opinió

Crònica d’una tarda de dilluns qualsevol a Dresden

«Em pregunto si hi ha algú a Europa que realment vulgui acabar amb l'extrema dreta i tingui alguna idea de com fer-ho»

per Maria Vila Redon , 2 de març de 2020 a les 22:06 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de març de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Tot just fa dues setmanes que Pegida (Patriotes europeus contra la islamització d'Occident, per les seves sigles en alemany) va celebrar a Dresden una de les manifestacions més nombroses de la seva història. L'excusa de la convocatòria era que aquella era la manifestació que feia 200, però tothom era ben conscient que l'objectiu no era un altre que commemorar -a la seva manera d'ultradretans, evidentment- els 75 anys del bombardeig aliat que va arrasar la ciutat per complet, amb la guerra pràcticament guanyada.

Avui, com gairebé cada dilluns, els ultradretans es troben a les 18h la Neumarktplatz de Dresden. El lloc no és casual: allà hi ha la Frauenkirche, preciosa i majestuosa, un dels últims edificis a ser reconstruïts després del bombardeig a causa dels recels de la RDA per les coses religioses. La creu que la corona va ser un regal del fill d'un dels pilots anglesos que va bombardejar la ciutat.


També com cada dilluns, Dresden Nazifrei (Dresden lliure de nazis) convoca una contramanifestació que acaba el seu recorregut a la Neumarktplatz. La majoria són gent jove -cosa que contrasta amb la manifestació de Pegida- amb la típica pinta esquerranosa que és comuna a tota Europa. Però també hi ha famílies amb nens i persones grans, algunes sota un cartell que diu "Omas gegen Rechts" ("Àvies contra la dreta), processisme internacional. Tothom camina a pas lleuger: el petit camió que encapçala la manifestació mentre va arengant el personal i reproduint musicota fa via, i hem de creuar la ciutat per arribar a la manifestació de Pegida.

A la manifestació antiPegida, tothom camina resignat i buscant conversa amb el del costat per distreure's una mica. És ben bé un dels cartells que han fet circular per la convocatòria: "Acabem amb Pegida i així podrem tornar a les coses boniques". Se m'apropa la C. amb el seu fill de tres anys, que ja ha estat gairebé a tantes manifestacions com ella -ella mai havia anat a manifestacions abans de venir a viure a Dresden. Fa tota la pinta de votar Els Verds.


Ja a la plaça, una noia reparteix fulletons en record de les 10 persones, amb noms i cognoms i lletra gran, assassinades per un neonazi a Hanau. A l'altra cara hi ha una crida a l'autodefensa dels migrants i la solidaritat quotidiana. El soroll augmenta, i una banda de carrer de la contramani amenitza la vetllada mentre els manifestants de Pegida esperen els discursos. "Les manis en 'contra' de són difícils", em diu la C. La música es va intercalant amb discursos des del camió que liderava la contramani. Alguns són enllaunats, de manual, com dient estem fins als nassos d'aquesta rutina.

La posada en escena final és endreçadíssima: en un costat l'extrema dreta; els contramanifestants al marge de la plaça i darrere d'una tanca. Uns amb banderes alemanyes i alguns crits tímids de tant en tant, els altres amb soroll de tota mena que s'alternen amb càntics i discursos. Molta policia repartida per la plaça però cap cordó policial, de manera que qualsevol pot passar d'un cantó a l'altre sense cap impediment. La llibertat d'expressió at its best (or at its worst).


Quan marxo, el senyor de l'escenari de Pegida està parlant (o cridant) sobre les energies renovables davant d'un públic atent malgrat el soroll, i després de repartir estopa contra els contramanifestants. Paisatge de Dresden una tarda de dilluns qualsevol. Ja al tramvia, em pregunto si hi ha algú a Europa que realment vulgui acabar amb l'extrema dreta i tingui alguna idea de com fer-ho -o com intentar-ho.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Maria Vila Redon
Advocada. Escric i xerro on em deixen, i com a bona catalana faig coses. Em molesta especialment que les circumstàncies m'obliguin a defensar posicionaments que en una situació de normalitat no defensaria, però suposo que ja es tracta d'això. Viure és prendre partit, i a vegades m'espanto si veig que em modero.
22/01/2021

El decret de desconvocatòria

30/10/2020

La gestoria de plaça de Sant Jaume

02/10/2020

La repressió que salva

03/07/2020

Militar per Catalunya

11/06/2020

«Qui s'han pensat que som, nosaltres?»

10/05/2020

​Cientifisme autoritari

16/04/2020

​Denúncies i experts

30/03/2020

«Covid-19 i autoritarisme»

16/03/2020

El virus en un país federal

02/03/2020

Crònica d’una tarda de dilluns qualsevol a Dresden

Participació