla

«Perpinyà també va ser un símbol. Però, darrere d'aquest símbol, ens cal molt més contingut»

per Jordi Cabré , 9 de març de 2020 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
A la foto hi surten Torra i Sánchez, i un grapat de consellers i ministres i persones enviades en nom de. Però després hi ha el sota la taula, les persones que no hi són sense ser-hi: per una banda, el PSOE té la pressió ideològica dels seus barons i del PP. També de Vox. Persones i formacions que belluguen la taula cap a una banda, diguem-ne línia dura, diguem-ne línia intransigent, provant de fer decantar la negociació a favor dels interessos de la unitat d'Espanya.

La part catalana, per la seva banda, té l'invisible però omnipresent president Puigdemont bellugant la taula, com la consellera Ponsatí i les declaracions que se li deleguen, o les entitats com Òmnium o l'ANC, o fins i tot "els d'Urquinaona". Tots aquests belluguen la taula cap a escenaris on, com a mínim, s'accepti un referèndum d'autodeterminació i l'amnistia per als presos. Ara, per començar, Puigdemont demana que es comparteixi un diagnòstic: Catalunya és una nació. No és una quimera, no és un gest impossible: són les mateixes paraules de Sánchez, no fa gaire mesos.


La pregunta és com s'entén una nació sense dret a l'autodeterminació, o amb les competències en quarantena i limitables en tot moment (i amb qualsevol excusa) pels poders especials que s'han conferit al TC, o amb l'espasa de Dàmocles del Codi Penal apuntant als dirigents independentistes del passat i del present (i del futur). Hi ha algú més, sota la taula? O damunt la taula? Evidentment, sí: els tribunals espanyols que encara persegueixen judicialment (i econòmicament) molts implicats en el procés. I més enllà d'això, hi ha algú ja no a sota, o al damunt de la taula, sinó al voltant? Algú que estigui formulant possibles sortides per veure si són acceptades per ambdues parts o fins i tot obligant, com en tota mediació imposada, ambdues parts a transigir?

El tempo, el to, el contingut d'alguns plantejaments i l'atmosfera creada des de fa setmanes ho poden fer sospitar: que el públic de l'espectacle sanguinari de Ferdinand (és a dir, algun observador internacional) hagi decidit intervenir per a aturar l'escalada. Una escalada que, al meu criteri, portava a una confrontació directa i dura (tot i que segurament breu). Hi ha aquesta possibilitat i després hi ha la contrària, gens descartable: que estiguem sols. Que tot plegat sigui una comèdia, una enganyifa (en paraules de Ponsatí). Que ambdues parts només estiguin guanyant temps per a refer-se d'un empat esgotador, com els boxejadors quan s'acaben abraçant perquè no poden més i necessiten simplement aguantar-se drets. Podria ser, perfectament. En aquest cas, però, estaríem només descansant davant del proper so de la campana. Guanyant raons, creant atmosferes, recopilant avals, tal vegada minimitzant costos. Fent una mica el préssec, marejant la perdiu, desconcertant l'adversari mentre s'agafen forces.


Tant en un cas com en l'altre, no oblidem dues coses: l'Estat té una esquerda gran, i els últims escàndols de la monarquia només en són un símbol (per a això estan els monarques, per a fer de símbol de tot el que representa un Estat com l'espanyol). Però l'independentisme també en té una, d'esquerda: el seu relat ara mateix és el d'un moviment que s'arronsa en el moment clau. Un moviment feble, encara perdedor, encara sense fe en si mateix o en les seves forces (amb raó o sense).

Té una feinada immensa, per tant, per a demostrar (demostrar-se) el contrari. Perpinyà també va ser un símbol. Però, darrere d'aquest símbol, ens cal molt més contingut. Possiblement no l'acabem de veure clar fins que les urnes, les de la tardor, ens indiquin com anem d'ànims i de rumb. Però, també possiblement, la mateixa taula bellugadissa ens ho acabi dient tota sola. Com un tauler de ouija, com un moble parlant. Com un element d'attrezzo.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Cabré
Escriptor, advocat, expert en gestió pública. Col·labora en diversos mitjans escrits i audiovisuals. El seu últim llibre és Canvi cultural: retrat d'una generació, a edicions Pòrtic. A Twitter: @jordicabre.
09/03/2020

Una taula que parla

24/02/2020

L'espai postconvergent

10/02/2020

Ministeri de Defensa i Cultura

27/01/2020

Màgia i pragmatisme

14/01/2020

Victòria i justícia

31/12/2019

No desaprofitar l'ocasió

23/12/2019

No desaprofitar l'ocasió

17/12/2019

Som a l'any 31 o a l'any 78?

03/12/2019

Museu de Cera

18/11/2019

Ho hem normalitzat

Participació