OPINIÓ

​De les àvies, la revolta

«Toca reconèixer totes les dones que ens han llegat aquesta força transformadora, aquesta inconformitat pels rols i els estereotips, aquesta ànsia de llibertat»

per Laura Pinyol , 8 de març de 2020 a les 19:25 |
La meva àvia Irene va néixer l'any 1923. Va viure la guerra, recordava fins l'últim dia la nit que van endur-se el seu pare i no va tornar, i la seva mare es convertia en una vídua que havia de pujar sis filles i dos fills. Es va casar amb el meu avi Francisco, que havia arrendat una finca –La Florida–, un home menut de talla però ambiciós; les males llengües li deien el Barata pobre perquè es relacionava amb el Barata, un dels propietaris rurals més poderosos i rics del país.

El meu avi va muntar una granja de gallines i la meva àvia va obrir una parada al mercat, al centre de Terrassa. Com que aleshores les distàncies eren llargues, l'àvia va voler-se treure el carnet de conduir. I anava amb un dos cavalls, amb pantalons i sent una de les poques dones de la seva època que ho fessin. Però quan jo la vaig conèixer, l'àvia ja no conduïa. Deia que n'havia perdut el costum. Una vegada –aquestes coses passen als pobles– a la xarcuteria em van explicar que el meu avi no la deixava conduir i tenien baralles. I que ella, en un atac de ràbia, li va estampar el cotxe contra una morera. No n'he tret l'aigua clara. Però alguna cosa deu tenir de cert.


La meva àvia Vicenta en farà 94 d'aquí quinze dies. Està fent rehabilitació per una caiguda i, com que és més tossuda que una mula, se'n sortirà perquè diu que l'hospital és una màquina d'atrofiar el cap i vol tornar a casa. L'àvia sempre ha donat mostres de caràcter fort. De petita es va presentar un dia a casa amb els cabells curts, tipa dels embulls. El disgust que va tenir son pare, amb la petita de casa. I la seva mare, que se'n planyia, d'aquests estirabots caparruts. Es va casar amb el meu avi Lluís, que va fer la guerra amb la penúltima lleva i, després, el servei militar per acabar-li de prendre la joventut; era set anys més gran i un home molt elegant. S'estimaven molt, però es rondinaven. Redena, Vicenta, deia el meu avi. Ell va ser auxiliar de farmàcia i la meva àvia era la planxadora de Ca n'Aurell. Tenia al quarto de reixa una gran taula per planxar, embolicava la roba amb un paper de seda marró i també emmidonava tapets de sobretaula. I tot el dia hi havia gent del veïnat que entrava i sortia.

Sempre m'han explicat que el meu avi, un cop jubilat, li va fer molt efecte que li diguessin de passejar el cotxet per anar-me a recollir a mi a la guarderia. Llavors els homes no ho feien. O, almenys, els homes de la seva edat. I, altres coses que feia el meu avi, era ajudar la meva àvia amb els tapets emmidonats: posava les agulles per estendre'ls i fixar-los sobre una planxa de poliexpan folrada amb un llençol de cotó. Recordo entretenir-me recollint agulles de cap d'entre les juntes de les rajoles. I que em deien que no ho havia d'explicar, que l'avi ajudava l'àvia. I mutis, doncs.


Les meves dues àvies han estat dones treballadores. Treballadores fora de casa, per compte propi, vull dir, perquè les dones, de treballadores, n'han estat sempre: al camp, portant la casa i la família, i les ventrades de criatures, fent tasques de cura, a les fàbriques. La meva àvia Vicenta va començar a Cal Reig, que era un taller de manyans, de les 6 del matí a les 8 de la tarda; tenia 15 anys. La meva àvia Irene també, fent de mitjaire, a Cal Manent, abans de fer feines a la granja: el primer cop que va haver de matar un pollastre: li va quedar el cap entre les tisores i les mans i la resta se'n va anar corrent, espargint sang per tot arreu.

Avui celebrem el Dia Internacional de les Dones, reivindiquem la igualtat efectiva entre homes i dones, el dret al treball i a la independència econòmica, denunciem el sexisme i exigim una societat lliure de les múltiples formes de violència masclista. Avui,  alcem la veu, enumerem el problema amb estadístiques i il·lustrem amb múltiples històries que som lluny de la igualtat (la bretxa salarial encara és d'un 24%, més de 6.000 euros l'any entre el sou d'un home i el de la dona; fan el 63% del treball no remunerat i el 70% del treball domèstic); encara que s'avanci una mica cada dia. I treballem i hem de treballar per un feminisme subversiu que aspiri a canviar-ho tot i no només de fer de veu de la consciència. Un feminisme global que és l'única via per l'acompliment dels drets humans, que ha d'implicar per igual les dones i els homes –i les nostres filles i els nostres fills– per construir un futur millor. 


I, per això avui, que és 8 de març, toca reconèixer totes les dones que ens han llegat aquesta força transformadora, aquesta inconformitat pels rols i els estereotips, aquesta ànsia de llibertat. El meu reconeixement és avui per la meva àvia Irene, que va morir-se enyorada de somnis que només eren al seu cap i que l'alzheimer els hi traspuava a estones, amb idees inconnexes i evocadores. Vam il·lustrar l'esquela amb una imatge d'ella anant en bicicleta i els cabells al vent, amb uns ametllers al fons, una imatge de felicitat. Li fèiem justícia. I la meva força és també la de la meva àvia Vicenta que mentre rondina carrega d'energia aquest motor per viure.

D'elles, el relleu, el testimoniatge i la revolta.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
09/08/2020

Una Catalunya republicana sense República

12/07/2020

PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme

14/06/2020

No és l'educació un dret essencial?

21/05/2020

Lluís Juste de Nin, la mort d’un vitalista

19/04/2020

Tornar a l’escola

22/03/2020

Quedem-nos a casa. Encara que sigui difícil

08/03/2020

​De les àvies, la revolta

23/02/2020

​Del «sit and talk» a la negociació

09/02/2020

...potser sí que està una mica preocupat, el rei

26/01/2020

522 morts en silenci

Participació