Ens tornaran a enganyar: abans amnistia i després parlar

«Estimo el diàleg com a base de democràcia. Però no me’n fio de la taula de negociació entre els Presidents Torra i Sánchez»

per Anton Monner , Gandesa, 24 de febrer de 2020 a les 10:03 |
Sense diàleg mai pot existir la democràcia. El pilar essencial democràtic es basa en la llibertat de les persones; cadascú pot pensar el cregui convenient i pot expressar la seva opinió amb total llibertat.

El contrast d’opinions és l'essència i la seva discussió raonada aporta la llum pel bon enteniment entre les persones i les comunitats. Sense debat mai no s’arriben a resoldre els criteris distints i punts de vista relatius a les diferències substancials.


El que vivim actualment és una autocràcia mig amagada que se li pot dir el nom que se’n vulgui però està totalment allunyada de la vertadera democràcia quan les llibertats estan coartades i dirigides, obviant el contrast d’opinions.

Per sort, l’actual govern espanyol vol restablir el diàleg, tantes vegades demanat per la part catalana; lloat diàleg! Mai no s’arriba tard encara que en el temps les postures s’hagin radicalitzat i siguin tant divergents.


Queda enlaire la pregunta següent: quants cops s’ha iniciat diàleg entre Catalunya i Espanya i un cop establert s’han complert els compromisos signats? La meva resposta és escèptica; el món està carregat de bones intencions i sempre existeixen persones que creuen en el diàleg. Però quan s’ha provat en tantes ocasions resulta difícil creure que aquesta vegada serà diferent perquè “el peix sempre torna al mar per poder sobreviure”.

Una cosa és la voluntat i l’altra les consecucions que per raons que tothom coneixem, i han estat marcades per la història des del segle XVII fins avui, mai han acabat amb la resolució requerida. Poden existir signatures, acords i bona voluntat momentània però per les raons que siguin mai es compleixen; sempre sorgeixen entrebancs que ho impedeixen.


En l’actual democràcia, lleugera com el paper, amb els canvis de governs antagònics de dreta o d’esquerra, sempre es barallen per Catalunya com a fons, per guanyar eleccions a Espanya venent catalanofòbia. Quan és el PP el signant, el PSOE l’acusa i quan son els socialistes, la dreta s’encabrita. I sempre els catalans en sortim perdent; en democràcia s’acusen els uns als altres i es fan servir els mètodes que tenen al seu abast, siguin democràtics o no, com ha estat la repressió i l’actual bel·ligerància del poder judicial sobre el procés. I altres vegades hem vist com un Primo de Rivera o un Franco, provoquen un cop d’Estat contra la democràcia i, amb la força, i si convé amb sang, tot canvia de blanc a negre amb pocs instants. Mai no s’han complert els acords; sempre el bàndol poderós els ha desbaratat.   

Després de tant enrenous i atacs directes a la democràcia des de la política servint-se de la justícia, el vertader diàleg només hauria de començar decretant l’amnistia dels presos polítics i permetent tornar als exiliats als seus respectius càrrecs que se’ls van desbancar.

Sense una amnistia, quin diàleg es pot restablir, si l’atzucac comença derogant un Estatut aprovat, havent seguit tots els requisits constitucionals? Un cop tirat a terra l’Estatut amb el qual s’hauria pogut viure uns anys de respecte mutu, com Catalunya pot entusiasmar-se seient a una taula de negociació? Com es poden sostenir les raons d’Iceta que la balla al so de la música que li convé, canviant el ritme segons les conveniències partidàries? Com ens podem creure a Pedro Sánchez que fa quatre dies manifestava públicament el contrari del que ara predica? Com podem donar crèdit als socialistes quan Felipe González i companyia, “saben a quien votan”, diuen, però sempre la continuen armant contra Catalunya per la catalanofòbia persistent impregnada dins el seu sí?

La realitat és que les paraules se les emporta el vent i les signatures estampades al paper, volen pels aires pel poc pes de les làmines que les sostenen. La història es repeteix i els que demanen “un relator” és perquè, com coneixen la volatilitat dels acords rubricats anteriors, no se’n poden fiar. Amb algú que fos neutral i àrbitre de l’acordat per ambdues parts, ningú podria sentir-se enganyat. Però això, mai no ho acceptaran perquè al seu ADN, des de fa segles, en democràcia, en “pronunciaminetos” i en cops d’Estat, sempre se’n surten amb la seva i a la fi no els cal complir.

Estimo el diàleg com a base de democràcia. Però no me’n fio de la taula de negociació entre els Presidents Torra i Sánchez. L’experiència és més sàvia que qualsevol altra realitat. I ho hem viscut tants cops que voldria que ara fos diferent. Ara mateix signaria perquè així fos, al·leluia!

Altrament, trigarà més o menys, però en una democràcia tal com cal, si novament ens enganyen, els catalans tindrem noves raons per tornar-nos a abocar al carrer. Malgrat tot, desitjo que arribin els acords, que es compleixin, i presos i exiliats puguin tornar a casa i ser rehabilitats.           
                                                                                                    
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació