There are more (stranger) things

«Per això, hauríem de fer un ús racional de les noves tecnologies, no hauríem de perdre el temps mirant sèries i pel·lícules dolentes i hauríem de llegir més llibres bons (i no cal que siguin en anglès).»

per Xus (Jesús Pacheco i Julià) , 8 de març de 2020 a les 16:26 |
DES DE LA TERRA DOBLE, per Xus
 

Padawans: de tots és conegut que Sant Agustí va quedar molt estranyat quan va veure Sant Ambrosi (340-397) llegir en un complet silenci.

Escriu Agustí: “Quan Ambrosi llegia, els seus ulls es desplaçaven sobre les pàgines i el seu cor en buscava el sentit, però ni la seva veu ni la seva llengua es movien.”


I és que fins llavors sempre s’havia llegit en veu alta, especialment la Bíblia. A part, Ambrosi ja era rhetor i, per tant, estava acostumat a llegir de les dues maneres.

Ara feu una senzilla prova de lectura: llegiu un poema de Salvador Espriu, per exemple. Primer en silenci i després en veu alta. Veureu com tot es configura d’una manera més rodona si el poema és llegit en veu alta. És evident que un poema recitat o declamat sempre hi guanyarà molt més.


Per altra banda, suara parlava amb un amic meu que estava molt cofoi d’haver acabat de llegir en anglès The Pillars of the Earth de Ken Follett.

Li vaig preguntar amb sorna:
-I per què no has mirat la sèrie? I així t’estalvies de llegir el totxo?
-Perquè volia llegir-lo en anglès, i sobretot no vull que m’imposin les cares dels protagonistes. Ho vull imaginar tot jo, ho entens?
-I tant que ho entenc. També faig el mateix.

Les grans plataformes no paren d'estrenar pel·lícules i sèries per al nostre oci. Algunes són excel·lents, altres són bones, algunes fluixes i la majoria són molt dolentes. El món del cinema sempre ha estat així, i el del llibre, també.

Com tots sabeu, NO hi ha molts arguments literaris i la gràcia rau en saber-los combinar bé, amb el to adequat al tema tractat.

Si apliquem la metodologia clàssica hem de tenir un argument, un tema i uns personatges determinats. Heu de pensar que la Literatura actual no és més que la desintegració total de la Retòrica clàssica (Ambrosi inclòs). No ho dic jo:  ho diu un gran mestre meu que ja no està entre nosaltres.

Si apliquem la teoria narrativa postmoderna, no ens caldrà res de l’anterior, perquè tot serà el mateix, però molt més fragmentat i complex.

Si us hi fixeu bé, tot es redueix a un sol argument que és el desenvolupament d’un conflicte que s’ha de solucionar (el pas del 0 al 1, en digital). La dona (o home) en contra  de tot: contra una altra dona (o home), contra la societat, contra la natura, contra si mateixa, contra les màquines o contra allò sobrenatural. Tota la resta és circumstancial.

Tot aquest argumentari anterior és perquè els científics trobin d’una vegada un algoritme ficcionari que faci llibres, pel·lícules i sèries. La cara negativa d’això és que els escriptors i els directors es quedarien sense feina, ai làs!

Aquesta idea d’algoritme ficcionari ja la va desenvolupar l’escriptor J.L. Borges en un parell de contes seus: la infinita i continuada combinació de lletres podrien arribar a escriure el Quijote.

Però Borges només parla de lletres. I jo parlo d’imatges. Una infinita i continuada combinació d’imatges (triades per un súper ordinador quàntic) podria crear pel·lícules o sèries interactives com Els pilars de la Terra, o com Joc de Trons, no? Podríem triar la cara i el cos dels protagonistes. També podríem triar el grau de carnalitat en les escenes amoroses o el de sang en les de guerra, com quan triem un filet en un restaurant (saignant o trop cuit).

Però sempre ens faltarà un detall: there are more things. En el Hamlet de Shakespeare, Hamlet li diu a Horatio:

"There are more things in heaven and earth, Horatio, than are dreamt of in your philosophy" (Hi ha més coses en el cel i en la terra, Horaci, de les que son somniades en la teva filosofia).

I què vull dir amb tot això? Molt senzill: ens faltarà l’inefable. Allò que no es pot explicar ben bé ni amb paraules ni amb imatges. Allò que ens conforma com a humans. Allò que juntament amb l’esperit crític i filosòfic, ens ajuda a discernir tot allò de bo que té la nostra societat.

Per altra banda, la fi de l’humanisme (en la seva idea tradicional) és palpable i irreversible. Si Ambrosi va ser un dels que el va començar, nosaltres hem d’intentar salvar-lo, d’allargar-li la vida.

Per això, hauríem de fer un ús racional de les noves tecnologies, no hauríem de perdre el temps mirant sèries i pel·lícules dolentes i hauríem de llegir més llibres bons (i no cal que siguin en anglès).

Potser així arribarem una mica més tard al Brave New World, que profetitzava Huxley.
 
PS
Si voleu, padawans, també podeu llegir aquest article en veu alta. Potser there are more stranger things.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Xus (Jesús Pacheco i Julià)
Xus
(Jesús Pacheco Julià).
 
Constructor i escriptor. Nascut a Gualba el 1964. Viu a Sant Celoni. Jugador d'escacs. Paleta de tota la vida, amb una empresa pròpia que va continuar la del seu pare.
Llicenciat en Filologia Castellana (1988). Llicenciat en Filologia Catalana (1989). Dos cursos de Doctorat (1991-1992).
Quatre llibres publicats (dos de relats, un de micro-contes i un de poesia) i guanyador d'uns quants premis literaris.
A principis del 2020, sortirà publicada la seva novel·la El Danubi també passa per Praga, guanyadora del Premi de Novel·la Òmnium Vallès Oriental.
04/05/2020

Missatge en una ampolla

01/05/2020

Només sé que no sé res

25/04/2020

Maneres d'amanir un tomàquet

17/04/2020

Breu tractat per marcar millor la població

10/04/2020

Meta-Carpe Diem

02/04/2020

Entre 30 i 80 anys

28/03/2020

La Resistència

21/03/2020

La terra continua girant

14/03/2020

Avui parlarem de la plebs

08/03/2020

There are more (stranger) things

Participació