OPINIÓ

La fusteta

«Avui la fusteta és una llosa que pesa sobre la classe política independentista. La por a la repressió, la por al càstig que infringeix l'Estat»

per Aleix Sarri , 23 de febrer de 2020 a les 23:30 |
"Nos complacemos mucho en que todos nuestros religiosos entre sí hablen en castellano y a todos los HH Cl. mandamos hablen entre sí y con los demàs, o en latín, o en castellano, so pena de pan y agua por cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”.
 

Decret de visita del pare provincial Jordi Caputi a la comunitat d'escolapis de Mataró (1755)
 

Resulta irònic que la mateixa setmana que ha començat l'any Josep Benet per celebrar els 100 anys del naixement de l'historiador i polític català, Ada Colau s'hagi tornat a despenjar amb unes declaracions en què insinua que parlar castellà o ser proper sentimentalment a Espanya fa més obert, és a dir, més cosmopolita.
 

És el prejudici qui parla, clar. Ecos del franquisme, i de dècades d'imposició del castellà fent creure que era una llengua que obria al món. Parlar en una llengua o altra no fa ni més ni menys obert, i de ben segur que és possible obrir-se al món sense passar per Madrid com ho demostra el cas de Gaudí, segurament el català més universal, que va arribar a ser detingut per parlar en català amb la policia i negar-se a canviar de llengua.
 
És irònic que això passi la setmana d'inici de l'any Benet, perquè demostra fins a quin punt la seva obra ha estat marginada per l'autonomisme. Si l'alcaldessa hagués llegit L'intent de Genocidi Cultural Franquista contra Catalunya segurament tindria una altra visió de la pròpia societat catalana i no gastaria aquest menyspreu continu cap a la catalanitat no-espanyolitzada.
 
Seguint l'estela de Benet, recentment he trobat un altre llibre de gran valor per entrar la persecució que han patit els catalans per parlar la pròpia llengua, i perquè les crítiques furibundes a escola i TV3 no són res més que la seva darrera expressió. Es titula Cròniques negres del català a l'escola, de Pere Mayans Balcells.
 
Mayans explica en diverses ocasions i moments, com diferents instàncies del govern espanyol es va perseguir els nens i nenes catalans amb un mètode anomenat de la penyora, l'anellet, la fusteta, que ja explicava Josep Benet en la seva obra i que en un article anterior vaig relacionar amb les pràctiques colonials en altres indrets del món.
 
"Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes entregará a unos de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del Umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano, so pena que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento, y el culpable no podrá negarse a recibirla; pero en el bien entendido de que en oyendo este en el mismo local que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá acción a pasarle el anillo, y este a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena, que en los primeros ensayos será muy leve; pero que se irá aumentando así como se irá ampliando el local de la prohibición..."

Edicte del govern superior de les Balears, 1837.

 
"Finalment arriba la recreació. Les noies grans fan mitja mentre que les petites juguen. Compte amb el català! El qui parla aquesta llengua rep una fusteta; la guarda fins que sent un altre alumne que no s'esprem en francès. El qui té la fusteta a la fi de la darrera recreació rep una bufetada". Guingueta d'Ix, 1900.
 
"Quan el meu avi i la meva àvia anaven a l'escola (...) al pati, tenien una fusteta; el mestre la donava a qui parlava català. El qui tenia la fusteta al vespre, feia ratlles d'escriptura o trenta verbs. En aquesta època, els nens van ser molt desgraciats" 1900, Palau de Cerdanya.
 
"De sobte, una nena de cinc anys pronuncia una paraula en català i el mestre li dona un tiquet de cartró. Un noi parla en català i la Marieta li dóna el tiquet. El darrer que tindrà el tros de cartró serà castigat" 1902, Llo, Cerdanya francesa. "La imposición de la lengua espanyola es acaso la mayor obra de cultura en España", Unamuno 1908.
 
Per sort els nostres nens i nenes ni porten la fusteta ni poden ser agredits pels professors per parlar en català a classe com passava amb el franquisme, però la realitat és que l'esperit repressiu i intimidatori de la fusteta no ha desaparegut, sinó que s'ha transformat.
 
Avui la fusteta és una llosa que pesa sobre la classe política independentista. La por a la repressió, la por al càstig que infringeix l'Estat a tots els qui s'hi rebel·len, no deixen de tenir un efecte similar. Com sinó entendre les declaracions del Vice-President Aragonès dient ara que cal un 70-80% de vots independentistes? O el discurs neo-autonomista de Marta Pascal?
 
Per força la por a rebre la fusteta de la repressió ha laminat la voluntat de plantar cara de molts polítics catalans. La vida política tapant les febleses de l'autonomia és molt més llarga que no pas destapant els abusos de l'Estat, i hi ha una generació que al contrari que l'anterior (a la presó i l'exili) sembla que no estigui disposada a pagar cap preu.
 
Amb els líders a la presó i a l'exili, aquest cop la fusteta de moment se l'ha quedada el President Torra, inhabilitat com a diputat i qui sap si com a President per una pancarta. També el President Puigdemont i tot el seu entorn, perseguit judicialment a tots nivells sembla que portin la fusteta de forma permanent. I segurament també el President Torrent que, després d'esquivar-la diverses vegades, també serà jutjat per haver permès un debat sobre la monarquia i un altre sobre l'autodeterminació.
 
L'Estat (espanyol o francès) és implacable, cert. Però en l'exemple de tants nens i nenes que van mantenir el català malgrat les amenaces, els catalans d'avui hi han de trobar una inspiració. I seria d'agrair que l'alcaldessa Colau llegís Josep Benet i recordés més sovint el patiment de tantes generacions de catalans pel fet de ser-ho, potser no diria les mateixes coses.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i sóc co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). A Twitter: @aleixsarri.
09/08/2020

Lluís Puig lliure; Juan Carlos i la legalidad: a la fuga

26/07/2020

Lliçons neerlandeses: de cimeres europees i abjuracions

12/07/2020

Calviño i l'Espanya auto-derrotada

28/06/2020

10 anys sense l’Estatut: anestesia o independència?

14/06/2020

Es deia Domingo Choc

31/05/2020

​Els Estats tenen futur

18/05/2020

El dèficit fiscal de Catalunya: un tret colonial?

03/05/2020

Oligopolis i províncies

19/04/2020

«Después de Franco, las instituciones»

05/04/2020

Canvi de cicle, o canvi de segle?

Participació